Quarta temporada

Aquests dies he tingut algunes idees molt interessants, però, com sempre, no me les he apuntat i ara que volia desenvolupar-ne alguna no en recordo cap. Això no impedeix que pugui estar escrivint aquestes paraules que no diuen res. Podria mentir sobre les idees. Podria fer un text dient que ve d'una idea, però qualsevol veuria l'engany. O potser ja he mentit, potser no hi ha hagut cap idea i estic fent perdre el temps al lector. Aquest bé tan valuós que s'escola entre els dits, aquest bé tan apreciat quan tot just el deixem enrere. Tens temps encara de tancar la pantalla per on llegeixes aquest text i no fer res, avorrir-te, sentir el batec del teu cor o la teva respiració. Fa fred? Fa calor? Aixeca el cap, mira endavant. Què hi tens al davant? Tant de bo fos un immens paisatge. No demano una gran vall ni un mar perfecte, poden ser camps de secà o la llera d'un riu sec. Jo desitjaria veure el mar i viure amb ell, despertar-me amb l'olor salada cada dia i jeure sobre la sorra escoltant el trencar de les onades. Si aixeco el cap de la pantalla, en veig una altra on fa uns minuts mirava un capítol d'una sèrie britànica. Si aixeco més el cap, una paret. És de color gris. Gris com el sofà des d'on escric. Gris com el color de la persiana mig abaixada on no deixo entrar la llum del sol, però si la tingués aixecada, davant meu, veuria el gris de la fàbrica, on cusen jerseis, suposo que grisos. Parlant del gris. Fa molts anys, tants anys que si quan va fer anys rodons hi hagués pensat, n'hauria fet un homenatge, em van explicar un conte. El conte de l'home gris. Jo no era un peix aleshores, era un nen. I l'home era gris. Tenia un llum gris, un sofà gris, una paret grisa. El terra, gris, així com la taula, les cadires, el llit i els seus llençols. Tot era girs. Ell, com no podria ser de cap altra manera, vestia amb uns pantalons d'un gris fosc, una camisa gris clar i una jaqueta també grisa. Fins i tot, si te'l miraves bé, veies la seva cara amb un to pàl·lid, grisa. I seguia el conte amb una idea brillant del seu protagonista i amb un desenllaç que en aquell moment no vaig acabar d'entendre, però que em va aquedar arrelat per poder-lo anar entenent amb els anys i que el seu record, quan li vingués de gust, pogués aparèixer dins meu. No explicaré el final per diverses raons. Només en diré una, ja que amb aquesta raó, la resta no fan falta: soc malvat. Cal recordar que el propòsit d'aquest text és fer perdre el temps, tot i que en aquestes alçades no hauria de fer falta repetir-ho. Podria deixar aquí el text i mirar un nou capítol. La sèrie, bona o dolenta, té un greu problema i no és un problema de la sèrie en si, sinó de la plataforma per on la miro: en pocs dies, menys d'una setmana, l'eliminen del catàleg. Nou temporades! No tinc temps, encara vaig per la quarta. No negaré que estic amoïnat perdent el temps quan hauria d'estar mirant els capítols. Vaig descobrir aquesta sèrie el diumenge a la tarda. Infeliç de mi, al matí vaig anar a fer un vol vora el riu. Les plantes han crescut tant que costava avançar per aquell camí que passa sota l'ombra dels àlbers. Era molt d'hora, feia poc que havia sortit el sol, així i tot, els seus raigs s'escolaven entre les fulles omplint de verds i grocs per tot arreu. A cada passa que feia, despertava petites papallones blanques que sortien entre les herbes tot fent pampallugues al batre les ales. La imatge era bonica, però em sabia greu molestar-les i vaig intentar caminar lent i amb molt de compte. Elles, malgrat els meus esforços, s'alçaven i volaven al meu voltant. Al final del camí vaig arribar al gorg amb el seu salt d'aigua. Vaig seure en un marge, vaig contemplar el gorg i vaig embadalir-me de l'aigua deixant-se caure damunt la roca mentre el soroll de l'aigua es fonia amb el cant dels ocells. No sé quant de temps vaig estar-me al gorg. Allà, el temps semblava aturat. Quan em va semblar, vaig aixecar-me i vaig dir adeu al gorg i vaig desfer el camí del riu. Les papallones volaven i també vaig acomiadar-me d'elles. Fins aviat, vaig cridar. I també vaig dir al riu i als àlbers que no van deixar en cap moment de fer-me ombra. Innocent de mi, si m'hagués quedat a casa, ara potser aniria per la cinquena temporada. Maleït temps.