Dinar de diumenge

El sol entrava de biaix pel gran finestral del menjador il·luminant el meu plat com si fos una obra d'art. Me'l vaig mirar. Un turbot a la brasa acompanyat de patates al caliu. Una delícia; t'encantarà, em van dir amb un somriure afable que vaig interpretar com a maliciós.

Cada peix, de mida indecent per justificar un preu astronòmic, mort, cuit, servit amb una decoració que semblava un homenatge al seu sacrifici, esperava a ser devorat per uns afamats humans. Uns humans que anaven seient entre rialles, cruspint-se amb la mirada un peix que mai gaudiria del confort que ells tenien, que es podrien saltar el dinar i la seva vida no patiria cap daltabaix.

Vaig ser l'últim de seure entre un bon profit general i de seguida el soroll de les rialles va ser desplaçat pel dels coberts colpejant i esmicolant el turbot sense cap mena de respecte a la vida. Com obrien la boca, carregats de plaer per entaforar-hi la carn que se'ls desfeia sense mastegar-la. Que no tens gana?, em va preguntar l'àvia. El meu turbot es refredava sota la meva atenta mirada.  Tenia la boca oberta, un ull cec i l'altre cremat per una brasa i les marques de la graella per tot el seu cos. Entre el martiri i la natura morta, aniré directe a les postres, vaig respondre apartant el plat del meu davant.