De la feina a casa

Escrit per Peix - dijous, 10 de novembre de 2016
Bé, és imperdonable. Com podem anar així? Gairebé una setmana callat sabent que les meves ganes de cridar desborden qualsevol intent de frenar-les. Però tot té una explicació. Una explicació que només es pot expressar amb el silenci, amb la reflexió interna, amb la pena d'una malaltia molt lleu, tan lleu que a la farmàcia encara els sento riure quan els vaig explicar, innocent, el meu mal. En definitiva,

Què passa quan la imaginació supera els límits de la realitat?

Avui, quan he acabat de treballar, he tornat caminant cap a casa. Tenint en compte que el recorregut és del tot recte i no acostuma a durar més de cinc minuts, fins aquí no hi ha res estrany. Quan he arribat a la plaça m'estava imaginant que la meva malaltia lleu, molt lleu, provocava un ensurt a l'assaig de la coral. L'ensurt era que m'entraven unes ganes de vomitar, del tot inversemblant perquè no crec que, pel que tingui, algú hagi vomitat mai, però la meva imaginació ha triat aquest camí. Jo m'aixecava corrents per travessar la sala, sortir i córrer cap al lavabo però no era prou ràpid i ho treia tot abans de sortir esquitxant de cap a peus una soprano. Sí, és fastigós. El que m'ha sorprès més de l'instant d'imaginació que he viscut ha sigut el seu excés de realitat. He notat les ganes de vomitar, he notat com m'aixecava i corria, com ho treia tot sobre la noia, l'olor, els crits, la mirada d'angúnia i fàstic de la resta del cor, la cara de perplexitat del director i, sobretot, la noia bruta amb el meu berenar o dinar mig digerit. He tornat a la plaça. M'he aturat i he mirat al meu voltant. Tothom feia la seva vida. Una mare caminava junt amb la seva filla, un nen amb bicicleta ha passat arran meu, un senyor passejava el seu gos. Ningú s'ha fixat en mi, per sort. Ha sigut tan real, ara ho podria recordar com si ho hagués viscut, però sé que només ha estat fruit de la meva imaginació.
 

0 comentaris.

Alguna cosa a comentar?