I avui, també

Són les set del matí. Sona el despertador que m'arrenca d'un somni que oblido de seguida. Tinc configurat que soni Köln Concert de Keith Jarrett, ja que no hi ha cap millor so que aquest per despertar-se. Quina son. El llit és tan còmode que aturo l'alarma sabent que en pocs minuts sonarà la següent. Tanco els ulls i m'adormo. El despertador torna a sonar. Deixo que soni una estona. És el ritual de cada matí. Avui em quedaria deu hores més dormint. M'aixeco i els peus es posen sobre les sabatilles en un acte mecànic i rutinari. La persiana s'aixeca amb un gran terrabastall i obro la finestra per ventilar l'habitació. Al meu davant veig el to gris de la nau. Una fina capa de boira ens embolcalla i dona un to pàl·lid a la ciutat. L'aire és net, fresc i humit. Vaig al lavabo i deixo rajar aigua a la banyera perquè s'escalfi mentre faig pipi. Em dutxo de pressa. Com sempre, els minuts del matí van esperitats i si no m'afanyo aniré tard. La humitat del cos no deixa relliscar els mitjons als meus peus. Surto despullat a l'habitació i em tiro sobre el llit. Mig estirat em poso els mitjons i els calçotets. El llit em crida. Tant de bo, penso. Agafo els primers pantalons que veig a l'armari. Torno al lavabo per posar-me desodorant. M'eixugo una mica més els cabells. A l'habitació, altra vegada, em poso una samarreta llarga i un jersei esportiu. Corro cap a la cuina. Escalfo llet al microones amb un vas translúcid. Agafo un bol escantonat comprat a l'IKEA fa catorze anys. Quan ja tens objectes amb anys de dues xifres, que has comprat tu mateix, és que et fas vell. No arribarà a la nova casa, em dic. El vas tampoc. I em sap greu pensar això. Al bol hi aboco quatre cullerades de flocs de civada, un grapat d'avellanes i, com que em sembla poc, un grapat d'ametlles també. Obro el microones i la llet ja no és freda de la nevera, però tampoc s'ha escalfat massa. No hi ha temps. L'aboco al bol i m'assec al menjador a esmorzar. Menjo de pressa. M'agrada el toc dolç i subtil de la civada i la llet. Menjo massa de pressa i acabo bevent la llet que queda amb tanta empenta que gairebé em cau a sobre. Corro cap al lavabo i em rento les dents, totes plenes de civada i pell d'ametlles i avellanes. Miro el rellotge. Són les set i trenta-nou. Que tard que se m'ha fet. Vaig al despatx i em poso la motxilla amb el portàtil de la feina. És un error. Ho sé. Arribo a l'habitació de les bicicletes. Em lligo el casc. D'un calaix trec els guants de primavera. Els d'hivern ja fan massa calor. Alço la bicicleta amb molt de compte de no tocar cap paret del passadís. La deixo recolzada a la porta del rebedor. Em trec la motxilla i la deixo a la taula del menjador on he abandonat el bol. Al rebedor agafo l'anorac. Me'l poso i em col·loco la motxilla. Obro la porta i surto escales avall amb la bicicleta a l'espatlla, tal com la porten els que fan ciclocròs. Baixo els tres pisos i a l'entrada no em trec encara la bici de l'espatlla, per no fer massa soroll. Quan arribo a la porta, la baixo i surto al carrer. Tot de cotxes s'esperen davant del semàfor que està a punt de posar-se en verd. Pujo dalt de la bicicleta i agafo carrer amunt, primer per la vorera, pocs metres, per evitar la rotonda, després pel mig del carrer. És una bona pujada que no em cansa. Em sento bastant fort i això em fa feliç. Arribo al semàfor que es posa verd i em permet no fer petites infraccions per entrar a la plaça. Són més o menys tres quarts de vuit. Un autocar gegant entra a la zona de vianants i penso que em farà perdre el temps. Arrenco a córrer i passo abans no em barri el pas. Hi ha un altre autocar més endavant. Al seu voltant hi ha tot d'estudiants que esperen per pujar-hi. Deuen fer alguna excursió. Al final de la plaça m'espero que es posi verd el semàfor mentre tot d'adolescents passegen al meu voltant ignorant-me tal com jo els ignoro a ells. Així que es posa verd començo a pedalar. El sol m'enlluerna i confio que ningú saltarà al mig del carrer. A la petita plaça del cap del carrer hi ha oberta la botiga del pare de la meva ex. Fa anys que la va tancar i durant tot aquest temps sempre l'he vist tancada, encara amb el mateix rètol. Potser hi obren un nou negoci, em dic. Segueixo el meu camí entre els carrers del centre, estrets i sense cap metre amb línia recta. Saludo a una mare que acompanya els seus nens a l'escola. No la conec, però ens trobem gairebé cada dia. Crec que em saluda perquè tingui certa empatia i freni una mica i no atropelli les seves criatures. De totes maneres frenaria; un accident com aquest em faria perdre massa temps. Travesso places i carrers bastant tranquils fins a arribar el carrer on hi ha l'oficina. És un carrer llarg que sempre hi fan obres. Es troba tot apedaçat i s'ha d'anar amb compte que no surti de cop alguna carreta d'alguna de les fàbriques. Avui no en surt cap i pedalo sense entrebancs. Només el del final, on estan refent tot el conducte de les clavegueres que a finals de juny de l'any passat, en una tempesta, no va poder absorbir tota l'aigua i va aixecar l'asfalt. Sortejo les tanques sense baixar de la bicicleta i arribo a l'oficina. És una antiga adoberia amb dues naus. En una hi guardo la bicicleta. A l'altra, plena de plantes i un entorn bastant idíl·lic, hi treballo. Soc el primer d'arribar. Obro la porta de fora, baixo pel pati cap a la nau de la dreta. Deixo la bici. Camino cap a la nau de l'esquerra mentre em vaig traient els guants. Obro la porta metàl·lica. Obro la porta de vidre i marco el codi per desactivar l'alarma. Entro cap a l'oficina i engego els ventiladors. La calefacció fa uns minuts que ha arrencat, perquè no arribem i estigui la sala congelada. Trec l'ordinador i començo la jornada laboral. Són les set i quaranta-nou minuts.

No són ni les vuit que arriba el nou company de feina. És jove i sembla molt seriós. Encara no he vist cap feina seva, per tant, de moment, és molt bo, o el millor. Parlem un moment, però estic una mica delerós d'acabar una tasca. Cap a dos quarts de nou arriba un dels caps. El primer que fa és ensenyar-me un llibre de Francesc Pujols. M'explica que està buscant des de fa temps el llibre "Concepte general de la ciència catalana" on hi ha la seva famosa profecia. El noi nou no sap gens de què va. Faig un intent d'explicar-li, però em distrec mirant el llibre. És vell i de la mida d'una petaca. És un llibre d'anècdotes ben curiós i alhora absurd. Potser hi explica alguna cosa interessant i que el vegi absurd és un simple prejudici. Després llegeixo en veu alta la profecia que he trobat en un blog abandonat. Crec que ens pren per bojos i deixa que el cap i jo continuem parlant. Parlem durant uns minuts sobre llibres antics que no tenen prou valor, de quadres i acabem parlant de Banksy. La conversa s'acaba i ens posem a treballar. Tinc la tasca a punt d'acabar, però vull fer més proves. A les nou passades arriba un company que porta una plata plena croissants. És el seu aniversari. El felicitem i ens invita a menjar-ne abans no arribi un dels companys que té la fama de golafre. Potser merescuda. Quan diu l'edat sento certa enveja, però també és cert que jo ja vaig tenir la seva edat i la vaig passar bastant bé, tancat a l'anterior pis, envoltat de mascaretes i certa sensació d'incertesa. Per a mi va ser un bon any. Els croissants són del forn Alemany. Abans de tastar-los comentem que el forn té un logo força lleig i una imatge de marca poc reeixida. Els croissants tenen la mida de mig pam. N'hi ha de dolços i de salats. El company comenta que no va ser fàcil fer entendre que volia una plata amb croissants dolços i salats junts. La noia del telèfon no li va poder assegurar que això es pogués fer i que li hauria de preguntar a la mestressa. Avui, quan ha anat a buscar la plata, la noia li ha dit que havia pogut posar-los tots junts. Més tard arriba un paquet d'un llibre. És d'una llibreria famosa de Barcelona. Explico una història sobre aquesta llibreria i de com està empaquetat. La conversa deriva cap a una altra llibreria famosa i dels seus problemes amb el comerç electrònic. Ens posem a treballar de nou i em col·loco els cascs per aïllar-me una estona. No em poso música, només la cancel·lació de soroll. I avanço bastant i puc acabar la tasca. Al final m'ha suposat més temps del que em pensava, però sembla que ha quedat bé. Demà faré alguna prova més. I arrenco una nova tasca que em fa molta mandra, però que tard o d'hora havia d'afrontar. Estaré uns quants dies amb ella. Mentre estic concentrat ha arribat l'altre company que s'ha alegrat força dels croissants. Aprofitant la distracció em menjo un croissant més. De sobrassada. A mi no m'acostuma a agradar la sobrassada, però aquest cop l'he trobat ben bona, potser pel contrast de dolç i salat. Continuo treballant i de cop i volta ja són la una i cinc. Volia plegar a la una en punt, per tenir cinc minuts més de dinar. Surto de l'oficina i agafo la bici. Em trobo els caps treballant sota la pèrgola aprofitant el bon dia. Ja no recordo la boira del matí. Els dic adeu i enfilo cap a casa els meus pares.

Han fet llenties. Molt bones. De segon llom a la planxa i una amanida d'enciam i tomàquet. Parlem del bon dia que fa i de l'excursió que han fet. Es resumeix amb: quanta aigua i que verd que està tot. I sí, tinc enveja. Em diuen, tens el cap de setmana. I tenen raó. Dissabte potser aniré a veure els salts d'aigua o l'embassament. No ho sé encara. Per postres em menjo un tall de meló. Després fem un cafè acompanyat de catànies. Parlem de moltes coses, però l'hora passa de pressa i de seguida toquen les dues. Em rento les dents i baixo al pàrquing a buscar la bici. Surto al carrer. Fa massa calor per l'anorac que porto. Allà em trobo la futura veïna de la cooperativa, ara veïna del carrer de casa dels meus pares. Aquest cap de setmana el vam passar junts en una casa de colònies. Van ser tres dies bastant perfectes. Vam fer molta feina decidint com viuríem, convivint més o menys com serà a la nova casa. I la vam poder veure, tota ella en obres, i on serem tots una gran família. No ho vaig fer notar, però em vaig emocionar molt. Que llarga se'm farà l'espera. Parlem un moment, però he d'anar a treballar. Per sort estic a dos minuts.

La tarda passa volant i faig molta més feina de la que m'hauria imaginat. Un dia productiu. A les cinc i poc ja estic tornant cap a casa.

El carrer és ple de cotxes. Els sortejo i recorro tota la rambla pedalant amb molta força. A la baixada cap a casa sempre tinc el temor que algun cotxe sortirà de cop d'algun encreuament. Avui també el tinc, però no en surt ningú. Així que arribo, arreglo una foto que es veia malament a la web de la cooperativa. Ja que hi soc, faig uns retocs a una nova aplicació que estic fent. Enllesteixo la feina i cap a dos quarts de set em tiro al sofà i començo a llegir. El llibre em demana que escrigui. No m'ho demana, però com si ho fes. Poc abans de les vuit tanco el llibre. A fora el carrer ja és fosc i abaixo les persianes del menjador. Avui no toca regar les plantes de fora, per sort. Demà he de pensar a regar-les abans d'abaixar la persiana. M'ho dic, però no ho penso mai i sempre les he de tornar a alçar. Em preparo el sopar. Patates bullides amb mongeta tendra. Escolto Coline Rio mentre bullen les patates. Tinc una obsessió que no acaba de marxar amb les seves cançons. Em despisto i les patates es fan massa. En faig un puré, on poso un dit de mantega i el plat esdevé bastant més bo del que tenia previst. Sopo davant del televisor i miro un capítol d'una sèrie. Les mongetes em sorprenen.  Sempre trobo que és una verdura bastant insípida, malgrat l'elevat preu, però avui té molt gust. Tant de bo n'hagués fet un parell més. El capítol és curt i s'acaba. Podria mirar el següent, però tinc ganes d'escriure. Deixo el plat al costat del bol de l'esmorzar i agafo l'ordinador on escric i que tinc sempre sota del televisor. Penso en el segon plat i les postres. Em puc fer una truita. Seria un sopar d'allò més bo i alhora ben banal. De postres tocaria iogurt. Però començo a escriure i els minuts s'escolen entre paraules i de seguida el rellotge marca tres quarts d'onze i potser ja és hora que me'n torni al llit. Demà recullo el bol i el plat. El llit per fer m'espera tal com l'he deixat quan m'he llevat. Al cap i a la fi, avui ha sigut una simple transició entre son i son.