La Carla

Molt abans que surti el sol, surt de casa. L'aire és fresc i calmat com els carrers, que es fan estranys amb tanta tranquil·litat. A mitjanit, el vent ha bufat des del sud duent les olors del riu: àcides, corrosives. D'excrecions humanes. Inconfusibles.

Camina allunyant-se de la ciutat, cap als camps de blat i ordi. De mica en mica, l'olor de les plantes i de la terra humida se sobreposa a la del riu. Es frega els braços nus, enyorant la jaqueta que ha deixat sobre la taula, convençuda que una matinada de finals de maig la faria innecessària. Pensa que podria tornar enrere, cap a l'escalfor del seu piset, però ella, que no havia sortit mai caminant de la ciutat, es meravella de la quantitat de camps, adonant-se que el món rural també era al costat de casa i no lluny, a la muntanya. Decideix endinsar-se cap als sembrats desconeguts.

Quan comença a sentir-se cansada, sap que ha arribat el moment de tornar. No vol. Desitjaria quedar-se entre les olors fresques i suaus, enmig de la quietud, mirant les formes ondulades dels camps de cereals i com es desperta el dia. Però la feina l'espera i abans s'hauria de dutxar, ja que no aniria a treballar amb aquestes olors.

Entre el laberint de camps, no sap quin camí la duu a casa. Embriagada d'aquest món tan nou, no s'ha fixat per on anava. Mira el cel esperant trobar alguna pista que li indiqui on és la ciutat, camina reculant l'últim tram que encara recorda i gira pels trencalls buscant en va algun rastre de les seves petjades. Té la sensació que els camins cada vegada són més estrets. Les cugules, amb les seves espigues esveltes, freguen els seus braços. No fa vent, però elles dansen al seu voltant amb una gràcia gairebé hipnòtica. Si no hagués de treballar, si no hagués de tornar a la ciutat i si no se sentís perduda, també es posaria a ballar, però ho rebutja. Només vol tornar a posar els peus en un lloc conegut. Una fressa suau fa que giri el cap enrere una vegada i una altra, amoïnada, amb la sensació de ser observada. Són les plantes que canten i xiulen. Les espiques, a mesura que s'acosten, es van obrint. Li freguen el coll i li fan pessigolles convidant-la a quedar-se a jugar amb elles. Les aparta i, sense adonar-se'n, les arrenca i les trepitja, mentre l'angoixa s'apodera d'ella.

Inquieta, el seu cor s'accelera com també ho fa el seu pas. Té por. Mira enrere i a tot el seu voltat i es troba envoltada d'espigues que amb els seus xiulets la deixen eixordada. Ja no ballen ni juguen. S'abalancen sobre ella, ben obertes, com boques afamades. Lluita, crida, se sacseja per alliberar-se. Les espigues s'aferren un instant la seva pell i després se'n desenganxen de sobte, arrencant-li fragments diminuts. Però n'hi ha tantes damunt seu que entén, esgarrifada, que intenten devorar-la.

La ciutat es desperta. El brogit del trànsit s'alça amb el vent de ponent, que s'endú l'aire enrarit. Arriben aromes de camps de blat i ordi, però ningú les nota entre l'olor del cafè, el pa acabat de fer i els perfums. En una oficina d'assegurances, les companyes de la Carla es pregunten per què no ha vingut. Li escriuen, li truquen. Ningú contesta.