Atròfia

La majoria d'idees arriben quan intento destrossar els meus músculs fent un esforç excessiu dalt de la bicicleta. Com puc apuntar-les? No puc. No ho faig. Les oblido quan arribo a casa, esgotat, amb la pressa de dutxar-me d'una revolada que m'esperen per dinar. Ah, però la culpa no és que m'esperin. M'he eliminat les alarmes i deixo que el meu cos dormi fins que el crit d'algun veí em desperta. De vegades em desperto a les set del matí, de vegades a les deu. Tinc la confiança que algun dia no hi haurà crits. Ja despertant-me a les set, entre que esmorzo i em preparo amb calma, es fan les nou. Una sortida mitjana és a partir de tres hores, una llarga, vora les cinc. Nou, no compta, deu, onze, dotze, una i dues. Ja vaig tard. Maleïts veïns, que no saben fer soroll més d'hora? És culpa seva. 

A més a més, el múscul de la creativitat s'atrofia com qualsevol altre si no s'utilitza. Jo el tinc ben atrofiat, per això ara escriuré paraules i frases diverses com a exercici de recuperació.

Passeig pel poble

Un dia com avui, assolellat, gairebé de primavera, vaig agafar el camí dels camps d'ametllers. Ja florien, però jo ni me'ls vaig mirar. Un moment que estic encallat, estic esborrant la frase “Vaig anar amb pas decidit cap a la barraca” una vegada i una altra. És que no m'agrada. A la barraca hi ha el senyor Feliu i el pobre no té cap culpa de patir la meva ira. De seguida vaig desfer el camí cap al poble i vaig encarar-me amb el primer que passava: —Que no puc girar cua quan em ve de gust?—, vaig escridassar-lo a menys d'un pam de la seva cara. Es va espantar i va marxar corrent. Molest per deixar-me palplantat vaig córrer darrere seu. Ell va començar a fer crits aguts i de sobte va entrebancar-se tot sol i va caure espatarrat al bell mig del carrer. En aquesta última frase m'hi sobra el “tot sol” i “al bell mig”, però com que ja està escrit ho deixo i, a més a més, tot i que no ho diré, en caure es fa mal al canell. Com que estava criticant la frase anterior, no vaig tenir temps d'atrapar-lo i ell va tenir temps d'aixecar-se i continuar fugint. Va córrer fent ziga-zagues pels carrers fins que, en un dels encreuaments, un cotxe que sobrepassava el límit de velocitat establerta Un moment, acabo d'escriure “establer-ta” i això no ho podia deixar passar. Segueixo, va envestir-lo i el va enviar al terrat d'un primer pis. És un primer pis bastant baix, no cal exagerar, d'una casa vella que fa cantonada i es troba enclotada poc més d'un metre respecte del carrer. Té una tanca i una petita porta amb unes escales que baixen a un pati cobert de lloses. Fa anys el pati havia sigut un hort ufanós i les plantes creixien i tapaven tota la vista de l'edifici, que es podia intuir pel camí central envoltat per tot de ceps que s'enredaven en una construcció metàl·lica en forma de volta. Va ser un error enllosar aquell hort. En morir l'àvia ja ningú va voler cuidar-lo i per evitar les males herbes van fer el pati. Quina casa més lletja. Tota forrada de ciment gris fosc i vell, d'una textura rugosa que està saltant i mostra el totxo viu. Els vidres de les finestres de la planta baixa s'han tornat translúcids d'anys de deixadesa. Si la pobra Pilar aixequés el cap i veiés en què s’ha convertit la seva caseta, li cauria l’ànima als peus. El cos va estavellar-se a la paret del terrat de la casa. Va fer tota una volta i va caure dins del terrat. El seu cap va quedar entaforat en una torreta. Alguna gent en diu test, però no en tenen ni idea de la llengua. La torreta no es va trencar i encaixada al seu cap semblava un barret turc de color de terra. No va tenir temps de tancar els ulls, quina mirada més penetrant. Jo, el narrador, no el sonat que el va espantar, que per evitar qualsevol problema amb la justícia va recular com si res hagués passat, vaig agitar la mà diverses vegades davant aquella mirada sense esperar cap resposta. Mentre esperàvem les autoritats i els serveis d'emergències que se l'enduguessin cap als forenses per fer una autòpsia rutinària, el seu cos va fer tot de moviments bruscs i em vaig espantar, convençut que havia ressuscitat. Però, segons em van explicar, era d'allò més normal.