M'aturo un moment i un pes estrany s'instal·la sobre el meu pit. Potser fa massa que escolto Joe Hisaishi i les seves músiques de pel·lícula. Una melancolia envolta la casa mentre el dia va anunciant la seva fi.
Aquests dies m'he sentit feliç i no he parat d'escriure.
Em llevo d'hora i treballo de gust, topant-me amb les meves mancances, aprenent i maleint les frustracions. Però així que acabo, torno de pressa a casa i escric. Escric fins a la matinada i dormo poc, o menys del que acostumava. Del que en sortirà, no crec que sigui res gran, però tampoc vull que sigui en va. I potser no arribarà enlloc, però les ganes de fer un camí llarg són més grans que qualsevol por. D'aquí poc faré vacances, espero poder avançar i que la força que porto no s'apagui.
Què en pot sortir d'un peix, ja tan adult, que encara s'emociona amb la música i les pel·lícules de Studio Ghibli?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada