Aquesta setmana ha sigut especial perquè he fet un gran pas reconeixent el problema: necessito una parella. Per què? Doncs ben senzill. Si en tingués, no m'hauria deixat escriure una shell en C. Qui amb dos dits de front es posa a escriure una shell a les hores lliures? I, a més a més, en C! I tot va venir quan, dimarts passat, una companya de feina, que està en pràctiques, ens va ensenyar l'anunciat d'un exercici de la universitat on li demanaven fer una shell. Vaig trobar que era un exercici brillant i que l'havia de fer. I m'ho he passat genial. Abans odiava aquest llenguatge. Ara, anys després, amb la seva potència i versatilitat, gairebé me n'he enamorat.
I per semblar un peix normal, avui he fet una volta amb bici:
El ciclista solitari
Arribo al poble. No hi veig a ningú. Els falciots volen i piulen entre els carrers. Avanço sense pressa dalt de la bicicleta. Quan arribo a l'entrada d'una plaça llegeixo un cartell que diu: “Perill, nens jugant”.
M'aturo i baixo de la bicicleta. Els falciots s'allunyen. Trec el revòlver mentre m'endinso cap a la plaça. És buida. L'envolta un silenci sepulcral. Una ventada aixeca la pols del sorral. Passen uns segons mentre miro a banda i banda buscant els nens jugant. Noto les seves mirades. Premo les mandíbules. Giro el cos i alço el revòlver quan veig un nen sortir de la porxada amb una pilota. Crida i darrere seu apareixen cinc criatures més, algunes amb ninots de peluix i altres fent salts i ballant. Els disparo un a un sense errar cap tret, amoïnat en veure tants nens, pensant que n'hi podria haver més. Recarrego de seguida el revòlver. El silenci torna a regnar a la plaça. Els nens jauen morts sobre un bassal vermellós. M'espero a l'aguait. Passats uns minuts, els falciots tornen a volar i a piular aliens a la massacre. No sembla que hi hagi més nens jugant. Guardo el revòlver i surto de la plaça. El sol es pon i m'allunyo del poble, pedalant cap a l'oest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada