divendres, 5 de febrer de 2021

Conversa a l'albada

(Descripció de la sala, sona el motet Singet dem Herrn ein neues Lied, BWV 225)

—La música que sona no lliga amb el que estàs fent.
—A mi m'agrada i em relaxa.
—I a mi també, però ara mateix no crec que aquesta música em relaxi.
—Vols callar, si us plau?, em desconcentres.
—És la música que et desconcentra, en lloc de posar motets hauries pogut posar alguna cantata, que els motets són més dinàmics que les cantates.
—No hi estic del tot d'acord, però abaixaré el volum.
—Si abaixes el volum, podria posar-me a cridar i algú ens podria sentir.
—No ho faràs, ho sé, així que t'he vist he notat la teva poca predisposició a posar-te a cridar.
—Tens raó, no soc de cridar, sempre m'ha semblat desagradable.
—T'ho agraeixo, tots acaben fent crits algun moment. La setmana passada, el pacient que vaig tenir
—Pacient, dius? No creus que hi ha noms que s'ajusten més?
—La vida està plena d'eufemismes.
—Perdona que t'he tallat, què m'explicaves del pacient?
—Doncs es va posar a cridar com un boig abans que tingués temps de tapar-li la boca. Feia uns brams tan desagradables que em va deixar malhumorat la resta del dia. Quan vaig sortir a comprar vaig fer crits a la botiguera perquè se li havien acabat les llavors de xia. No sé per què t'ho explico tot això, m'estàs fent perdre el temps i tinc més feina a fer.
—No voldria de cap manera que acabi fent crits a la botiguera una altra vegada, no el molesto més.

(Descripció del material que hi ha a la tauleta)

—Per on començo?
—No el voldria molestar.
—Parla'm de tu, si us plau, no em sento còmode si em parles de vostè.
—No et vull molestar.
—Normalment tiro pel dret, però m'has caigut bé i tinc l'amabilitat de preguntar.
—Em demanes que calli i tot seguit em fas una pregunta, no t'entenc, però diria que ja sé què passa, és la música, no lliga gens que posis Bach, i menys motets. Potser alguna obra d'orgue quedaria molt millor.
—M'agrada la tranquil·litat quan treballo.
—Doncs aquest motet que sona no crec que t'ajudi. Em deixes que et recomani una obra?
—Que sigui de Bach.
—Sí, sí, ideal perquè no perdis la calma ni la concentració. És una cantata: Nach, dir, Herr, verlanget mich.
—No la conec, quin BWV és?
—No em facis riure, no coneixes aquesta cantata? Jo que em pensava que estava parlant amb algú amb cultura, quina decepció, la veritat.
—Creus que tens dret a fer mofa?
—Ui, no, el contrari, però m'has agafat per sorpresa, és la segona vegada que em sorprens avui.
—Segueixes rient-te de mi?
—Crec que et prens la vida amb massa serietat, no veus que feia broma?
—Tens raó, estic massa tens. I potser és culpa del motet.
—Ja t'ho havia dit que no hi ajudava.

(Descripció de l'armari amb la col·lecció de discs, mentre pregunta i busca la cantata BWV 150)

(Comença a sonar la cantata)

—No pot ser que no conegués aquesta cantata, és una gran obra, a més a més, tenies, raó, el motet no lligava. T'hauré de donar les gràcies.
—Sabia que t'agradaria.
—Tot i això, la cantata me l'has fet posar més per a tu que per a mi. O m'equivoco?
—M'has enxampat! Per segona vegada.
—No entenc el teu humor, i menys en la situació que estàs.
—Crec que ets massa seriós. El cas és que preferia escoltar aquesta cantata, per la música i per tot el que diu.
—Fa molt per tu, i això que t'he conegut aquest matí, però t'he calat de pressa.
—Ja ho pots ben dir.
—Què feies tan d'hora? És estrany trobar gent com tu a aquestes hores, la majoria estan tornant cap a casa seva amb una embriaguesa que els dificulta caminar.
—M'agrada fer un passeig de bon matí quan surt el sol, per notar la brisa fresca i envoltar-me de la calma abans que comenci tot el bullici.
—En certa manera ens assemblem.
—Jo diria que no.
—Als dos ens agrada l'albada.
—Vist així un volcà és igual que una llavor quan germina, els dos emergeixen de la terra.
—Crec que exageres i treus les coses de context.
—No puc entendre aquesta tensió que tens. L'hauria de tenir jo.
—Et penses que la meva feina
—Perdona, això no és la teva feina, ho fas perquè vols i ningú et paga.
—Mira, ja n'hi ha prou. Els dos tenim pressa.
—Parla per tu.
—El que està clar és que volem que s'acabi com més aviat millor, a més a més tinc altres compromisos.
—La veritat és que no estic gaire còmode en aquesta taula i les cintes m'estrenyen massa, potser sí que vull que acabi de pressa. Et puc demanar un favor?
—Normalment no en dono, però com que no has cridat en cap moment, és la primera vegada que em passa, i m'has caigut bé, te'l donaré.
—Bé, de fet són dos.
—Et dono un dit i ja em vols prendre la mà. No voldràs pas que et deslligui i et deixi anar?
—Ui, no, no crec que tingui prou confiança per demanar-t'ho.
—Demana.
—Que em deixis anar?
—No, això no.
—M'agradaria poder escoltar la cantata fins al final.
—Em sembla bé. I l'altre?
—Soc força aprensiu i no m'agrada veure la meva sang.
—Et puc arrancar primer els ulls.
—Bé, és una opció, però en preferiria una altra.
—Tu vols que vagi de pressa i no pateixis massa, és que sembla que et conegui de tota la vida.
—Ara que ho dius, ho prefereixo, sí.
—Però no veus aleshores que per a mi es perd tota la gràcia?
—Ja, però t'estic fent anar tard, xerro massa i no et vull fer anar malament als altres compromisos.
—No sé com t'ho fas, però sempre tens raó.

(Sona l'últim número de la cantata. Dalt de la taula el pacient, assossegat, tanca els ulls)



5 comentaris:

NoName ha dit...

Que és una conversa entre el forense i el mort de torn? Bastant aigualida, no es nota cap tensió, cap suspens, cap desenvolupament de cap trama... Es nota que el Peix va una mica oxidat, potser sigui el covid però no ficaria la mà [de ningú] al foc per això.

Respecte a la música, insistiria que el Peix torni a escoltar aquesta cançó i es concentri sobre tot en el audio-missatge dels primers 18 segons els quals els 4 minuts que segueixen no fan més que detallar-los, enfocar-los, explicar-los:

https://www.youtube.com/watch?v=vvMBgo3v8C8

M'imagino que l'article que surti després d'aquest exercici tindrà una pinta diferènt, per no dir millorada.

artur ha dit...

...ja m'ho veia a venir .... !

Peix ha dit...

NoName, pel que sé els morts no parlen, però tampoc posaria la mà al foc (la meva) en aquesta afirmació. Trobo molt fort que em facis escoltar aquests 18 segons, com si els volguessis posar al nivell de Bach. Hi ha heretgies i heretgies, i aquesta es mereix el càstig de la foguera i no només la mà. Ara bé, sí que el que ha sortit després té una pinta diferent, però per desgràcia, no millorada. Jo diria, des de la humilitat i sabent que és molt probable que m'estigui equivocant, que aquesta melodia utilitza el mode dòric. He llegit la lletra, en un altre temps l'hauria utilitzat. Per sort aquell temps ja es troba molt lluny,

Artur, ja em coneixes, era inevitable....

NoName ha dit...

Jo recordo de les pelis i/o series que veig quan vaig de vacances a casa que els morts moltes vegades parlen més del que un esperaria, és a dir... que no fan safareig, però tampoc és que es quedin amb la boca tancada. Sobre tot si el forense és un gran mestre i domina l'art de tallar-la.

No sé de què m'insisteixes parlar amb aquest Bach que se t'ha ficat al cap després de les festes d'hivern. Treu-te'l ja que a l'aigua no n'hi ha! T'he recomanat que escoltis els 18 segons perquè t'ho diuen tot, però és que tu no escoltes. Ara em diràs que els peixos no tenen orelles, ja, però sembla que tenen dits per escriure, aletes per pedalar, pels per epilar i d'altres històries que deixen les orelles més que oblidades.
La lletra que has llegit tampoc l'has entesa, serà que els peixos no parlen frances i aquest bloc és massa català com perquè n'aprenguin. Però si aquells 18 segons del principi t'ho diuen tot! I amb els 4 minuts que segueixen ja tens l'història mastegada, només falta que agafis un boli i paper, els posis al costat de l'ordinador, i comencis a teclejar com tot peix regit per l'inspiració divina...

Peix ha dit...

La música té el seu punt culminant amb Bach, tot el que ve després és un viatge llarg i dolorós per la decadència. Ara que l'autotune és la base de qualsevol melodia, i la cançó dels 18 segons n'és un bon exemple, és possible que ens trobem al final del camí, a la gran vall de la mediocritat musical?

La meva intel·lectualitat musical, com bé expresso amb molta pedanteria, no em deixa escoltar obres que no siguin d'una alta complexitat harmònica i melòdica. Quin fàstic que em faig^^ (fixa't! he posat ^^)

Espero que l'entrada que he fet avui, tingui una mica de redempció.