Amb tota la humilitat que el meu cos dóna, espero que les paraules marquin cada pas. Potser algun dia el cansament voldrà que m'aturi però trauré la força d'on sigui per seguir endavant. I malgrat totes les pedres que em trobi estic segur que el viatge no haurà estat en va.

La novena onada

La meva aportació a Relats conjunts.

- Quantes onades portes?
- Diria que aquesta és la quarta.
- Així doncs te'n sortiràs.
- Això espero. Diuen que la novena és la pitjor, però alguns s'ofeguen abans. A més a més la tercera va ser més forta que aquesta i aquí estic.
- Te'n falten moltes, pensa que potser la calma arriba abans i te'n lliures.
- No ho sé, tant de bo.
- Mira'ls ells, han patit la novena. Estan gairebé sense forces però intenten salvar-se.
- Ells tenen la sort de no estar sols.

La lluna viscosa

No és fàcil escriure. Ens pensem que afegir paraules estranyes i metàfores complicades ens fa ser millors. Evidentment que un vocabulari ric i imatges que ens transportin més enllà del sentit de la frase són necessàries en molts casos.

Un dia el Poeta del Mató en una de les seves xerrades anomenades La Poesia a la perifèria, després de citar el text que encapçala aquesta entrada, va rebre la rèplica d'un home gran molt irat. Es veu que el senyor, segons va explicar, és un escriptor que ha publicat molts llibres a les millors editorials del país. El senyor el qual no recordo el nom va començar a cridar al Poeta del Mató que era una farsant, que no tenia dret a anar d'expert en l'art de l'escriptura quan ell era el màxim exponent de la mediocritat i del mal ús del vocabulari i de les metàfores. El nostre conferenciant va deixar-lo parlar amb un somriure i quan el senyor va haver callat li va preguntar, ja has acabat? I va seguir el seu discurs com si l'incident mai hagués passat.


La lluna viscosa

El camp de blat
a la nit és caut.
Sols el meu llit
el cobreix la lluna.

La seva llum
davalla solemne
fent de llençol.
M'agafa,
m'esgota,
m'ofega.

Estiro el braç
 - Llum feta de mel
enlluernat.
 prens el meu alè.

Poeta del Mató



Nota: No ho he fet expressament. Juro que aquesta entrada ha estat sense voler perquè no vull fer-me pesat publicant cada poques hores. No me'n he pogut estar. Aquesta tarda més.

Ulls

Has vist mai uns ulls apagar-se? No parlo pas de la mort, parlo del moment que una persona perd la il·lusió i l'esperança. Jo ho vaig veure fa anys. Jo en vaig ser el culpable. Dos ulls mirant-me amb una intensitat i amb una passió tan grans que m'han quedat gravats per sempre junt amb la remor de les fulles i l'aire ple d'olors del bosc d'estiu.

Fa tant de temps que suposo que no ho recordes. Suposo que, si ho recordessis, tampoc li donaries importància. En canvi per a mi, veure com aquella mirada brillant tan teva s'enfosquia m'ha perseguit des d'aleshores i reconec que he fet tots els esforços per oblidar-la. Et juro que els he fet tots. Dia rere dia he intentat sense èxit escapar-me'n. I sí, em rendeixo i admeto que realment no l'he volgut oblidar mai. Potser és perquè des d'aquell mateix instant me'n vaig penedir i encara ho faig ara. Em va saber tant greu que tinc l'esperança algun dia pugui reviure aquell moment i canviï l'història. Però tothom sap que els viatges en el temps no són fàcils. Per més que volguem tornar enrere, el món que en regeix ens empenyarà cap endavant sigui quina sigui la nostra velocitat.

El deliqüent

(esbós)

Ell va néixer delinqüent. Des de ben petit va adonar-se que era una amenaça al món i durant tota la infància va aprendre a amagar la seva maldat per tal que ningú sospités.

Quan es va fer gran va veure com la violència s'alçava per damunt de tot. Per la seva condició de delinqüent entenia perfectament el que veia i es feia horrors que estigués tan acceptada. Va fixar-se aleshores que no era l'únic delinqüent però ningú més se'n havia adonat. Ell amagava tota la seva agressivitat perquè no volia que el jutgessin i no comprenia per què no jutjaven als altres.

Fidel a les seves conviccions de no ser descobert, de seguida va trobar-se ben sol ja que tots els seus amics i coneguts havien adoptat les formes animals més escabroses i s'havien sumat a grans manades que sembraven la mort al seu pas. Va ser llavors quan va entendre que era l'únic al món que no s'havia transformat. I com era d'esperar van començar a jutjar-lo per esdevenir rar al seus ulls. La seva tossuderia per amagar el què era el va fer lliure encara que des de fora a tots ens va semblar el contrari.

Apunts - Llegir amb compte

Primer de tot vull demanar perdó. Últimament surten masses publicacions en aquest bloc de notes. Què són els excessos!? Fa falta dir-ho cridant? Sí!

El senyor Lauridsen un dia es va menjar un núvol de sucre i després en va treure tot un seguit de peces el qual de tant en tant reconec que les escolto. I mentre sonen faig passos de ballet clàssic d'una manera tan lamentable que fa créixer un odi profund a tot aquella persona que en té coneixement.

Oh vida del remolí de vent creat pel ventilador que tot just he muntat abans de sopar molt per una qüestió mèdica que la societat en general m'ha dictat. Em refereixo a sopar. Quant dura el remolí? És conscient el remolí? Sap el què és? S'adona del seu pas efímer pel món? Té coneixement dels remolins creats per la natura altrament anomenats mànegues per (merda classista i violenta que ja no sé com s'han d'anomenar)? El meu pensament s'ha enfosquit.

I tot baixant d'una sessió bèstia d'exercici he ballat. Tenia unes ganes boges de ballar rumba encara que no me'n surto gaire. I de parlar de l'aparent fer avorrit i seriós del Marc, Jordi, Feliu, Manel o Albert (tria el nom que et vingui més de gust perquè tot passejant m'he quedat travat amb el nom). I sota aquesta aparença passa un riu de bogeria que amaga i que deixa escapar escoltant la música més frenètica, amb un mínim de qualitat clar, que troba. Si això no ho fa rebenten les seves venes i mor. Les artèries romanen immutables però deixen de tenir qualsevol funció útil a part de molestar al caníbal quan menja.

Quina olor de truita. És una gran mentida, m'ha passat pel cap i els dits s'hi han avocat perquè, ostres, ara fins i tot me la puc imaginar. Ha quedat massa feta. Que es cremi una truita que és fruit de la pròpia imaginació em preocupa.

Ara sona Michael Jackson després de Debussy, tot i que abans sonava Rammstein. I Slash ha sonat després de Lauridsen. Molt fort. Això està quedant com molt de persona que es fa el mec i que coneix moltes coses però que en realitat no sap res. Quina ràbia de tio. Ara no em caus bé. Demana perdó i si coneixes coses, coses vàries, no fa falta fer-ne gala si no és per millorar. Estúpid.

Buidat el pap! Acabes també cridant?
Sí! Vull tenir d'aquí pocs dies la mateixa energia d'avui!

La veu

La veu arrenca el vol. Explora tots els racons de la ciutat abans d'aturar-se amb molt de compte a la teva orella i el seu xiuxiueig et provoca pessigolles. Fas una respiració profunda i una esgarrifança et puja des de l'esquena fins l'espatlla per després baixar cap al braç sense pressa. Tombes el cap i amagues el coll anhelant però que la veu segueixi. Mentrestant l'esgarrifança et baixa per la cama d'una manera tan intensa que accelera el batec del teu cor. L'escalfor que apareix dins teu t'encanta i les paraules tan fresques t'embriaguen. Una veu tan suau i d'aparença tan innocent que fa emergir una una força i una passió que desconeixes. Llavors el teu cos es deixa endur esclau sense que ho vulguis evitar.

Pregunta

Hi ha dies que estan pensats per ser bons però el teu cap no et deixa gaudir-los. Sento molt no haver somrigut quan tocava.

I ara una cosa completament diferent.

Ja sé que em coneixes. I saps que jo et conec. Diria que cap vegada hem parlat i podria comptar amb els dits de la mà les vegades que ens hem saludat. És per això que mai hauria esperat veure el teu somriure dedicat a mi. El primer vaig pensar que era casualitat. El segon em va sorprendre. I amb el tercer vaig marxar corrents perquè sóc un covard i no em veia capaç de venir-te a saludar. Perquè tu?

Dies que t'agafen

Hi ha dies que agafaria les coses i les ordenaria, ves. Avui però no és un d'aquells dies tot i que accepto que els tinc.

I ara una cosa completament aleatòria abans de fer unes piscines. L'entreno.

Oh viaranys estrets que us amagueu entre congosts pregons, acompanyeu-me fins que el sol es pongui i aleshores us donaré el meu cor de viatger. Ostres que bé que m'ha quedat. Oh sí, sóc un mestre. El Poeta del mató agafarà enveja.