Adreça

Busco fins a la desesperació una adreça per recuperar allò que vaig deixar perdre perquè cada dia a qualsevol hora aquest error em colpeja amb fúria. Tinc mala memòria però mentre busco m'apareixen records i em poso les mans al cap.

Regiro de dalt a baix els armaris i els calaixos. Miro cada paper, ja siguin de propaganda, partitures, factures, llibretes o tiquets. No hi ha manera. Busco també per la xarxa però no hi ha sort. Quan ja gairebé estic temptat de demanar l'adreça a algú amb qui fa anys que no parlo trobo una llibreta que encara no havia mirat. En algun moment va caure darrere d'un armari i amb la bogeria de buscar per tot arreu l'he mogut i estava allà esperant-me. Vaig passant els fulls, un a un: llistes de la compra, dibuixos de qualitat dubtosa, apunts de diferents cursos, esbossos d'històries on algunes han acabat escrites, registres dels vols d'un viatge; un text que em posa els pèls de punta, gràcies per l'abraçada gegant, penso; lletres de cançons, un llistat d'adreces.

Tota història té un final.

Dubto. Són molts anys, algun intent de retrobament fallit, potser tot és diferent, més diferent del que puc imaginar. Però això ja és una altra història.

Una història de cap a peus

Dia mil dos-cents vint-i-u. Avui he aconseguit crear un tel impenetrable que m'ha cobert de cap a peus. Al principi tenia por que no funcionés i mentre me'l posava em deia a mi mateix: Deixa-ho estar, amaga't i seràs més feliç. Al final me l'he posat i he notat que funcionava prou bé. Malgrat tot he acabat tan esgotat que després m'he passat una bona estona, hores, quiet, sense fer res més que mirar-me els peus. I no els mirava perquè em fes excessiva il·lusió sinó perquè la meva vista hi ha quedat fixada. Podria dir que he pensat amb tal persona, amb algun llibre o pel·lícula, o amb alguna història qualsevol que em vingués al cap; he mirat els peus immòbils, com tot el meu cos inert, i he pensat que els podia moure però no em venia gens de gust. Finalment, passades les dotze, m'he posat dempeus i he anat cap a l'ordinador, a escriure una mica, res important, només una història.

La platja

La platja. Imagino el so de les onades trencar creant espuma sobre la sorra, sentir com l'aigua recula mentre les petites bombolles es desfan. Imagino enfonsar els peus sobre la sorra, estirat sobre un terra tou que agafa la meva forma. La sorra crema, però de seguida, quan els peus s'enfonsen, es refreda i es torna humida. Enfonso també les mans i aixeco la sorra deixant que s'escoli entre els dits. Respiro l'aire salat i descanso la mirada a la línia de l'horitzó durant una bona estona.

Ja puc tornar a dormir.

L'ocell

Quan els núvols trenquen, el cel es mostra amb el seu blau intens. És un instant, de seguida es tanca i el color gris envolta el firmament. Mai ho he pogut veure. Qui ho ha vist diu que és el color més bonic que existeix.

La pluja fina cau sobre l'herba de diferents tons verds, m'estiro panxa enlaire i em deixo envair per la fresca del matí. Els blancs i grisos van prenent formes diverses i els seus moviments m'embadaleixen. Un ocell negre passa volant sobre meu. Les seves plomes capturen tota la llum que concentra cap els seus ulls brillants. Sento de sobte l'escalfor que em toca la cara. Una escletxa entre els núvols deixa passar un raig de llum que em m'encega. Durant aquest instant i sense adonar-me'n l'ocell m'ha agafat amb les seves urpes. Quan recupero la visió veig petita la terra. Faig un esforç per sentir la por. No en tinc. Només sento l'angoixa d'haver-me perdut un esdeveniment únic. Em deixo endur cada vegada més a la vora dels núvols fins que ens endisem dins seu. Les ràfagues de vent tallen la meva cara i l'aigua ens mulla per totes bandes. Passen els minuts i el vent i la pluja intenten fer-nos caure però l'ocell, inflexible a les inclemències del temps, continua batent les ales seguint el seu vol. De cop el vent i la pluja desapareixen i se'm mostra un mar blau sobre un llit blanc. L'ocell obre les urpes.

Publica, oh, ulls meus

Publica, oh, ulls meus; que el son de la mort no me'ls acluqui. Aniré, com un ocell, a les muntanyes i des d'allà cridaré per esporuguir els enemics que al so dels tambors ja tensen els seus arcs. Clamaré venjança contra els que han atacat al meu poble. I, amb la mirada fosca, arrassaré les seves cases i collites deixant erms els seus camps pels segles dels segles.

Manifest primari

Si tot continua igual, la veritat tard o d'hora apareixerà. La veritat absoluta, el saber total. El dia que aquest fet esdevingui, si encara existeix el dia, el món, entenent el món com el nostre univers o més enllà, deixarà d'existir perquè el sentit de la recerca haurà finalitzat. Aquesta gesta és terrible i la humanitat s'entossudeix, a un pas lent però ferm, a realitzar-la.

Jo, des de la consciència de la catàstrofe, lluito per la ignorància i la ingenuïtat perquè totes les persones de la Terra oblidin la causa del coneixement. Així doncs, davant d'aquest error que condueix l'espècie humana, crec necessari proclamar-me el vostre Déu i redemptor per alliberar-vos de l'esclavitud del saber i redreçar-vos cap al camí que ens durà a l'eternitat.

Només us demano que:

• Renuncieu als llibres, a la curiositat i a l'aprenentatge. 
• Cremeu escoles, universitats i biblioteques. 
• Abraceu la incultura i la inconsciència. 
• Parleu amb crits grollers i, si us veieu capaços, només amb sons guturals.
• Avanceu cap a la imbecil·litat i deixeu que, amb el temps, l'analfabetisme us impregni.

Amants de l'estupidesa, seguiu-me amb abnegació i adoreu-me amb fervor, el moviment primari ja és aquí i ha vingut per quedar-se.

Peça

Toca la part interna des de la mirada pobra i agita l'aire de la vida mal entesa. Si hagués portat un bat n'hauria fet estelles rebentant la seva cara. D'altra banda, en un món senzill, demano les vies per endinsar-me en un mar roig i alegre mentre pinto les arrels i deixo que les paraules s'escolin entre els dits. I ara, buscant la certesa, escolto el so que tan desitjo.

Canvi d'era

Passaran els dies, passaran els mesos i passaran els anys i diré sempre orgullós: "Jo hi vaig ser". És temps de llegenda.

Tant de bo el moment tan genial que he viscut, el qual jo només en sóc un simple i humil espectador, s'allargui fins a la fi dels dies. Pell de gallina, moments de perplexitat i finalment somriures d'alegria.

Això va per vosaltres, felicitats!


I amb aquesta entrada deixo pas a l'agost.


Nota: Aquesta entrada potser no té cap sentit per la majoria, ho sento, però l'havia d'escriure.

Juliol

Vull una pròrroga, m'has agradat massa per deixar-te enrere així com així. Els detalls no tenen importància, és en el conjunt que has marcat la diferència. Juliol de tres síl·labes, aquest any n'has tingut més: una per cada dia, una per cada moment compartit. Juliol de sis lletres. Sis lletres reafirmades que fan sis vegades sí. Només em queda, però, donar-te les gràcies. Les gràcies d'haver-te viscut.