Buidat de dades

Escrit per Peix - diumenge, 22 de novembre de 2015
Jo vull escriure, però no trobo el temps. Ni el busco, si he de dir la veritat. Però avui he ratllat l'última tasca que tenia pendent de fer. He estat temps amb la llista plena i no hi havia manera de fer-la baixar. Tot i que demà dilluns la llista es tornarà a omplir i em temo que no es tornarà a buidar fins a finals de febrer. La sensació de tenir-ho tot fet és estranya. Per suposat que podria posar-me noves tasques a fer, però viure darrere una llista no sempre és bo. En definitiva, que tenint-ho tot fet, puc escriure una estona.

Constantment em venen al cap històries que es perden, únicament perquè no les guardo. En una llibreta que em vaig comprar fa més d'un any per capturar els moments d'inspiració encara no hi he escrit cap línia. Tampoc la trobo. Des de fa un any crec. A més a més a la piscina, on em surten moltes històries, la llibreta es faria malbé.

Una història que em va venir al cap fa poc, resultà ser la combinació d'una pel·lícula comercial d'acció i d'una història de gnoms que vaig veure en un còmic infantil on només vaig fullejar per sobre mirant alguns dibuixos.

Dins de la muntanya, des de les profunditats fins a la punta del cim, viuen uns gnoms amb un història terrible i malgrat sembli impossible no en són conscients. Aquestes criatures són porugues, supersticioses i molt conservadores. S'alimenten de líquens i plantes que creixen on les escletxes de la muntanya permeten l'entrada de la llum del sol. Són petites, les més altes no superen els trenta centímetres d'alçada. Malgrat la seva estatura, són grans escaladores i molt veloces movent-se per la muntanya. Nosaltres els humans no les podem veure però podríem notar el vent que creen al passar pel nostre costat si entréssim a la muntanya. Vesteixen túniques de color marró però amb la poca llum que entra dins la roca, no és important saber de quin color porten la roba. És tan fosc que no poden diferenciar els colors. La seva vida és molt rutinària. Dormen entre catorze i setze hores al dia. Es desperten amb el soroll del gel que es fon a fora la muntanya amb els primers rajos del sol que fa cruixir la muntanya amb uns sons greus i profunds. Així que es lleven es renten als petits rierols, cullen plantes per a menjar i fan l'únic àpat del dia tots junts en una gran sala...


I ara una reflexió transcendental perquè també tinc dret a opinar.
La vida es pot prendre com un joc on es van assolint objectius i on has d'anar vigilant en sobreviure. A alguns els toca fàcil i a altres difícil. És l'atzar. Si neixes en una família humil en alguna zona empobrida i amb conflicte és molt probable que l'únic objectiu sigui mantenir-se viu. Si neixes en una família benestant en una zona tranquil·la i pacífica potser es teus objectius seran mantenir la zona empobrida amb conflicte per continuar tenint el mateix nivell de vida, perquè el fet de sobreviure no és motiu de preocupacions.
 

0 comentaris.

Alguna cosa a comentar?