El matrimoni Arnolfini

Escrit per Peix - divendres, 31 de març de 2017

La meva aportació a Relats Conjunts:


- Jo, Joan, prometo estimar-te i cuidar-te fins la resta dels nostres dies. Uneixo la meva vida a la teva, no només com a marit, sinó com a amant, amic i confident i m'ofereixo a tu amb les meves virtuts i els meus defectes. T'ajudaré sempre que ho necessitis i et demanaré ajuda quan me'n faci falta. T'acompanyaré en les alegries i les penes i et daré consol quan ho necessitis. Prometo ser-te fidel, compartir els meus pensaments més íntims i no faltar mai a la veritat.

- Joan, tu creus que em fa grossa aquest vestit?

Continua llegint...

 

Persones

Escrit per Peix - dijous, 30 de març de 2017

Ahir mentre caminava cap a la piscina disposat a quedar completament esgotat vaig fixar-me en un arbre que semblava que clamés al cel alguna cosa. Mig girat en si mateix aixecava les branques com si fossin braços demanant ajuda. Vaig pensar en abraçar-lo però no ho vaig fer malgrat que la temptació va ser gran.

A la nit un boig ha decidit cridar. Era una ment malaltissa i violenta que gràcies a l'alcohol s'ha sentit valenta. Eren tres quarts de quatre de la matinada. Per què ha trucat al meu timbre diverses vegades? Per què no parava d'insultar? Per què demanava que obrís o truqués a la policia? No l'he obert, no li veia la cara. No he trucat a la policia, ho hauria fet si hagués començat a colpejar la porta del carrer. Uns minuts més tard ha marxat i jo he tornat al llit.

Ahir va ser un dia estrany. A mitja tarda vaig veure com uns companys feien escarni a una persona que havia petit un accident. Potser aquella persona s'ho havia buscat però no hi havia cap motiu per riure-se'n. Vaig sentir-me decebut i vaig marxar a casa amb un mal estar al cos que feia temps que no tenia. Em vaig preparar per anar caminant a la piscina. Vaig escoltar música que em relaxés l'ànima. Vaig nedar dos quilòmetres i mig tan ràpid com no havia nedat mai. Vaig esgotar el meu cos. Vaig oblidar l'escarni. Vaig canviar-me, vaig sortir al carrer i vaig mirar al cel. Les constel·lacions majestuoses m'esperaven i vaig somriure. Vaig caminar cap a casa cansat però tranquil.

Continua llegint...

 

El nom

Escrit per Peix - dilluns, 20 de març de 2017

No entenc res, ni tan sols el nom. El vaig utilitzar perquè era un nom que em feia gràcia i no tenia cap més implicació. Un alter ego transformat en papallona que atrau el blau marí, potser, no ho sé. Era llunyà i únic a la meva vida protegida. Però ara, sense voler, jo que sóc amo del meu destí i que tot ho decideixo em trobo amb el meu nom al davant. Ha canviat la forma, el so; ja no és un nom que em fa gràcia, és un nom que m'estreny i em desperta a mitja nit suat amb un desig boig de tenir-lo al costat. Saber que la pala ja cava en el meu món senzill és perdre el rumb. Era un nom arraulit en un cau fred i fosc i ara és la llum amable en un espai immens. No entenc res. No són els meus ulls, és alguna cosa més perquè jo no hi veig, són les entranyes que m'ataquen. Ni tan sols conec el nom, és una altra vida, em dic, massa distant a la meva. Tinc por, no entenc res.

Continua llegint...

 

Senyora

Escrit per Peix - dimarts, 14 de març de 2017

De vegades deixaria córrer la recerca a la coherència. No és fàcil. Per sort, de tant en tant, algú em descobreix algun exemple que em fa no defallir. Passen els dies i encara hi penso, com un mantra que em concentra en el propòsit.

Avui en una cruïlla m'he creuat amb tres dones. Una parlava fort, fent-se notar i les altres dues se l'escoltaven o això he cregut. He imaginat la que parlava fort, d'uns seixanta anys, arribant a casa seva tota cofoia. He imaginat com explicava al seu marit la bona obra que havia fet parlant amb les dues dones, de com malgrat ser com són ha fet el cor fort per explicar fets culturals de la ciutat. He imaginat que explicava com havia vist altres persones que la miraven amb desaprovació, però que ella això l'havia fet sentir més forta i així poder parlar més alt per fer notar la seva bona obra des del punt de vista catòlic més retrògrad amb les dues dones àrabs. He pensat que era una puta xenòfoba. L'he odiat. No m'he fixat com vestia cap de les tres, jo caminava ràpid i just ha passat un home que m'ha tapat la vista quan girava el cap per fixar-me qui eren. Només he sentit el parlar de la dona amb molta vehemència i m'ha fet imaginar aquesta història i també recordar les persones xafarderes, egoistes, condescendents i cregudes que volten pel món que intento evitar al preu que sigui. No m'ha agradat imaginar això, potser el xenòfob sóc jo.

He deixat de caminar. Caminar fa pensar massa i jo ja penso més del compte. Tinc una bicicleta nova gris fosc i vermell, de conjunt amb la d'anar per la muntanya. Jo no ho vaig triar expressament però m'agrada. Aquí tanco el capítol de la bicicleta que es va partir.

Tinc tant per llegir, tant per comentar... M'he col·lapsat. Fa dies que no llegeixo (a part dels llibres que m'arrenquen del llit). I no volia escriure però la senyora del carrer que parlava fort m'hi ha obligat, encara que ella no ho sap.

Continua llegint...

 

Ànima

Escrit per Peix - dijous, 9 de març de 2017

Avui quan em disposava a caminar una dona m'ha colpejat amb força a l'estómac. No he tingut temps a saludar-la, ni tan sols l'he vist venir. Tampoc l'he vist marxar de tan ràpid com ha anat tot. Amb l'estómac adolorit he caminat desorientat pensant en diversos esdeveniments que han succeït.

Fa tres o quatre dies vaig tenir un somni bèstia que em va fer adonar que la meva ànima no és morta malgrat un grup d'assassins m'atrapava amb una cinta suau quan m'escapava d'ells.

Al migdia he tingut una idea per una història. Aleshores també caminava, es veu que camino força. Quan m'ha vingut al cap m'he posat a riure i un senyor gran m'ha mirat força estranyat. L'he saludat, per cortesia.

Més tard, també caminant, he deixat de pensar i la música ha inundat una porció del meu dia. La seguretat és saber quina melodia començarà a sonar després que l'anterior acabi.

Continua llegint...

 

Força

Escrit per Peix - dimarts, 7 de març de 2017

Avui quan caminava m'anava fixant en tots els meus músculs. Tots, des dels de les plantes dels peus fins al cap. Notava la seva força i la seva potència en cada un d'ells. Em sentia fort, molt fort. He pensat que em podria posar a prova. El carrer es trobava força buit però sabia que tard o d'hora algú es creuaria pel meu camí. Aleshores jo clouria el puny i colpejaria la seva cara una vegada i una altra fins quedar saciat de la meva fortalesa. Finalment un pare amb les seves dues filles petites han passat pel meu costat. Ell m'ha somrigut abans que em llancés sobre seu.

Continua llegint...

 

Herois

Escrit per Peix - dilluns, 6 de març de 2017

De vegades em revelo i em convenço que jo no necessito ningú amb qui emmirallar-me. De vegades penso que admirar a algú pel que fa i aconsegueix és un signe de debilitat. De vegades la meva vida perd el seu propòsit real i vago sense rumb fent-me invisible fins i tot als meus ulls.

Fa un temps vaig conèixer una persona que m'admira, que treballa per poder fer el que faig jo i el seu objectiu és poder ser millor del que és ara. Creia que era burra per admirar-me, sóc la persona que mai seguiria. Per alguna raó vaig pensar que en un futur seria rival per a mi. Les meves pors em dominaven i el meu comportament era cínic i menyspreable. Mai ha tingut en compte la meva actitud i a mi em feia ràbia que fos agradable amb mi. Jo volia que em deixés en pau dins del meu món invisible.

Ahir vaig començar a admirar la seva passió i la seva amabilitat, m'hi vaig emmirallar i el meu objectiu va ser tornar a ser la persona agradable que ja no recordo haver sigut. Va ser després de fer uns deures que reconec que en un principi em feien molta mandra perquè em deia a mi mateix: jo ara no vull pensar, a mi això no m'interessa. Però m'interessava, i molt. No ho sabia encara. Ho aniria descobrint a mesura que el documental avançava. Quan vaig acabar els deures tenia la pell de gallina. Vaig entendre que no hi ha res dolent en tenir herois. Potser és tot el contrari.

No eren deures de fet, era una recomanació. Gràcies.



Nota: Creia que era burra per admirar-me, sóc la persona que mai seguiria. Ara ja no crec que sigui burra però estic segur que hi ha gent millor a admirar.

Continua llegint...