Amor

Què és l'amor? El terra és ple de fang i tolls i la bicicleta rellisca malgrat que busco la traçada bona per avançar per una pista que fa anys era una carretera asfaltada. Queden encara algunes restes d'asfalt que resisteixen a l'erosió i a les inclemències del temps que, en lloc d'ajudar, els seus bonys fan de la pista un camí ple de paranys. El camí s'estreny i en una pujada apareix un cotxe que s'aboca a la perdició. No fa ni l'intent d'aturar-se ni apartar-se. M'emparro bicicleta en mà cap a unes mates per tal que no m'envesteixi. El cotxe baixa amb un balanceig força còmic que em fa perdre les ganes d'enfadar-me. El seu conductor, quan el cotxe passa pel meu costat, ni em mira. Té el volant agafat amb molta força i la mirada fixada endavant i plena de terror. Va ben perdut. Suposo que l'hauria d'avisar que més avall el camí és impracticable, que amb aquell cotxe urbà és probable que quedi encallat i que intenti girar cua com més aviat millor. No ho faig, no tinc temps que el cotxe ja es troba uns metres més avall. Torno cap al camí i pujo dalt de la bicicleta. De seguida m'aturo. No giro cua per avisar-lo, sinó que aparto algunes pedres. Si és prou sensat per tornar enrere, la pujada li serà més fàcil. No em pregunto què és l'amor, vaig amb bicicleta per una terra que estimo i que em fa sentir lliure i feliç.

La pista puja cada vegada més i de mica en mica va abandonant l'obaga. El terra es torna ferm i l'única dificultat que em trobo és un pendent diabòlic. Però el conec, sé a on afluixa i a on toca prémer fort per salvar-lo. I arribo, una bona estona més tard, dalt de la carena. Mai m'hi he trobat a ningú, fins avui. Darrere unes alzines hi ha una parella tan concentrada en ella mateixa, que no em veu. Deixen anar crits amb la seguretat que en aquella muntanya inhòspita ningú ho sentirà. Suposo que si no he sentit aquests crits abans és per l'esforç de la pujada. Continuo el meu camí, però no em puc treure la imatge que acabo de veure. Què és l'amor? Aquesta passió és amor? O és tan sols luxúria? O ho és tot? El que és clar, és que allà dalt, amagats de la vista de tothom, la parella és una unió prohibida. Quina edat deuen tenir? Aquelles canes. La panxa. Pressuposo que vora la cinquantena, tal com vesteixen, perquè no sembla que hagin tingut temps de treure's la roba. Fins i tot una mica més de cinquanta. Jo m'allunyo i els crits no cessen, cada vegada més allunyats, més apagats. I per primer cop en tot el dia, els núvols es trenquen i els raigs del sol, en un inici tímids, aviat banyen i escalfen la resta del meu camí fins a tornar a casa.