Avui a primera hora del matí he trencat un got. El vidre s'ha escampat per tota la cuina i he estat una bona estona escombrant i trobant trossets per a tot arreu. Aquest petit accident m'ha fet començar la jornada laboral una mica més tard del que tenia previst.
Malgrat la pluja, he anat a l'oficina amb bicicleta.
He descobert, setmanes més tard, que una persona que vaig conèixer en un taller musical em coneixia de tota la vida. Per a mi era del tot desconeguda. Ara puc entendre per què reia tant.
Ahir vaig tenir una idea per un text i avui, quan l'anava a escriure, ja l'havia oblidat. Anava sobre el menjar. En aquest punt tinc una discussió interior per recordar-la. N'escric una de les parts: —Era una idea bona, que no ho saps? Va, ajuda'm a recordar-la. Estava fent el sopar i vaig agafar el plat amb l'amanida per portar-lo cap a la taula. Aleshores també vaig agafar la gerra i el got d'aigua i anava pensant amb la idea. No, el got que he trencat avui era un altre, que tenen un dibuix diferent. Estigues més atent, no m'estàs ajudant gaire. El cas és que vaig seure a sopar i em vaig distreure, no sé com. Ah, sí, ja ho recordo, em vaig distreure quan em vaig aixecar per agafar els coberts. I quan vaig tornar a seure tenia problemes per punxar l'enciam amb la forquilla i vaig sentir-me una mica fastiguejat pel mal funcionament dels estris. I, és clar, vaig tenir una idea genial i tot allò que hauria pogut pensar abans va quedar oblidat i aquesta ja l'estava oblidant. Gràcies per ajudar-me. Doncs la genialitat és crear uns plats d'espuma que permetin punxar bé l'enciam, que s'enfonsin quan la forquilla faci força. Que és absurda, dius? Tens enveja de les meves idees, oi? —. A partir d'aquí la discussió puja de to fins a arribar a nivells preocupants de violència i, en aquest bloc, la violència no es regala així com així.
Parlant de violència, en un bar, prop de l'oficina, quan he passat per davant a la tarda, un senyor cridava i insultava a tothom qui gosava mirar-lo. He mirat d'una revolada dins del bar i hi havia taules i cadires bolcades i cares de preocupació. El senyor que cridava estava d'esquena i tenia el clatell de color vermell. Era prim i alt, amb la pell envellida. Portava una samarreta, de color gris, vella i gastada. No m'he fixat en res més. A fora en una entrada en un portal, un altre senyor discutia per telèfon. Crec que les discussions no tenien res a veure i aquesta segona era força més calmada, tot i que tenia certa càrrega de violència. Una mica més avall, una dona treia el cap per escoltar què passava. Quan he sortit del carrer i he arribat a la plaça, un cotxe ha fet sonar el clàxon. Intentava sortir del seu pàrquing i tenia un cotxe amb els quatre intermitents barrant-li el pas. He decidit accelerar amb la bicicleta i allunyar-me ben de pressa.
I ja està.
