Sobrenom

Totes les parelles que no he tingut de les quals hi havia atracció mútua m'han anomenat en algun moment amb el mot “tontet”. No cal que ens enganyem: tenen raó. La gràcia i felicitat de ser ximplet és ser-ho sempre. En el meu cas, molt de tant en tant, la ximpleria es fon i aleshores no puc sinó posar-me les mans al cap i cridar: “tontet”!

És probable que aquests episodis siguin un càstig per algun mal que he fet el qual o bé desconec, o bé la ximpleria no me'l permet copsar. Reconec que alguna vegada he intentat començar una llista per intentar esbrinar on i quan vaig cometre aquesta gran falta. Un dia conduint vaig accelerar per no deixar passar pel pas de vianants a una senyora gran. És aquest el meu error? O és el dia que vaig robar una pizza Tarradellas? Ja vam pagar el càstig, la vam fer al microones i la vam haver de llençar junt amb les croquetes, també robades i fetes al microones. Quin és el mal que m'ha portat fins aquí? 

Jo, que soc un ésser simple que em deixo endur pels corrents i menjo i dormo, podria desitjar no ser tan babau. Però, vist que en aquests estranys episodis la meva felicitat s'esvaeix, potser mai seria feliç; o potser evitaria les situacions que donen fonament al meu sobrenom i llavors seria feliç. En aquest segon cas hauria de fregar la perfecció o fins i tot sobrepassar-la. Això em permetria adonar-me de les ximpleries dels altres, ara cegues per a mi, i és molt possible que provocaria el meu distanciament, trobant com a única companya la solitud. És per aquesta raó que val la pena ser ximple. Ximple de veritat i durant tot el temps del món.