És temps de mores

Les fulles em miren i em demanen si us plau que les deixi caure, que volen tornar a començar. Responc que si obeeixo les seves súpliques, no tornaran a començar, sinó que es desfaran a la terra o un cop de vent se les endurà. És igual, deixeu-nos ser lliures, em ploren. I l'arbre, cansat, ja no sap com retenir-les i em mira afligit i resignat al cicle natural.

M'atipo de mores i prometo que en poques setmanes les deixaré marxar, que la impaciència no és sana, que hi ha un moment per cada cosa i que aquesta és la meva última lliçó per a elles. No les deixo convençudes, però veient que els seus planys són en va, m'obliden de pressa i es posen a ballar amb el vent del matí.

Camino cap a casa i sento de lluny el seu crit. Recorda que ens ho has promès. Em giro i continuen ballant com si no m'haguessin dit res.

I ara, un dia amb bicicleta:

Fa dies, pujant per una carretera, el meu cos es trobava prop de la desfeta. Mentre pensava que la duresa de la carretera només em podia dur a l'infern, dalt del cel un grup d'aguilots donava voltes sobre meu. En vaig comptar cinc. Jo pujava i pujava i les meves cames clamaven descans, però no les deixava. Si va sumar un sisè aguilot. I jo em mirava preocupat els ocells mentre voltaven pacients a la meva més que probable mort. Però no defallia i seguia amunt amb unes forces que no tenia fins que vaig trobar-me dalt del coll. L'esforç final em va fer oblidar l'amenaça que aguaitava qualsevol pas en fals. Vaig aturar-me distret per fer un glop de la cantimplora. Els crits de terror d'uns falciots van avisar-me del perill imminent. Els aguilots baixaven a gran velocitat. S'havien doblat en nombre i esperaven en mi tenir un valuós botí. Vaig alçar els braços maleint els ocells i vaig cridar que les portes de l'infern encara no s'obririen per a mi. I de seguida van abandonar l'escomesa alçant-se i perdent-se cel enllà. Vaig donar gràcies als falciots per salvar-me la vida i sentint-me afortunat vaig tornar cap a casa.