La lluna i les tres roses

De la lluna en surten tres roses. Una és blanca, l'altra és vermella i l'última és de color púrpura. Les estrelles se les miren embadalides. Sobre un terra erm, on des de l'inici dels temps mai s'havia vist ni una espurna de vida, les tres roses s'hi arrelen amb força, buscant un camí cap al centre de la lluna. No saben què busquen. Només un instint les porta cada vegada més avall. Les seves arrels s'estenen fortes i decidides, però la tija i la flor tremolen amb una fragilitat que fa pensar que es podrien trencar d’un moment a l’altre.

Les estrelles, enlluernades per la seva bellesa, de mica en mica s'hi van acostant. Mentrestant, la lluna es va trencant, alliberant un polsim que brilla cada vegada amb més força. I les roses, en la recerca d'una fi desconeguda, continuen creixent incansables terra endins, reemplaçant les entranyes de la lluna.

Passaran dies, passaran anys, i arribarà un dia que les estrelles seran tan a prop que gairebé es podrà sentir la seva escalfor. La lluna s'haurà convertit en pols. I les roses, sense perdre la seva bellesa mentre arriben al centre, començaran a brillar. Al principi semblarà que ho fan gràcies a la llum de les estrelles, però aviat la seva resplendor prendrà tons blancs, vermells i púrpures, cada vegada més intensos, fins que esdevindran una nova estrella. I les seves companyes, felices, tornaran al seu lloc al cel, enduent-se part de la pols de la lluna, que s'escamparà per tot arreu.