El Jove de cal Clos - Primer capítol

Diumenge 22 de març de 2026. El Jove de cal Clos, que ja és un vell, i sembla més vell que la resta del poble, surt de casa amb els pantalons de pinça i la seva jaqueta marró. A sota, duu la camisa vermella i gastada. Camina pel voral de la carretera, del poble cap a la barriada i va a missa. El segon i quart diumenge de cada mes, les misses es fan al barri, la resta es fan al poble. La carretera és perillosa, i més el cap de setmana, quan la gent de la ciutat, que es troba a tocar del barri, trenca la tranquil·litat del poble. No deixa que el portin ni passa per la drecera que travessa els camps per on se'l veu qualsevol altre dia. No es vol embrutar la roba de diumenge i entrar a l'església sense respecte, diu. Tothom tem que algun dia, en un descuit, algun cotxe se l'endugui.

El Jove de cal Clos, el Carles, viu una mica més amunt del poble, al camí vell. Fa dos anys se li va morir la mare i des d'aleshores viu sol en aquella casa atrotinada que havia servit d'hostal durant anys, quan encara no havien fet la carretera. Quan la van construir, molt més recta i ràpida, de mica en mica la gent va deixar de passar-hi. Només de tant en tant, algun veí del poble, fent un vol, s'hi acaba trobant, més de casualitat que no pas per intenció. Quan se li va morir la mare, poques setmanes després de l'enterrament, va demanar al fill de cal Ponç si el podia acostar a la ciutat. Allà va comprar un pic i uns sacs i durant dies, a totes hores, es van sentir per tot arreu els cops de pic. Mig poble s'hi va apropar en diferents ocasions per xafardejar. Fins i tot semblava que el camí tornava a tenir la vida d'altres temps. La casa, aixecada a cavall de la muntanya, tenia una planta baixa ocupada per la roca que la feia inhabitable. A tots els curiosos explicava que volia fer-se una habitació, que amb els anys potser no podria pujar escales i no volia quedar-se tancat com li va passar a la seva mare. El soroll dels cops de pic no molestava i amb el temps va passar a ser part del paisatge del poble. Fins que un dia es van aturar. A fora de l'antic hostal hi havia tot de sacs plens de pedra esmicolada, els quals encara ara hi són, i el terra de la planta baixa havia quedat ben pla i preparat per viure-hi.

Tot el poble el considera una mica estrany. Quan es va morir la seva mare es deia que el pobre es tornaria boig. I picar tota aquella roca no va ajudar massa a les xafarderies. Ell, però, no ha fet mai cas del que puguin dir a la seva esquena. Ningú sap ben bé de què viu. Alguns diuen que rep una renda d'unes terres i altres que rep una pensió de l'estat per la seva condició. El cas és que mai ha treballat i tampoc se l'ha vist amoïnat pels diners. No deu gastar massa. Si entre setmana te'l trobes, el veuràs amb el seu vestit de granota blau, i els diumenges sempre vesteix els mateixos pantalons, camisa i jaqueta, per anar a missa. És molt devot. Va passar-se anys fent d'escolà, fins a la majoria d'edat, i després va continuar ajudant amb el que fes falta a la parròquia. Juntament amb el mossèn Farguell, al cel sigui, van impulsar la construcció d'una església al barri, quan tot just eren barraques dels nouvinguts que no es podien pagar un lloguer a la ciutat. Tot i això, sempre ha sigut una mica solitari i de poques paraules, per això la majoria sempre se l'ha mirat amb recel.

La Judit va desaparèixer fa cosa d'un any i mig. Ja des d'abans del naixement va ser una font constant de conflictes. La seva mare no sabia qui era el pare i no la volia tenir, però els seus pares van negar-se que avortés. Se'n va desentendre i va donar la tutela als avis. A l'escola es barallava amb tothom i no hi havia dia que acabés castigada. Ells van intentar dur-la a catequesi, però malgrat la paciència de mossèn Farguell, que aleshores ja era gran, el seu comportament no va millorar. Durant l'adolescència va començar a escapar-se sovint de casa, primer unes hores, i amb el temps, dies i setmanes. Els pobres avis ja no tenien l'edat ni la força per controlar-la i la seva mare, que havia anat a treballar en una altra ciutat, rares vegades la visitava. I quan va complir els setze anys va anunciar que ja no tornaria a posar els peus en aquella casa ni en aquell barri. L'àvia, malgrat tot, se l'estimava i va plorar per ella. L'avi, veient el desconsol de la seva dona, li va preguntar diverses vegades si s'ho havia pensat bé. Els va abraçar i els va dir que no es preocupessin per ella, que ja els havia fet patir prou, que marxava per no portar més maldecaps. I amb una motxilla on havia entaforat dos pantalons i unes quantes samarretes, el dia dotze de setembre de 2024 va sortir per la porta.

Al final de la missa, el mossèn Bernat anuncia que la matinada de dissabte va morir amb pau Joan Garcia Soler, i comunica que l'enterrament serà demà dilluns a dos quarts de dotze. Afegeix que era un feligrès que sempre va venir a missa al barri i que trobaran a faltar la seva presència. La vídua, que no s'ha vist en cor d'assistir a missa, ha demanat que preguem per ell. Es fa un breu silenci i en acabat el mossèn afegeix: aneu-vos-en en pau.

Quan el Carles torna de missa, passada la una, porta un pastisset. És petit, per a dues persones. Entra a casa i tanca la porta amb clau. Darrere les escales i unes caixes hi ha una porta feta de taulons. Deixa el pastisset sobre la taula i enretira les caixes. Obre el cadenat i saluda la Judit: t'he portat un pastisset. Ah, i el teu avi ha mort. Torna a posar el cadenat, col·loca les caixes i puja a la cuina. Es fa pollastre al forn que acompanya amb pa i un got de vi.