Píxels

Aquesta tarda llegia estirat al sofà. Després d’una estona en la mateixa posició, m’he girat de panxa enlaire i m’he fregat la cuixa. La pell havia quedat marcada per la tapisseria, amb la seva trama de petits quadrats. He oblidat la lectura i m’he concentrat en el dibuix definit sobre la pell. En lloc d’imaginar que estava fet de cèl·lules gegants, he pensat: estic fet de píxels. No com els de les pantalles, que només tenen dues dimensions, sinó de tres.

Pensar en pantalles m’ha dut a les tardes de l’època de l’institut. Mentre berenava, mirava el televisor de la cuina. Era petit i allargat, de rajos catòdics, amb uns píxels gegants. No recordo cap programa, només els píxels de tres colors encenent-se i apagant-se. Era una època tranquil·la i despreocupada. Sovint em deien: tant de bo poguéssim ser tan tranquils i feliços com tu.

Amb les puntes dels dits palpava la textura del sofà marcada a la cuixa i la meva ment, distreta, ha tornat als píxels de tres dimensions. Potser, més enllà de les cèl·lules, dels àtoms i de les partícules, el món deixa de ser continu i està fet de píxels. Píxels de diversos colors que s’encenen i s’apaguen formant la nostra realitat.

I potser algun adolescent, en una altra realitat, és a la cuina de casa seva. Menja pa amb xocolata i observa, des de molt a prop i amb una atenció sorprenent, un aparell que sembla un televisor. I no es fixa en la imatge, sinó en els píxels de tres dimensions.