No sé perquè em queixo

Escrit per Peix - divendres, 10 de setembre de 2010
Volia fer una petita pausa del bloc però no ho estic fent. De fet no he posat cap conte sencer... Avui parlaré de mi. No ho faig gairebé mai però mira, em fa gràcia.

Sovint em queixo molt pel simple fet de queixar-me. Una de les raons més importants és que el què tinc previst surt al revés. És un fet normal i que ens passa a tots. Per exemple muntem quatre persones anar a la platja. Ho preparem tot: l'hora de sortida, qui es preocupa per portar una mica de menjar, qui porta el cotxe. Estem molt il·lusionats perquè anirem a la platja. Durant els dos dies anteriors no parlem de res més. Cal puntualitzar que no hi vaig mai, no perquè no m'agradi sinó perquè no tinc temps o prioritat; la piscina és més neta. Arriba el vespre abans de marxar i la que ha de portar el menjar li surt un compromís d'última hora i diu que no vindrà. I com que el nòvio de la del menjar és qui posa el cotxe diu que tampoc que sense ella no li ve de gust. Perfecte, ens quedarem a casa avorrits davant de l'ordinador xafardejant pel facebook. Ostres, em poso d'un mal humor que fa por. Una cosa horrible i a més a més, com que estic de mal humor m'hi poso més perquè no m'agrada i la cosa va creixent fins que penso, prou! No siguis burro! Val, m'ho munto i desmunto jo mateix. Però durant el meu malhumor no paro de queixar-me i intento que tothom se'n enteri perquè estiguin com jo. És divertit oi? Sí, és així de trist i lamentable.

L'altra raó més important és l'enveja que l'aprofito per queixar-me dels estudis i de la feina. Queixar-se de la feina o dels estudis és com un hàbit adquirit per bona part de la societat el qual a l'escola ens farien informes molt positius del magnífic progrés que fem en aquest aspecte. Em queixo per enveja ja que la majoria dels amics que tinc només estudien i això ho trobo a faltar perquè m'ho passava massa bé. Tinc una feina molt bona i no m'hauria de queixar: Sóc treballador i soci fundador d'una empresa que des de que la vam crear no hem deixat de tenir el peu a l'accelerador. És important dir que sóc treballador perquè no parem de treballar. Les espectatives de futur ara mateix no poden ser millors i això que ens trobem dins d'una crisi econòmica! Tenim ganes d'arribar lluny i no ens fa por res. No puc contar amb els dits de la mà gent de la meva edat que tingui la meva situació. De fet, moltes vegades em pregunto com he pogut ser tan valent de posar-me on sóc però no he trobat la resposta. Segur que n'hi ha més d'una.
 

3 comentaris.

  1. Marina - 11 de setembre de 2010 a les 12:18
    No ets bo, no... ets boníssim. Sort que no has fet la "petita pausa"! :)
  2. Peix - 12 de setembre de 2010 a les 18:08
    Marina que em faràs posar vermell!
    Moltes gràcies de debò! Faig el què puc i una mica més jeje, però això de boníssim... jo no m'ho puc creure.
  3. joana - 13 de setembre de 2010 a les 18:54
    uouo!! el peix s'ha transformat en francesc :O però continua sent genial

Alguna cosa a comentar?