Més u

Ara, abans de publicar-ho, veig que ha quedat més dramàtic del que volia. Potser hauria estat millor escriure una història absurda i deixar-me d'estupideses.

Si he de ser franc, aquest any se m'ha fet llarg i feixuc. Va començar amb uns problemes que no podia controlar i que em van afectar anímicament. Un dia em vaig despertar amb un mal terrible a les dents que acabaria allargant-se una mica més de mig any. En pocs mesos, les dents es van desencaixar encara més i tota la musculatura, des de la boca fins a mitja esquena, va quedar rígida com una pedra. Aleshores s'hi van sumar els petits atacs d'angoixa que feia anys, molts anys, que no patia. Jo em pensava que la causa eren els problemes incontrolables i quan es van solucionar, no gràcies a mi, tenia l'esperança que desapareixerien. Però no va ser així. Hi havia alguna cosa més.

Durant aquests mesos, un dia de tardor, vaig rebre una notícia que em va deixar glaçat. Jo havia tallat tota mena de relació i, si ens vèiem, gairebé ni ens saludàvem. Malgrat tot, des d'aquell dia, he intentat recordar-te, en una conversa entre tu i jo, potser d'una manera egoista, potser per evitar que el teu record desaparegui, ja que hi ha almenys dues morts, la física i la del record. I aquesta segona, no permetré que passi. Que estrany que pensi i escrigui això tenint en compte el mal que ens vam arribar a fer, que et vaig arribar a fer... He de reconèixer que de vegades, sovint dalt de la bicicleta, sento que formes part del vent i m'acompanyes. L'altre dia vaig escriure aquest text:

He tornat a veure la pel·lícula que em vas recomanar fa la tira d'anys. Em vas dir que l'havia de mirar de tant en tant, quan ja l'hagués oblidada. Quin fart de plorar m'he fet. I no pas per la pel·lícula, encara que reconec que hi ha ajudat.

Aquests dies no han estat fàcils. Els he deixat passar de mala manera. Bé, he llegit una animalada i he anat amb bici força estona. Però la resta del temps no ha sigut com hauria volgut. Deixava que les hores s'escolessin i em drenessin la poca energia que em quedava. Ahir, per exemple, em vaig sentir gairebé apagat i durant tot el dia no vaig fer res.

Avui, però, m'he sentit millor. He pogut fer una ruta amb bicicleta que feia molt de temps que volia repetir. Per diferents circumstàncies sempre em quedava a mig camí i havia de tornar enrere abans d'hora. M'ha fet feliç, a la fi, poder-la completar i també pel bon temps, per la calor que tant enyorava. Després de dinar i d'una bona dutxa, he llegit fins més o menys l'hora de sopar, que m'he fet burritos. Si no anés tantes hores amb bicicleta, dubto que el meu cos n'acceptés tants. 

I he vist la pel·lícula. L'havia oblidat del tot. M'han tornat els records de quan me la vas recomanar i de quan em vas renyar, decebuda, per tornar-la a veure pocs mesos més tard. Jo, boques com sempre, sabent que havia trencat un pacte, no em vaig poder estar de dir-t'ho. Tampoc recordava què era plorar, me n'havia oblidat una altra vegada. Ho necessitava, però el meu cos no n'era capaç. M'ha fet sentir que encara tinc alguna cosa dins meu, una corda on aferrar-me.

Tot i això, hi havia alguna cosa més. La meva angoixa seguia i després de moltes voltes un dia vaig descobrir que el problema era la feina. Vaig intentar aguantar, vaig intentar baixar el ritme de treball, oblidar-me'n fora de les hores, però, tot i que entre setmana semblava que anava tot bé, arribava el cap de setmana i em tornava la sensació del no-res. Durant aquest temps vaig imaginar una història que algun dia m'agradaria escriure. Una història que imaginava per a mi, que m'evadia i em feia sentir una mica millor. I intentant desconnectar, a banda de la bicicleta, em vaig llegir tota la saga de l'Arxiu de les tempestes. També tots els llibres de Brandon Sanderson ambientats en l'univers del Cosmere, excepte la saga de Nascuts de la boira, que ja els havia llegit fa un parell d'anys. Jo no hi entenc de qualitats, però aquests llibres m'han permès viure en un món mentre el meu real se m'estava fent difícil de suportar. A l'abril vaig deixar la feina.

Podria parlar de les parts bones. Que hagi sigut un any llarg i feixuc ha permès que algunes d'aquestes també s'allarguessin. N'hi ha hagut moltes i algunes són genials. Però, què passa quan tot ha perdut el color? Doncs que no és fàcil valorar-les. Jo vull que aquest any que ve sigui un any ple de colors. I aquests últims dies ja comencen a tornar.

P.S.: L'aplicació API Calls segueix el seu ritme. La fan servir quatre gats i un peix, però estic content.