dimarts, 19 de gener de 2021

La cama dreta

Em desperto a mitjanit i m'adono que he perdut una cama, la dreta. L'habitació és fosca i no hi entra cap mena de llum. Tot i això, esverat, aixeco el cap per veure alguna cosa que em doni una explicació del que ha passat. Em palpo el cos. Allà on hi hauria d'haver la cama hi ha un buit, i colpejo diverses vegades els llençols sobre el matalàs, començant per on hi hauria d'haver el genoll. Vaig tirant amunt, buscant si tinc part, almenys, de la cuixa. Arribo gairebé a l'engonal i allà em trobo el tall. El palpo, el frego, hi reposo la mà una bona estona. És un tall perfecte, no hi ha ni tan sols un monyó. La pell al tall és fina i suau. No noto cap indici que després del tall hi hagués hagut una cama. Em venen al cap tota mena de preocupacions. Com li explico a la Mercè i a tota la família que he perdut una cama? M'hauré de tallar els pantalons? Què en faré de la meitat de les sabates? M'agradaria tornar a dormir, però estic desvetllat i sé que ja no tindré manera d'adormir-me. M'amoïna la cama, em pregunto què se n'haurà fet. Amb els dits vaig fregant el tall, fent petits cercles, amb un moviment mecànic. Se'm fa estrany que hagi desaparegut. El tall no em fa mal i això em desperta alguna sospita, però sé que no estic dormint. Em faig un pessic, que estúpid que soc, ja sé que no dormo. M'aixeco sense fer soroll per no despertar la Mercè, agafo les crosses i vaig cap a la cuina. Trec un got del rentaplats, l'omplo d'aigua de l'aixeta i faig petits glops. Entra llum del fanal del carrer i em miro la cama. El pantaló del pijama té una forma estranya. El camal de l'esquerra arriba al turmell, el de la dreta està tallat i cosit. Tinc curiositat i vaig a l'estudi a buscar una llanterna i me'n torno a l'habitació. Obro l'armari i agafo el primer pantaló que trobo. L'il·lumino amb la llanterna i me'l miro: el camal esquerre, llarg fins al turmell i el dret, tallat i cosit. N'agafo un altre, igual. I un altre, esquerre llarg, dret tallat. M'atabalo i per descansar m'assec a la cadira de rodes. Amb la llanterna enfoco la Mercè que dorm. M'agrada mirar-la quan dorm, tan calmada, em relaxa. No caic que il·luminant-la la puc despertar. I així passa.
—Roger, què fas despert aquestes hores?
—He perdut una cama, la dreta.
—Vine al llit i abraça'm, soldadet.

3 comentaris:

NoName ha dit...

Primer i abans de tot he de flipar amb això de Peix amb cames.

Segon flipo amb el Peix anant a la cuina amb una sola cama.

Tercer flipo amb la poca memoria del Peix antropomorfitzat seguint esser peix de poca memoria. Efectivament, la metamorfosi no li va anar gens bé.

Quart crec que prefereixo al Kafka.

Peix ha dit...

Amb cames no, amb cama! Un peix amb cama és l'evolució natural dels éssers que no els agrada l'aigua. Pas a pas, cama a cama.

T'has torçat mai el turmell i has hagut d'anar amb crosses perquè no el podies recolzar a terra? Doncs més o menys similar, crec. L'últim, i únic, cop que em vaig fer mal a una cama, em portaven a coll. Tenia set o vuit anys.

Una merda de peix, el roger, tot i que a la brasa és realment bo.

Al Kafka passa d'home a escarabat, el meu cas és diferent, no hi surt cap insecte al text, així doncs, som comparables, però crec que no és per aquesta raó.

NoName ha dit...

Això del natural ho dubto.

No.

És un salmó?

Diria que no sou exactament comparables, no sé com explicar-t'ho. Segur que el Pons ho explicaria millor.