Mancança

Com a fervent seguidor de l'epicureisme, trobo vergonyós i sobretot una font d'infelicitat el mal que he patit aquests dies a la musculatura de la boca. És per això que la setmana passada un fisioterapeuta em va arreglar el problema. No el va arreglar ni amb pastilles ni amb massatges, sinó fent-me preguntes, descobrint la raó del problema i proposant-me una solució:

Avançar set mil·límetres el seient de la bicicleta de carretera.

A més a més, em va ensenyar uns exercicis per alliberar tensió, però no venen al cas, ja que la solució de set mil·límetres em va causar una forta impressió l'endemà quan vaig baixar de la bicicleta.

Ai, jo no venia parlar dels meus problemes absurds que es compten per mil·límetres, venia a parlar de la vista.

Explico primer quina és la situació mèdica actual respecte a la meva visió: les revisions em diuen que tinc una vista excel·lent i mirant lluny i a prop veig una imatge definida i clara sense problemes, quan porto ulleres o lentilles, és clar.

Fa dies, vaig veure en una plaça una dona que em resultava molt familiar, però no sabia reconèixer. Em va saludar i jo, per no ser descortès, vaig retornar-li la salutació. Va resultar ser una companya de feina. Ens veiem cara a cara quan estem treballant, a una distància de deu metres, més o menys. Fins aquí tot correcte, ja que les relacions laborals no haurien de sortir del lloc de treball.

L'altre dia, havent arribat massa d'hora, esperava davant d'una cafeteria. Havia mirat a banda i banda sense veure a ningú conegut. A prop meu hi havia un grup nombrós de gent molt bramaire que semblava que anés a celebrar alguna cosa. Vaig veure també tres persones fent un cafè: dues dones i un home que em van mirar i jo vaig continuar esperant, dret, a poques passes d'elles. Cinc minuts més tard, vaig adonar-me que les tres persones de la cafeteria eren amb qui havia quedat; aquelles cares desconegudes havien pres la forma que esperava veure. No les culpeu, faltava que arribés més gent i van pensar que no volia ser molestat.

Dissabte passat, després d'aparcar el cotxe, vaig sentir algú que em cridava. Em vaig girar i vaig veure una dona que saludava des d'una furgoneta. Vaig pensar que era un tipus de vehicle que m'agradaria tenir. Una furgoneta de color blau metàl·lic, amb cortines a les finestres posteriors i això feia pensar que estava preparada per a fer tota mena de viatges. No vaig reconèixer qui era la persona que saludava i vaig pensar que el crit que havia sentit no anava dirigit a mi. Poc després el meu telèfon sonava retraient la meva falta d'educació. Vaig demanar perdó, que tampoc soc tan mal peix.

Obviant que hi podria haver més casos similars dels quals no en soc conscient, dels que conec hi ha un possible patró. En els tres casos, la manca de visió ha passat en llocs bastant concorreguts i a mi, molta gent, m'atabala. En els tres casos havia conduït. A mi conduir m'agrada, però m'avorreix. I com que m'avorreix, mentre condueixo escolto audiollibres de filosofia com també d'història i això fa que, quan surto del cotxe, el meu cap es trobi bastant lluny d'on es troba el meu cos. La culpa de la meva condició és per la quantitat de gent? O bé per l'estat corporal després de la conducció? O potser és per tenir la ment divagant entre idees que espero entendre algun dia? 

La conclusió precipitada sense tenir en compte el paràgraf anterior és la manca d'interès en la vida social i a les persones en general.