A mi no m'agrada ser el centre d'atenció. I molt menys ser el centre del món. Però hi ha aspectes a la vida que no es poden triar i s'han d'acceptar tal com són.
Quan vaig posar els peus al carrer, els núvols densos cobrien el cel i una fina cortina de pluja s'estenia davant meu. No vaig treure el paraigua i vaig sortir del recer de l'edifici. Esperava notar les gotes fredes a la cara, mullar-me les ulleres i veure un món ple d'imatges distorsionades. Res d'això va passar. La pluja es va apartar. Vaig pujar per un carrer solitari i alguns raigs de sol van sortejar els núvols per donar-me escalfor. Quan vaig arribar al passeig, vaig avançar entre la multitud que em mirava meravellada. No hi havia cares d'enveja ni d'odi; totes mostraven alegria i una gratitud estranya per la sort d'haver-me vist. —Tant de bo pogués apropar-me a una sola persona i mullar-me amb ella— vaig pensar. En canvi, vaig continuar fingint pressa. Tothom alçava el paraigua, resguardant-se d'una pluja que no parava, i s'abrigava del fred de febrer. No em vaig treure la jaqueta. M'agradava sentir l'escalfor d'una primavera que s'havia avançat un mes per a mi, durant unes hores. Perquè ser al centre del món, de vegades, té els seus beneficis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada