Dia de vent

Aquest matí, dalt de la bicicleta, mirava el cel ben blau de juliol i em preguntava què passaria si els meus ulls poguessin veure els rajos ultraviolats. Encara seria blau el cel? Deixaria de ser blava la Terra? M'he lamentat una mica per l'engany de la vista que no és capaç de mostrar-nos tota la grandesa de la llum.

Al cap d'una estona, amb el cap abaixat vigilant no trepitjar algun dels sots de la carretera malmesa, m'he fixat en les pedretes de l'asfalt. Uns metres més endavant, les pedretes eren com punts, però sota la roda es transformaven en línies, ampliant la seva dimensió al meu pas. Un cop més, la vista em mostrava una realitat diferent. Aquesta vegada no m'he lamentat, potser per una síndrome d'indefensió adquirida? No ho crec, però la resignació amb el sentit de la vista ha fet acte de presència.

I és possible que aquests pensaments que em venen al cap mentre pedalo haurien quedat perduts si no fos per una imatge que m'ha deixat fascinat i m'ha arrencat una gran riallada. Em trobava en una carretera estreta que travessa immensos camps de secà per un terreny ondulat tal com si fos una imatge estàtica d'un mar juganer. Després dels camps, la carretera s’enfila cap a una petita serralada coronada per un gran parc de molins de vent. Avui en feia força de vent i durant tota la jornada l'havia tingut en contra. Tenia l'esperança que la tornada cap a casa seria ràpida i lleugera, però mai se sap, potser després d'una línia de muntanyes el vent podria bufar cap a una altra banda. Quan he alçat la mirada cap als molins a contrallum, he dirigit l'atenció a un d’ells i aquest girava en direcció contrària a la que esperava. Durant un instant m'he sentit fastiguejat. Aleshores, al seu costat, un molí girava cap a una altra banda. La sorpresa ha sigut majúscula: trencava amb tot el que podia esperar dels molins, del vent i del meu limitat coneixement sobre aquestes màquines gegants. Era, sense cap mena de dubte, una il·lusió òptica. Des de la distància eren objectes plans i el fet de trobar-se a contrallum no es diferenciaven les ombres que podien delatar la seva posició. Durant una bona estona els he observat, jugant a imaginar que alguns miraven cap a una banda i uns altres cap a l'altra creant una situació impossible, agraint les limitacions de la vista.