Tardor

Escrit per Peix - dilluns, 21 de novembre de 2011
Una nova proposta de Relats Conjunts


Una mirada a l'infinit i una gran màscara que t'amaga. I mires com les fulles s'assequen dia a dia i van caient sota una pluja fina. I en un llit de fulles lentament treuen el cap petits bolets, amb esperança, amb el desig de ser alguna cosa però també amb la por de no ser tapats per les fulles mortes que es precipiten amb un vaivé tranquil. Intentes treure el cap com els bolets però la màscara no et deixa i quedes ocult entre un paisatge humit de tardor. I de sobte una gran tempesta et sacseja i et desfà la màscara quan menys ho esperes i quedes despullat entremig de les vinyes a la vista de tothom. Corres i t'escapes dins del gran bosc de castanyers buscant el més alt. Sota el seu tronc, fora de les mirades de tothom construeixes el teu refugi. Mica en mica vas veient com la tardor avança i com una fulla et vas marcint i l'hivern et quedarà tan lluny que no podràs fer ni un sol pas per arribar-hi.
 

3 comentaris.

  1. montse - 21 de novembre de 2011 a les 13:54
    Bon relat, necessitem una mirada amb brots d'esperança.
  2. Gerònima - 23 de novembre de 2011 a les 12:26
    Doncs res! a fer les maletes i a tornar a la vinya! Que despullats hi estem tots!
    A més a més, al bosc de castanyers no t'hi pots quedar! que les castanyes punxen un munt! :) Clar que també són dolcetes i bones, oi? (Abans de marxar n'agafes una bosseta i llestos! :P)

    Un relat molt bo!
  3. Elfreelang - 24 de novembre de 2011 a les 12:19
    M'ha agradat!

Alguna cosa a comentar?