Em desperto d'un sobresalt. Avui al somni hi sortíem tu i jo. Fa molt de temps que no ens veiem: quatre, cinc anys? Un dia per les festes de Nadal ens vam creuar pel carrer i ens vam saludar un moment però no ho conto com una trobada. Ens vam prometre que faríem un cafè. Els dos ho vam dir de compromís però jo, fidel a la promesa, un mes més tard vaig preguntar-te si volies quedar per parlar una estona i explicar-nos les nostres vides. Segur que et va estranyar tant que no vas saber dir que no, i a última hora te'n vas desdir. Ho vaig tornar a provar però vas fer el mateix i no em sap greu. Per suposat que no vaig fer cap més intent. Mai arriben a tres. Que a la tercera va la vençuda? No és veritat, la primera és de prova i a la segona o surt bé o segueixes endavant.
En el somni et feia un petó molt curt sense donar-te temps a reaccionar. Et posaves a riure i t'aixecaves i te m'enduies lluny a fer una volta per les platges de roques. Ens foníem amb abraçades i petons apassionats. Al somni em preguntava com havia sigut capaç de fer-te un petó perquè jo no sóc així. Massa prudent, massa reservat. Sóc avorrit segons la societat que em toca viure- I m'és ben igual. Sóc feliç així com sóc i no vull aparentar res. En un dels petons em despertava. És estrany perquè em despertava espantat. Potser passava alguna cosa més però no ho puc recordar.
Mentre penso en el somni em venen records de les oportunitats que vam tenir. Jo sabia que amb un petit pas els petons del somni d'aquesta nit haurien sigut reals. Vaig estar temptat, ho reconec, però em feia por perdre la teva amistat. Que ens hem acabat distanciant per culpa meva? És veritat. I ara penso que potser hauria sigut divertit ser una mica més agosarat.
No et trucaré.
diumenge, 31 de juliol del 2016
dimarts, 26 de juliol del 2016
La propietat
Avui caminant molt feliç pel passeig he sentit una frase d'una conversa de dues noies que parlaven sobre un escriptor. O almenys això he imaginat perquè una d'elles movia un llibre mentre deia: "És molt bo, ell sap moltes paraules de la RAE".
dijous, 21 de juliol del 2016
Títol eliminat a instàncies del seu autor
A vegades apareix dins meu un comportament que després em fa sentir por. El que em fa por no és el meu comportament sinó haver sigut dèbil per mostrar com sóc. Jo sóc poca cosa, sóc invisible, indecís, atablat i molt callat. Així sóc jo. Però de tant en tant, sense voler, me'n oblido i surt un monstre dèspota, egoista, ambiciós, superb, segur de sí mateix i fins i tot violent. Com m'agrada. Però així que me'n adono torno a la normalitat, demano perdó, i callo.
Fins aquí. Aquesta entrada seguia amb una explicació d'estratègies sense sentit que he decidit eliminar per raons purament estètiques. I per compensar-ho escriuré una imatge que em passava pel cap mentre escrivia el tros de text eliminat.
M'he sentit molt temptat en agafar el portàtil per llançar-lo amb una violència notable contra el terra. M'he vist jo mateix dret llançant-lo, veient com es trencava fent un soroll massa fort per l'hora que és i jo fent un crit de satisfacció que se sentia per tot el carrer (mentre escrivia això s'ha aturat, crec que no li agrada la idea). Aleshores el timbre de la porta sonava i jo obria la porta i el veí em preguntava què collons feia tan escàndol. Ell, observador, veia com els meus calçotet em van grans i també el portàtil escampat pel pis. Malaguanyat, amb el que et va costar, diria. Estàs boig, conclouria i marxaria avall al seu pis.
El veí té raó, la imatge és patètica. El portàtil seguirà sencer. I m'he de comprar calçotets de la meva talla.
Fins aquí. Aquesta entrada seguia amb una explicació d'estratègies sense sentit que he decidit eliminar per raons purament estètiques. I per compensar-ho escriuré una imatge que em passava pel cap mentre escrivia el tros de text eliminat.
M'he sentit molt temptat en agafar el portàtil per llançar-lo amb una violència notable contra el terra. M'he vist jo mateix dret llançant-lo, veient com es trencava fent un soroll massa fort per l'hora que és i jo fent un crit de satisfacció que se sentia per tot el carrer (mentre escrivia això s'ha aturat, crec que no li agrada la idea). Aleshores el timbre de la porta sonava i jo obria la porta i el veí em preguntava què collons feia tan escàndol. Ell, observador, veia com els meus calçotet em van grans i també el portàtil escampat pel pis. Malaguanyat, amb el que et va costar, diria. Estàs boig, conclouria i marxaria avall al seu pis.
El veí té raó, la imatge és patètica. El portàtil seguirà sencer. I m'he de comprar calçotets de la meva talla.
dimecres, 20 de juliol del 2016
Dies d'alarma
Si jo et digués que t'estimo em miraries amb mals ulls, abaixaries el cap i no em diries res. Però tu no hi veus. Tu no tens cap i per tant, sense cap, no hi ha cap boca que pugui callar. Si jo et digués que t'estimo i em sentís algú aquest pensaria que estic boig, i ell sí que em podria mirar amb mals ulls, abaixaria el cap i no em diria res, segurament per llàstima, compassió i també amb un cert neguit que el seguiria fins que la son s'apoderés d'ell. Si jo et digués que t'estimo, a la meva edat, caminaria amb pas ferm fins l'estació d'autobusos i compraria un bitllet d'anada a la destinació més llunyana possible. Trencaria tots els lligams i començaria una nova vida malgrat sé que em seguiries.
I amb aquesta introducció vull aclarir que no sé de què parlo. No sé a què no li puc dir que l'estimo per tot el que podria succeir després.
Perquè vos sou un senyor, vos sou altíssim Jesús Morist! Sou únic, amb l'esperit sa, i amb la Glòria, redéu. Ara bé, que la Glòria t'hagi triat a tu i no a mi és per una qüestió econòmica. Ella tan pura i senzilla decideix anar buscar al coherent i humil. La paraula que la defineix millor és estúpida. Viurà i morirà doncs pobre com una rata. I jo folrat de diners em quedo sol. I amb la Maria i la Carme. I la Júlia. Però quina vergonya!
I des de molt lluny vaig sentir el crec. Va ser sense voler, inesperat. Va ser, ho reconec, molt bèstia. El principi de la decadència. Una part de mi també va fer un crec, petit. Vaig furgar en la meva esquerda i una llum tènue va aparèixer. Encara faltava molt però ara sabia que tard o d'hora m'escaparia.
I amb aquesta introducció vull aclarir que no sé de què parlo. No sé a què no li puc dir que l'estimo per tot el que podria succeir després.
Perquè vos sou un senyor, vos sou altíssim Jesús Morist! Sou únic, amb l'esperit sa, i amb la Glòria, redéu. Ara bé, que la Glòria t'hagi triat a tu i no a mi és per una qüestió econòmica. Ella tan pura i senzilla decideix anar buscar al coherent i humil. La paraula que la defineix millor és estúpida. Viurà i morirà doncs pobre com una rata. I jo folrat de diners em quedo sol. I amb la Maria i la Carme. I la Júlia. Però quina vergonya!
I des de molt lluny vaig sentir el crec. Va ser sense voler, inesperat. Va ser, ho reconec, molt bèstia. El principi de la decadència. Una part de mi també va fer un crec, petit. Vaig furgar en la meva esquerda i una llum tènue va aparèixer. Encara faltava molt però ara sabia que tard o d'hora m'escaparia.
divendres, 15 de juliol del 2016
Si em deixes ser honest
T'he de dir que no m'interessa gens tot això que m'expliques. De fet no és el que dius ara sinó tot el que m'has dit des del primer dia. Sé que és important. Sé que és trascendental. I sé que hauria d'intentar ser més empàtic. Però jo no sóc així. No hi ha res que m'interessi. Bé, sí. M'interessa estar viu perquè m'ho passo bé. I de fet, m'apassiona passar-m'ho bé. Són les dues coses que no puc desatendre. Res més. De vegades em pregunto si té algun sentit la vida més enllà de passar-s'ho bé però no trobo cap resposta que em satifaci. Caminant pel carrer em fixo amb la gent preocupada i m'imagino quina raó els ha portat aquest enuig i mala cara. Que el gat últimament coixeija, que s'ha trencat la gerra de l'aigua, que el pare ha agafat una infecció i segurament morirà i tocarà fer paperassa, que no funciona el televisor, que em tallaran la llum i l'aigua, que la filla cada nit arriba borratxa i la casa s'està quedant impregnada d'olor de vòmit, que a l'empresa m'estan ofegant de feina, que el partit, que etcètera. Molta gent viu preocupada perquè donen sentit a una manera de viure que no volen perdre, ja sigui amb alguna persona, objecte, temps o el que sigui. Em fan llàstima. Com si la seva raó de viure fos buscar objectius on preocupar-se. Jo no he sigut mai així. Ho sento. No soc capaç de preocupar-me. Per això no m'interessa res del que em dius perquè aleshores em preocuparia. Plora si vols. Sé que per a tu sí que té valor.
diumenge, 10 de juliol del 2016
Un matí
(Aquesta entrada, trencant amb la promesa de la ficció, explica un fet real que no té una importància rellevant però que em feia gràcia escriure per un qüestió d'escriure un text com aquest. Sóc però massa inquiet per fer unes descripcions més acurades en una primera passada del text. Segurament ara, un cop embastat, em podria entretenir per arreglar les faltes, millorar-lo i fer-hi molts canvis en les seves frases, però no ho faré perquè és hora de sopar)
Es va fer l'hora de sopar i no vaig sortir de casa perdent-me una gran festa. Vaig sopar una pizza i vaig mirar el final d'una pel·lícula que havia deixat a mitges ja feia dies. La idea era anar a dormir d'hora per poder-me llevar abans que sortís el sol. Però l'emoció per l'endemà era tan gran que em va costar molt adormir-me. També hi ajudava la calor que, malgrat dormia completament despullat i sense llençols, feia difícil que em pogués adormir. A les sis menys cinc del matí va sonar el despertador. La son em podia i vaig decidir dormir uns vint minuts més. Així que va sonar el segon despertador em vaig aixecar ràpid, em vaig vestir i em vaig posar les sabates noves. Tenia molta il·lusió però també respecte per caure. Vaig agafar la bici i vaig baixar al carrer. Baixant les escales gairebé m'entrebanco però per sort només va ser un petit ensurt i estic segur que no vaig despertar el veí. El carrer estava completament buit i el sol començava a sortir. Vaig pujar a la bicicleta, vaig fixar les sabates als pedals i vaig anar direcció al riu. No tenia cap ruta pensada, havia d'estrenar les sabates i els pedals i sentir-m'hi còmode i, sobretot, no caure. Mentre no parés la caiguda seria poc probable ja que no tenia cap intenció de passar per torrents ni camins difícils. Vaig vorejar el riu fins a arribar al pont i vaig tombar cap a la dreta camí amunt. Vaig travessar pel pas elevat la carretera i vaig avançar per una pista fins a arribar en una casa on es creuen quatre camins. Tres ja els coneixia. Un era per on venia, l'altre acaba per camins estrets i difícils que amb la meva poca experiència a tenir els peus fixos em podia fer mal. El tercer tornava enrere i de seguida em deixava al mateix punt d'on havia sortit. El quart era el que no coneixia però tenia una vaga idea d'on em podia portar i vaig agafar aquest. I tal com m'havia imaginat, em va portar al mateix punt que duu el segon camí passant per una baixada forta, un pas mig inundat i una pujada llarga i molt dreta. Sense parar vaig seguir per una pista que passa per la basant sud de la serra. Té pujades fortes i baixades suaus que fan que mica en mica t'acostis més a la carena. És força fàcil i jo em sentia còmode pedalant. Quan ja m'acostava al tram final per on pots travessar la carena o seguir per un camí que baixa fent ziga-zaga cap a l'est, em vaig trobar amb una pujada molt dura que l'aigua havia fet malbé i ara estava ple de reguerots i pedres. Vaig posar el plat petit i el pinyó més gran i vaig començar a pujar sortejant les pedres i els forats. Aleshores vaig cometre un error i no vaig seguir recte sinó que anar lleugerament a l'esquerra i em vaig trobar una pedra al davant. Vaig girar ràpid el manillar i vaig fer caure la roda de davant en un forat. Vaig intentar treure el peu per agafar estabilitat però tenia la sabata fixada al pedal i en aquell moment no vaig ser prou ràpid per pensar com havia de moure el peu per alliberar-lo i vaig començar a caure sabent que no podia fer res més que intentar aturar el cop amb la mà. A la caiguda el meu colze va xocar contra una pedra molt rugosa. El peu dret es va alliberar del pedal però l'esquerra no ja que no tenia prou espai i de cop la bicicleta va començar a caure camí avall i després el meu peu i tot jo vam arrossegar-nos fins al principi de la pujada. Vaig pensar que em faria molt de mal però per sort només vaig quedar completament brut. Només el cop i la rascada el colze han quedat com a record.
L'altra caiguda, ja de tornada, va ser del tot gratuïta. Tornava a ser a l'encreuament i volia a agafar el segon camí. El cel estava ple de globus i vaig pensar que havia de fer una foto de l'espectacle que veia. Vaig aturar-me, vaig alliberar el peu esquerra sense problemes i vaig intentar sortir amb el peu dret. Com que aquest peu estava encara fixat al pedal vaig caure i el mal al palmell de la mà encara em dura. I a més a més la fotografia que vaig fer no va quedar massa bé.
Al final només dues caigudes i sense cap dany a lamentar. Ja tinc ganes de tornar a sortir per aprendre, agafar confiança i passar-m'ho bé.
Es va fer l'hora de sopar i no vaig sortir de casa perdent-me una gran festa. Vaig sopar una pizza i vaig mirar el final d'una pel·lícula que havia deixat a mitges ja feia dies. La idea era anar a dormir d'hora per poder-me llevar abans que sortís el sol. Però l'emoció per l'endemà era tan gran que em va costar molt adormir-me. També hi ajudava la calor que, malgrat dormia completament despullat i sense llençols, feia difícil que em pogués adormir. A les sis menys cinc del matí va sonar el despertador. La son em podia i vaig decidir dormir uns vint minuts més. Així que va sonar el segon despertador em vaig aixecar ràpid, em vaig vestir i em vaig posar les sabates noves. Tenia molta il·lusió però també respecte per caure. Vaig agafar la bici i vaig baixar al carrer. Baixant les escales gairebé m'entrebanco però per sort només va ser un petit ensurt i estic segur que no vaig despertar el veí. El carrer estava completament buit i el sol començava a sortir. Vaig pujar a la bicicleta, vaig fixar les sabates als pedals i vaig anar direcció al riu. No tenia cap ruta pensada, havia d'estrenar les sabates i els pedals i sentir-m'hi còmode i, sobretot, no caure. Mentre no parés la caiguda seria poc probable ja que no tenia cap intenció de passar per torrents ni camins difícils. Vaig vorejar el riu fins a arribar al pont i vaig tombar cap a la dreta camí amunt. Vaig travessar pel pas elevat la carretera i vaig avançar per una pista fins a arribar en una casa on es creuen quatre camins. Tres ja els coneixia. Un era per on venia, l'altre acaba per camins estrets i difícils que amb la meva poca experiència a tenir els peus fixos em podia fer mal. El tercer tornava enrere i de seguida em deixava al mateix punt d'on havia sortit. El quart era el que no coneixia però tenia una vaga idea d'on em podia portar i vaig agafar aquest. I tal com m'havia imaginat, em va portar al mateix punt que duu el segon camí passant per una baixada forta, un pas mig inundat i una pujada llarga i molt dreta. Sense parar vaig seguir per una pista que passa per la basant sud de la serra. Té pujades fortes i baixades suaus que fan que mica en mica t'acostis més a la carena. És força fàcil i jo em sentia còmode pedalant. Quan ja m'acostava al tram final per on pots travessar la carena o seguir per un camí que baixa fent ziga-zaga cap a l'est, em vaig trobar amb una pujada molt dura que l'aigua havia fet malbé i ara estava ple de reguerots i pedres. Vaig posar el plat petit i el pinyó més gran i vaig començar a pujar sortejant les pedres i els forats. Aleshores vaig cometre un error i no vaig seguir recte sinó que anar lleugerament a l'esquerra i em vaig trobar una pedra al davant. Vaig girar ràpid el manillar i vaig fer caure la roda de davant en un forat. Vaig intentar treure el peu per agafar estabilitat però tenia la sabata fixada al pedal i en aquell moment no vaig ser prou ràpid per pensar com havia de moure el peu per alliberar-lo i vaig començar a caure sabent que no podia fer res més que intentar aturar el cop amb la mà. A la caiguda el meu colze va xocar contra una pedra molt rugosa. El peu dret es va alliberar del pedal però l'esquerra no ja que no tenia prou espai i de cop la bicicleta va començar a caure camí avall i després el meu peu i tot jo vam arrossegar-nos fins al principi de la pujada. Vaig pensar que em faria molt de mal però per sort només vaig quedar completament brut. Només el cop i la rascada el colze han quedat com a record.
L'altra caiguda, ja de tornada, va ser del tot gratuïta. Tornava a ser a l'encreuament i volia a agafar el segon camí. El cel estava ple de globus i vaig pensar que havia de fer una foto de l'espectacle que veia. Vaig aturar-me, vaig alliberar el peu esquerra sense problemes i vaig intentar sortir amb el peu dret. Com que aquest peu estava encara fixat al pedal vaig caure i el mal al palmell de la mà encara em dura. I a més a més la fotografia que vaig fer no va quedar massa bé.
Al final només dues caigudes i sense cap dany a lamentar. Ja tinc ganes de tornar a sortir per aprendre, agafar confiança i passar-m'ho bé.
dilluns, 4 de juliol del 2016
Dormir
A l'habitació de l'alberg tothom podia dormir sense fer cap mena de soroll tret d'una persona. Com roncava. Després d'una setmana m'estava acostumant als roncs forts. A més a més els seus tenien una ritme tan pausat i invariable que m'hipnotitzaven i vaig adormir-me de seguida. Altres però no tenien la sort d'agafar el son. Un noi que estava just a la llitera del seu costat va sortir de l'habitació i com que jo dormia al costat de la porta em vaig desvetllar. Al cap de pocs minuts va tornar amb un roc de mida considerable i podria assegurar que ningú, a part de mi, ho va veure. La majoria no van fer cas que el noi sortia i entrava i ni molt menys es van fixar si duia o no cap objecte ja que estaven més preocupats per poder dormir. El cop sec va parar els roncs de sobte i tot el que va quedar de nit va ser d'un silenci absolut. Per fi tothom va descansar.
Poques hores més tard vaig llevar-me i sense fer soroll vaig agafar totes les coses per marxar abans que s'aixequés el dia. La resta es van despertar just a l'alba envoltats de policies mentre s'enduien un cos tapat i un jove emmanillat entre els plors dels seus pares desconsolats.
(Aquesta història està basada en fets reals. No vaig veure però el noi tornar amb cap pedra. Vaig sentir un crit del noi i els roncs, que no eren gaire forts, van parar. Jo vaig dormir i em vaig llevar molt d'hora i vaig marxar sense fer soroll abans que sortís el sol)
Poques hores més tard vaig llevar-me i sense fer soroll vaig agafar totes les coses per marxar abans que s'aixequés el dia. La resta es van despertar just a l'alba envoltats de policies mentre s'enduien un cos tapat i un jove emmanillat entre els plors dels seus pares desconsolats.
(Aquesta història està basada en fets reals. No vaig veure però el noi tornar amb cap pedra. Vaig sentir un crit del noi i els roncs, que no eren gaire forts, van parar. Jo vaig dormir i em vaig llevar molt d'hora i vaig marxar sense fer soroll abans que sortís el sol)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
