diumenge, 21 de febrer de 2021

Vida de poble

En sortir de missa, a la plaça, sempre fèiem petar la xerrada. Ens posàvem al dia de cada família, comentàvem algun tema candent del moment i ens desitjàvem bona setmana. Després d'acomiadar-nos anàvem cap a les nostres cases a fer el dinar de diumenge. Sortir de la plaça no era senzill. Era una plaça alçada, no gaire gran i de forma rectangular. Al davant de la portalada de l'església hi havia una paret de roca llisa. A la dreta, hi havia una mica de jardí i després l'entrada al cementiri. A l'esquerra hi havia la sortida. Jo, com la majoria, acostumava a baixar de la plaça prop de la roca. Baixar per la banda de l'església era per a mi una temeritat a causa dels pocs arbres que hi havia. Alguns, els joves, intentaven baixar-hi, per fer-se els fatxendes. Més d'un havia caigut i s'havia fet mal, però mai de gravetat. Quan no tenia ganes d'esperar, baixava pel centre que ja hi havia arbres, però sense tantes branques com a la banda de la roca. Era normal que els joves baixessin primer. La gent gran ja els anava bé, així tenien més temps per explicar-se la vida. I en baixar anaven amb calma, ara un peu a la branca, ara agafar-se al tronc per aquí i anar baixant. La plaça era alçada de veritat. A sota hi havia un espai ample i obert per totes bandes menys la de la roca. Allà hi passava poc vent i tot l'any hi feia una temperatura agradable. Servia de local social. Hi anàvem les tardes a passar l'estona, a jugar a cartes o llegir el diari, també s'hi feia ball cada divendres i les reunions més importants del poble, ja que era un espai on cabíem tots, també es feien allà. En dèiem "Els baixos", un nom poc buscat que nosaltres trobàvem ben normal. També trobàvem normal que l'església, i també la plaça i el cementiri, estigués alçada uns deu metres de terra. Un dia van venir uns experts que se la van estar mirant hores i hores. Van prendre mides per totes bandes i ens van dir que la roca i la base de l'església eren d'un material molt resistent que permetia que no caigués. Van fer-nos una xerrada que ningú va entendre. De fet, durant un temps, vam fer mofa intentant imitar les seves paraules, que ja no recordo, i la seva manera de parlar. Nosaltres ja sabíem que no cauria, sempre havíem tingut l'església alçada i a sota Els baixos. Tampoc ens vam preocupar mai de posar escales per pujar i baixar. Com que hi havia suficients arbres, ens espavilàvem. Per a nosaltres, anar i tornar de missa, era com pujar i baixar escales.

5 comentaris:

artur ha dit...

Escoltar missa, et puja al cel !....ja us falta menys !(Amb tot el respecte, eh!).
Salut !

NoName ha dit...

Diria que aquí passen coses!! Vaig anar mirant atentament per l'article i no vaig trobar cap taca de sang...

Peix ha dit...

Ben vist, Artur, ni ho vaig pensar, però té tot el sentit del món.

Per què és un poble devot, NoName, allà ningú es fa mai mal de gravetat (forma part del meu curs de coaching (de res). Si tu creus, pots. Si creus que un edifici es manté deu metres sobre terra, així és. És tot voluntat. Per què no veus edificis suspesos a l'aire? Et preguntaràs. La resposta és senzilla: perquè no t'ho creus. Has de creure en tu mateixa. Soc el millor coach que he conegut mai).

NoName ha dit...

Em sembla que vaig veure més d'un edifici suspes a l'aire, més d'una vegada, i, com que em conec i sé que no canviaré de costums, segur que al futur en tornaré a veure ^^

P.S.
No pots posar genere a una persona sense nom, encara que sàpigues de qui es tracta, és que no pots fer això.

Peix ha dit...

Ahir, mentre estava pedalant mirant tres capítols de la sèrie Comunity, vaig pensar que podria mirar la sèrie que em vas recomanar.

P.S.
No vaig posar gènere, em referia a tu mateixa com a persona. Podria parlar d'un humà o d'una persona i em referiria al mateix ésser. La llengua, o l'idioma, té alguns "bugs". M'he salvat, oi?