El món que ja no existia em tenia amoïnat, feia dues nits que no dormia. Per raons que no venen al cas, era al mig del carrer, just quan tothom sortia a sopar. Jo volia córrer, allunyar-me de la gentada, però el terra s'enfonsava als meus peus. Va ser quan la vaig veure. En el pitjor moment. Aquella visió en altres circumstàncies m'hauria tornat el món que havia perdut. Però a mi la gent m'atabala. Vaig fer veure que no l'havia vist, però les nostres mirades s'havien creuat. I vaig sentir els seus ulls damunt meu quan vaig passar tan a prop. Per sort, no tot estava perdut: aquella nit vaig dormir unes hores. D'esgotament.
L'endemà, vaig intentar fer veure que tot era normal. Després de dos mesos sense veure'ns, les probabilitats de creuar-nos dos dies seguits eren ridícules. Si dono tantes explicacions és perquè ens vam creuar. Tornava de la feina amb la bicicleta. Pujava cap a la rambla i just abans del semàfor va aparèixer per la cantonada. Vaig estar a punt de saludar-la, però ella va continuar caminant com si no m'hagués vist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada