La nau

En una nau mig atrotinada d'una antiga fàbrica vaig deixar de ser jo per sempre. Era una festa com una altra, amb música frenètica i molt alcohol. Recordo que plovia, però potser el record d'aquella nit s'ha distorsionat per fer-la pitjor del que va ser. Aquell dia em vaig trencar. Feia mesos que el meu cos s'anava esquerdant i no vaig ser prou valent d'aturar el mal que em portaria a la ruïna. Vaig arribar a la nau, no recordo com, però allà, entre tota la gent, de cop i volta vaig sentir el pes extrem de la solitud. Tots ens coneixíem de sempre, però de sobte vaig sentir-me un estrany. I em vaig preguntar si de debò els coneixia. I em va semblar que no, que no veia més enllà de la seva forma física. I de mi, de mi tampoc en sabien res, ni jo sabia qui era ni per què havia acabat en aquella festa. Vaig sortir corrent d'aquella nau i sota la pluja vaig plorar desitjant transformar-me en un petit torrent per escolar-me cap al riu. L'endemà tot s'havia acabat i els meus somriures ja mai més van ser el que havien sigut.

Al cap dels anys vaig tornar a aquella nau, en una nova festa. Ja no estava mig atrotinada, ho estava del tot i semblava que d'un moment a l'altre es podia esfondrar. No hi vaig gosar entrar, no per l'estat deteriorat de l'edifici, sinó per tot el que em recordava. Vaig quedar-me al pati, al voltant d'una foguera xerrant i prenent cerveses. Tot i que m'ho vaig passar més o menys bé i que ja havia acceptat que entre la resta del món i jo hi havia un abisme, vaig escapar-me així que vaig poder i vaig dir-me a mi mateix que no hi tornaria a posar els peus.

Avui hi he tornat a entrar. Jo sabia on anava, però d'alguna manera no n'era conscient, em pensava que anava a una nau del costat. Quan he vist l'entrada gairebé giro cua i arrenco a córrer. Ara està del tot arreglada i rares vegades s'hi fa cap festa. S'ha transformat en un entorn de treball que m'ha semblat gairebé idíl·lic. He entrat a dins i sense voler de seguida he vist el lloc on el meu cervell va fer implosió. Ara hi ha un sofà de color granat. O de color marró. O un altre, no ho sé. La il·luminació o l'estat de pànic que m'havia envaït potser m'ha fet veure colors que no eren. M'he sobreposat a la situació i he pogut estar una hora ben bona allà dins, tot i que quan he sortit gairebé tremolava.

Ara, a casa, després d'una bona estona i ja més tranquil, em pregunto: hi tornaré a entrar? Dins de les meves pors, desitjo que així sigui. I tant de bo m'hi vulgui; per reconciliar-me amb aquell espai, per sentir que també pot ser meu i per poder sentir que el que faig val la pena. Reconec que la nau no em tornarà a ser qui era, com sempre he volgut, però potser m'ajudarà d'alguna manera.

Abans del destí, hi ha el viatge

La majoria sap que vaig bastant amb bicicleta i que la major part de les vegades el punt d'arribada és el mateix que el de partida, on l'únic que canvia és el temps i el meu cansament. Mirat així, una futilesa, però abans del destí, hi ha el viatge.

El treball

Aquest matí he anat caminant a la feina. Durant el meu camí m'he sentit força observat, però no n'he fet massa cas; intento ignorar sempre les mirades de la gent. He entrat a l'oficina, m'he tret el casc de la bicicleta, l'he deixat en un prestatge, m'he assegut davant de l'ordinador i he treballat sense cap entrebanc.

A l'hora de dinar m'he posat el casc i he baixat al carrer a buscar la bicicleta. Aleshores he recordat que havia vingut caminant. M'he tret el casc. Se m'ha fet estrany tornar cap a casa amb un casc de bicicleta a la mà.

 

La reflexió 

En quin moment la cadena deixa de ser cadena i passa a ser una corda? Aquests pedaços que la van arreglant muten la seva existència o simplement li canvien el nom? Almenys la seva funció no varia.

En quin moment deixaré de ser un ésser esvelt i passaré a ser un vell arrugat? Quina és la meva funció a la vida? Suposo que és anar amb bicicleta i a mig camí trobar-me aquesta transició de cadena a corda; arribar a casa, seure al sofà i fixar la vista a la paret durant hores, sense mirar-la; imaginar com cada cèl·lula del meu cos mor i és substituïda. Durant anys, aquesta substitució m’ha fet bell, però arribarà un dia en què començarà a fallar, per desídia de la mateixa vida, crec. I la bellesa s’anirà perdent per un camí on, tard o d’hora, poca cosa quedarà de mi.

I em costa dormir. Potser no soc el vaixell que, després de restaurar-me, continua sent el mateix vaixell. Soc la cadena que, a base de restauracions, es va tornant corda. Ja no soc el mateix de fa anys ni seré el mateix d’aquí uns quants. Té sentit, doncs, el meu nom? L’hauria d’anar canviant per fer palesa aquesta metamorfosi subtil però evident?

Atròfia

La majoria d'idees arriben quan intento destrossar els meus músculs fent un esforç excessiu dalt de la bicicleta. Com puc apuntar-les? No puc. No ho faig. Les oblido quan arribo a casa, esgotat, amb la pressa de dutxar-me d'una revolada que m'esperen per dinar. Ah, però la culpa no és que m'esperin. M'he eliminat les alarmes i deixo que el meu cos dormi fins que el crit d'algun veí em desperta. De vegades em desperto a les set del matí, de vegades a les deu. Tinc la confiança que algun dia no hi haurà crits. Ja despertant-me a les set, entre que esmorzo i em preparo amb calma, es fan les nou. Una sortida mitjana és a partir de tres hores, una llarga, vora les cinc. Nou, no compta, deu, onze, dotze, una i dues. Ja vaig tard. Maleïts veïns, que no saben fer soroll més d'hora? És culpa seva. 

A més a més, el múscul de la creativitat s'atrofia com qualsevol altre si no s'utilitza. Jo el tinc ben atrofiat, per això ara escriuré paraules i frases diverses com a exercici de recuperació.

Passeig pel poble

Un dia com avui, assolellat, gairebé de primavera, vaig agafar el camí dels camps d'ametllers. Ja florien, però jo ni me'ls vaig mirar. Un moment que estic encallat, estic esborrant la frase “Vaig anar amb pas decidit cap a la barraca” una vegada i una altra. És que no m'agrada. A la barraca hi ha el senyor Feliu i el pobre no té cap culpa de patir la meva ira. De seguida vaig desfer el camí cap al poble i vaig encarar-me amb el primer que passava: —Que no puc girar cua quan em ve de gust?—, vaig escridassar-lo a menys d'un pam de la seva cara. Es va espantar i va marxar corrent. Molest per deixar-me palplantat vaig córrer darrere seu. Ell va començar a fer crits aguts i de sobte va entrebancar-se tot sol i va caure espatarrat al bell mig del carrer. En aquesta última frase m'hi sobra el “tot sol” i “al bell mig”, però com que ja està escrit ho deixo i, a més a més, tot i que no ho diré, en caure es fa mal al canell. Com que estava criticant la frase anterior, no vaig tenir temps d'atrapar-lo i ell va tenir temps d'aixecar-se i continuar fugint. Va córrer fent ziga-zagues pels carrers fins que, en un dels encreuaments, un cotxe que sobrepassava el límit de velocitat establerta Un moment, acabo d'escriure “establer-ta” i això no ho podia deixar passar. Segueixo, va envestir-lo i el va enviar al terrat d'un primer pis. És un primer pis bastant baix, no cal exagerar, d'una casa vella que fa cantonada i es troba enclotada poc més d'un metre respecte del carrer. Té una tanca i una petita porta amb unes escales que baixen a un pati cobert de lloses. Fa anys el pati havia sigut un hort ufanós i les plantes creixien i tapaven tota la vista de l'edifici, que es podia intuir pel camí central envoltat per tot de ceps que s'enredaven en una construcció metàl·lica en forma de volta. Va ser un error enllosar aquell hort. En morir l'àvia ja ningú va voler cuidar-lo i per evitar les males herbes van fer el pati. Quina casa més lletja. Tota forrada de ciment gris fosc i vell, d'una textura rugosa que està saltant i mostra el totxo viu. Els vidres de les finestres de la planta baixa s'han tornat translúcids d'anys de deixadesa. Si la pobra Pilar aixequés el cap i veiés en què s’ha convertit la seva caseta, li cauria l’ànima als peus. El cos va estavellar-se a la paret del terrat de la casa. Va fer tota una volta i va caure dins del terrat. El seu cap va quedar entaforat en una torreta. Alguna gent en diu test, però no en tenen ni idea de la llengua. La torreta no es va trencar i encaixada al seu cap semblava un barret turc de color de terra. No va tenir temps de tancar els ulls, quina mirada més penetrant. Jo, el narrador, no el sonat que el va espantar, que per evitar qualsevol problema amb la justícia va recular com si res hagués passat, vaig agitar la mà diverses vegades davant aquella mirada sense esperar cap resposta. Mentre esperàvem les autoritats i els serveis d'emergències que se l'enduguessin cap als forenses per fer una autòpsia rutinària, el seu cos va fer tot de moviments bruscs i em vaig espantar, convençut que havia ressuscitat. Però, segons em van explicar, era d'allò més normal.

Hola.

I

Tinc una amiga que sota dels ulls se li han format unes petites arrugues que fan pensar en un Tità que recobra la forma humana. Un dia la vaig saludar com faria un soldat, però em va mirar amb cara de no entendre res i em va retornar la salutació amb un somriure de compromís. Suposar que aquelles arrugues delataven una coneixedora de Shingeki no Kyojin era, ho reconec, una expectativa excessiva.

 

II

M'agradaria que aquesta broma instal·lada al meu voltant s'alcés i em deixés en pau, almenys durant un temps. Em té cec i això m'espanta. Potser ha arribat el dia que accepti la comèdia i sigui jo qui escampi la broma d'una vegada.

 

III (fragment)

Aquell matí vaig fer enfadar el vell Joan, encara no sé per què. Vaig fugir corrents per evitar la seva ira. Vaig travessar el canyissar i en lloc d'anar fins al campament vaig continuar riu amunt fins que el cansament em va diu prou. Vaig aturar-me en un indret que tenia certa màgia. El sol s'escolava entre les fulles i il·luminava una petita clariana partida pel riu que amb un xipolleig constant cridava als animalons que havia espantat amb la meva presència. Amb el temps es van acostumar a mi i van tornar a ocupar el seu lloc a l'escena. Primer van ser els insectes, que es van atrevir a planejar sobre l'aigua. Després, una merla va baixar d'una branca per picotejar entre les pedres humides.

Vaig quedar-me immòbil esperant que l'entorn tornés al seu estat natural. Quan un esquirol va passar pel meu costat com si ignorés la meva presència, vaig gosar posar la mà dins del riu deixant que l'aigua fresca llisqués entre els meus dits. Gairebé podia imaginar que havia arribat en un racó desconegut pels humans. M'havia assegut sobre un barril de plàstic mig soterrat entre terra i plantes i l'olor d'algun abocador desconegut impregnava l'aire. 

Any nou, vida nova

Els esgraons que pugen al parc són massa baixos per pujar-los d'un en un, però massa alts per pujar-los de dos en dos. Pujo doncs sense ritme, ara dos esgraons, ara un, mai les pujo bé i em canso sense sentit. Potser, si anés amb un pas tranquil, les pujaria sense problemes, però no sé anar sense pressa. Quan arribo al primer replà m'hi trobo un ocell mort de panxa a terra. A una passa hi ha tot de plomes. La mort de l'ocell no ha sigut natural. La resta de les escales les pujo a pas lent per primera vegada a la vida. Ho faig sense adonar-me'n mentre penso en l'ocell i com per poques hores no viurà un nou any. Un canvi d'any que ni devia saber que estava a punt de succeir, ja que l'endemà s'hauria preocupat d'alimentar-se, de buscar refugi en alguna branca dalt d'un arbre o qualsevol cosa que pugui fer un ocell en el seu dia-a-dia. Mai m'he preocupat de saber com viuen. Els veig volar i els saludo. De petit els espantava perquè volessin, descobrint el poder de la nostra espècie sobre la resta, però els anys van anar passant i, com també passa a la majoria, vaig oblidar-me d'aquest passatemps. Quan arribo al parc començo a oblidar l'ocell mentre em fixo en les cases decorades amb motius de Nadal i il·luminades amb múltiples colors. Desitjaria que només hi hagués llums grogues, però potser, si fos així, aleshores preferiria els colors.

Més tard, ja en el nou any, després de celebrar aquest gran canvi, torno a travessar el parc i el meu gust per les llums de colors encara no ha variat. Baixo les escales saltant sense ritme i a l'últim replà m'hi trobo l'ocell que havia oblidat. Algú l'ha girat i ara es veuen les entranyes de l'animal mort. No goso tocar-lo, no fos cas que m'agafés qualsevol malaltia. Penso en el nou any i no sé trobar la importància del canvi de xifra, a banda de ser una manera senzilla de classificar el temps. Per a mi l'ocell, el seu naixement, la seva vida i el seu tràgic final tenen més importància, tot i no saber res d'ell.

Processó

Crec que de tant treballar he perdut el control i els dies se succeeixen sense adonar-me'n. Tinc la sensació de viure envoltat per una boira espessa que no em deixa veure endavant i, en tombar el cap enrere, un tel blanc, cec, és l'únic que se'm permet contemplar. Aquests dies, quan em desperto, sento el pes d'una vida que no reconec i desitjaria continuar dormint fins que aquesta vida paral·lela se m'emporti per sempre. Aleshores, a mesura que el dia avança, dubto de si encara somio o estic despert. I ja no sé si em desperto o vaig a dormir. Els somnis i la realitat es barregen formant un garbuix caòtic del qual no sé si seré capaç de sortir-ne aquesta vegada. Massa mesos així, massa desordre que em té atrapat. No negaré que he de descansar i que estic perdent la capacitat de fer-ho. 

Entremig de tot això, el capellà del poble, en la tradicional processó de Sant Gliceri, va resultar mort quan un dels escolans, portant una immensa creu al seu davant, va relliscar en tombar al carrer de Sant Martí. L'escolà, que anava distret i força cansat, va trepitjar una cagarada d'un gos i va deixar anar la creu que en precipitar-se va passar a menys d'un pam capellà. Ell, que portava un encenser que brandava a banda i banda perfumant tota la comitiva, va deixar-lo caure espantat. L'encenser en tocar a terra va obrir-se quan el vent decidia aixecar-se amb una força inusual, escampant brasa, cendra i encens per tota la casulla i l'alba que es va encendre de seguida. No hi vam poder fer res, sinó contemplar com l'home cridava alçant els braços i entregant-se a Déu com un dels primers cristians.

Mentre mirava el capellà vaig oblidar les meves preocupacions i durant un instant la boira va esvair-se. L'escalfor que emanava em va reconfortar en aquell dia fred i rúfol. Vaig adonar-me que la vida, sigui real o un somni, tard o d'hora s'acabaria i que no podia deixar-la escapar pel desgavell on jo mateix, amo i esclau, m'havia ficat.

Crema solar

Heu vist mai un peix amb cabells? Doncs afanyeu-vos que això s'acaba! No em preocupa massa, és una frivolitat preocupar-se per l'estètica. Ara bé, no deixo de ser frívol i ara estic passant el dol com quan vaig fer la primera ratllada al cotxe. Pocs dies més tard, gairebé arrenco el para-xocs aparcant el cotxe al garatge i la bajanada de la ratllada a la part posterior va passar a ser un simple record. El que em preocupa més és que m'hauré d'untar la closca amb crema solar. Pel temps invertit, no pels diners, ja que amb l'estrès que porto, calculo que a la dècada vinent aniré al clot i el cost de crema solar durant aquests anys no podrà pujar massa. I pensant en el clot, l'altre dia estava imaginant que voldria ser enterrat i que el meu esquelet quedi per la prosperitat. La idea és anar a parar sota una gran llosa, sense làpida i junt amb el cos, elements que perdurin en el temps que no tinguin cap mena de sentit, per tal que, si hi ha sort i la humanitat es carrega tota la seva civilització, quedin uns quants esquelets per explicar com érem. El meu propòsit doncs és mostrar informació incorrecta. De moment encara no tinc cap objecte clar, aquests dies la meva capacitat intel·lectual és similar al d'una ameba, però tinc alguna idea. Un collaret fet de xiulets perquè imaginin que servien per allunyar els mals esperits. Fil ferro enrotllat en una mà, per una banda, i a l'altra, lligat a una pedra, perquè creguin o bé que el cos no s'escapi i es torni un mal esperit o bé que és una arma rudimentària. Ossos d'animals diversos pel voltant de manera que quan els ajuntin, creïn una forma estranya i quan vegin que no és del mateix animal, es generi debat pels ossos que no quadren. Més: un obrellaunes al costat d'un pot de vidre amb una tapa de rosca i a dins del pot una pedra volcànica agafada d'algun volcà de la Garrotxa; tot de petxines col·locades com una diadema, com si fos d'un alt llinatge. Potser aquesta idea és una mica massa pretensiosa, entendré que no es dugui a terme; una muntanyeta de sal, crec que pot portar cert joc, però no sé quin. Bé, les meves idees són escasses i força pobres. Com que tinc temps, hi aniré ruminant.

Concert

Quan dalt de la bicicleta de tant en tant vinc cap al teu poble, espero trobar-te per casualitat. L'últim cop que et vaig veure, a finals d'agost, anaves carretera avall caminant direcció als salts d'aigua, aleshores ben secs, però amb obaga i frescos durant la major part de l'any. Et vaig saludar i em vas somriure. No em vas reconèixer, era un ciclista més en aquella carretera perduda que només coneixem els veïns de la zona.  Avui, amb la partitura a la mà, sabia que et trobaria i sabia que em buscaries. Quan ens hem creuat amb la mirada, el meu cor ha fet un salt.

Vaig somiar, fa dies, que arribàvem junts al concert amb el temps just per col·locar-nos de pressa darrere l'escenari, tu amb l'orquestra i jo dalt amb el cor. El somni era ben curt, entràvem corrents agafats de la mà, tu al meu davant tibant-me i sortejant el públic que esperava per entrar a l'auditori. En arribar dins dels camerinos ens deixàvem anar, et giraves i els dos fèiem una gran riallada.

Quan dalt de la bicicleta vingui cap al teu poble, desitjaré tornar-te a veure i saludar-te, esperant que em somriguis, ignorant que soc aquella persona que busques enmig d'un mar de música.

Dinar de diumenge

El sol entrava de biaix pel gran finestral del menjador il·luminant el meu plat com si fos una obra d'art. Me'l vaig mirar. Un turbot a la brasa acompanyat de patates al caliu. Una delícia; t'encantarà, em van dir amb un somriure afable que vaig interpretar com a maliciós.

Cada peix, de mida indecent per justificar un preu astronòmic, mort, cuit, servit amb una decoració que semblava un homenatge al seu sacrifici, esperava a ser devorat per uns afamats humans. Uns humans que anaven seient entre rialles, cruspint-se amb la mirada un peix que mai gaudiria del confort que ells tenien, que es podrien saltar el dinar i la seva vida no patiria cap daltabaix.

Vaig ser l'últim de seure entre un bon profit general i de seguida el soroll de les rialles va ser desplaçat pel dels coberts colpejant i esmicolant el turbot sense cap mena de respecte a la vida. Com obrien la boca, carregats de plaer per entaforar-hi la carn que se'ls desfeia sense mastegar-la. Que no tens gana?, em va preguntar l'àvia. El meu turbot es refredava sota la meva atenta mirada.  Tenia la boca oberta, un ull cec i l'altre cremat per una brasa i les marques de la graella per tot el seu cos. Entre el martiri i la natura morta, aniré directe a les postres, vaig respondre apartant el plat del meu davant.

I i II

I

Des d'un punt de vista lògic i realista, les meves paraules havien de quedar entre ella i jo. Eren unes paraules dures, d'una càrrega emocional forta, dites des de la confiança i la seguretat que no les escoltaria ningú més i ni molt menys a qui anaven dirigides. Tan bon punt van sortir de la meva boca, me'n vaig penedir. Vaig notar els crits d'horror, d'enuig i d'impotència i com una còlera que no era meva s'apoderava del meu interior. Vaig notar com em sacsejaven. La vista durant uns instants es va tornar borrosa i vaig sentir-me marejat fins al punt d'haver-me d'agafar a la taula per no caure. Vaig intentar dissimular, però no sé si me'n vaig sortir, ni si ella va notar el mateix que jo.

Els crits van ser tan reals, tan bèsties; eren crits sords que només es podien sentir des de l'interior o des d'una realitat on no podem accedir. En aquella habitació hi havia algú més, algú que plorava de pena, que esperava un punt de bondat per part nostra, una bondat que havia quedat feta a miques després de les meves paraules. Des d'un punt de vista lògic i realista, les meves paraules havien de quedar entre ella i jo, però quan la lògica s'escapa, quan la realitat va més enllà del que coneixem, l'ambient es transforma en una realitat estranya i complexa, connectant la vida més enllà del que podem imaginar. Vaig sentir-me abatut i he intentat demanar perdó, però ara sento que clamo al no-res, que potser ja és massa tard.

II

Reconec que evito la vida mateixa, que evito a acceptar la bufetada que m'hauria d'arrencar llàgrimes si encara fos capaç de fer-ne. Vaig allunyar-me per no fer més mal, però sobretot per salvar-me. Vaig desaparèixer en silenci, per no molestar, però sobretot per alliberar-me de mi mateix. Et vaig trobar a faltar; així i tot, no tant com quan et tenia la vora. I vaig aprendre a viure evitant el rebuig que, per molt que ho vaig intentar, el meu cos va refusar a acceptar. Amb el temps vaig tornar-me en un estrany, en una antiga amistat perduda.

Quan estigui segur que no et veuré per casualitat en girar la cantonada, aleshores demanaré que m'abracis, que m'hidratis per poder-te plorar com et mereixes.

Amor

Què és l'amor? El terra és ple de fang i tolls i la bicicleta rellisca malgrat que busco la traçada bona per avançar per una pista que fa anys era una carretera asfaltada. Queden encara algunes restes d'asfalt que resisteixen a l'erosió i a les inclemències del temps que, en lloc d'ajudar, els seus bonys fan de la pista un camí ple de paranys. El camí s'estreny i en una pujada apareix un cotxe que s'aboca a la perdició. No fa ni l'intent d'aturar-se ni apartar-se. M'emparro bicicleta en mà cap a unes mates per tal que no m'envesteixi. El cotxe baixa amb un balanceig força còmic que em fa perdre les ganes d'enfadar-me. El seu conductor, quan el cotxe passa pel meu costat, ni em mira. Té el volant agafat amb molta força i la mirada fixada endavant i plena de terror. Va ben perdut. Suposo que l'hauria d'avisar que més avall el camí és impracticable, que amb aquell cotxe urbà és probable que quedi encallat i que intenti girar cua com més aviat millor. No ho faig, no tinc temps que el cotxe ja es troba uns metres més avall. Torno cap al camí i pujo dalt de la bicicleta. De seguida m'aturo. No giro cua per avisar-lo, sinó que aparto algunes pedres. Si és prou sensat per tornar enrere, la pujada li serà més fàcil. No em pregunto què és l'amor, vaig amb bicicleta per una terra que estimo i que em fa sentir lliure i feliç.

La pista puja cada vegada més i de mica en mica va abandonant l'obaga. El terra es torna ferm i l'única dificultat que em trobo és un pendent diabòlic. Però el conec, sé a on afluixa i a on toca prémer fort per salvar-lo. I arribo, una bona estona més tard, dalt de la carena. Mai m'hi he trobat a ningú, fins avui. Darrere unes alzines hi ha una parella tan concentrada en ella mateixa, que no em veu. Deixen anar crits amb la seguretat que en aquella muntanya inhòspita ningú ho sentirà. Suposo que si no he sentit aquests crits abans és per l'esforç de la pujada. Continuo el meu camí, però no em puc treure la imatge que acabo de veure. Què és l'amor? Aquesta passió és amor? O és tan sols luxúria? O ho és tot? El que és clar, és que allà dalt, amagats de la vista de tothom, la parella és una unió prohibida. Quina edat deuen tenir? Aquelles canes. La panxa. Pressuposo que vora la cinquantena, tal com vesteixen, perquè no sembla que hagin tingut temps de treure's la roba. Fins i tot una mica més de cinquanta. Jo m'allunyo i els crits no cessen, cada vegada més allunyats, més apagats. I per primer cop en tot el dia, els núvols es trenquen i els raigs del sol, en un inici tímids, aviat banyen i escalfen la resta del meu camí fins a tornar a casa.

Mancança

Com a fervent seguidor de l'epicureisme, trobo vergonyós i sobretot una font d'infelicitat el mal que he patit aquests dies a la musculatura de la boca. És per això que la setmana passada un fisioterapeuta em va arreglar el problema. No el va arreglar ni amb pastilles ni amb massatges, sinó fent-me preguntes, descobrint la raó del problema i proposant-me una solució:

Avançar set mil·límetres el seient de la bicicleta de carretera.

A més a més, em va ensenyar uns exercicis per alliberar tensió, però no venen al cas, ja que la solució de set mil·límetres em va causar una forta impressió l'endemà quan vaig baixar de la bicicleta.

Ai, jo no venia parlar dels meus problemes absurds que es compten per mil·límetres, venia a parlar de la vista.

Explico primer quina és la situació mèdica actual respecte a la meva visió: les revisions em diuen que tinc una vista excel·lent i mirant lluny i a prop veig una imatge definida i clara sense problemes, quan porto ulleres o lentilles, és clar.

Fa dies, vaig veure en una plaça una dona que em resultava molt familiar, però no sabia reconèixer. Em va saludar i jo, per no ser descortès, vaig retornar-li la salutació. Va resultar ser una companya de feina. Ens veiem cara a cara quan estem treballant, a una distància de deu metres, més o menys. Fins aquí tot correcte, ja que les relacions laborals no haurien de sortir del lloc de treball.

L'altre dia, havent arribat massa d'hora, esperava davant d'una cafeteria. Havia mirat a banda i banda sense veure a ningú conegut. A prop meu hi havia un grup nombrós de gent molt bramaire que semblava que anés a celebrar alguna cosa. Vaig veure també tres persones fent un cafè: dues dones i un home que em van mirar i jo vaig continuar esperant, dret, a poques passes d'elles. Cinc minuts més tard, vaig adonar-me que les tres persones de la cafeteria eren amb qui havia quedat; aquelles cares desconegudes havien pres la forma que esperava veure. No les culpeu, faltava que arribés més gent i van pensar que no volia ser molestat.

Dissabte passat, després d'aparcar el cotxe, vaig sentir algú que em cridava. Em vaig girar i vaig veure una dona que saludava des d'una furgoneta. Vaig pensar que era un tipus de vehicle que m'agradaria tenir. Una furgoneta de color blau metàl·lic, amb cortines a les finestres posteriors i això feia pensar que estava preparada per a fer tota mena de viatges. No vaig reconèixer qui era la persona que saludava i vaig pensar que el crit que havia sentit no anava dirigit a mi. Poc després el meu telèfon sonava retraient la meva falta d'educació. Vaig demanar perdó, que tampoc soc tan mal peix.

Obviant que hi podria haver més casos similars dels quals no en soc conscient, dels que conec hi ha un possible patró. En els tres casos, la manca de visió ha passat en llocs bastant concorreguts i a mi, molta gent, m'atabala. En els tres casos havia conduït. A mi conduir m'agrada, però m'avorreix. I com que m'avorreix, mentre condueixo escolto audiollibres de filosofia com també d'història i això fa que, quan surto del cotxe, el meu cap es trobi bastant lluny d'on es troba el meu cos. La culpa de la meva condició és per la quantitat de gent? O bé per l'estat corporal després de la conducció? O potser és per tenir la ment divagant entre idees que espero entendre algun dia? 

La conclusió precipitada sense tenir en compte el paràgraf anterior és la manca d'interès en la vida social i a les persones en general.