dimarts, 18 d’agost de 2020

Aplec

El comportament natural davant d'uns fets espantosos, només es pot explicar per la seva brutalitat. Una brutalitat que cap ésser humà no és capaç d'entendre i que provoquen una ceguesa de la realitat.

L'explosió del bosc on ens havíem trobat per celebrar, com cada any, l'aplec de Sant Roc deixà cossos cremats i rebentats per tot arreu. Alguns cossos, a causa de les altes temperatures que es van assolir, van quedar mig desfets. Nosaltres vam salvar la vida perquè uns minuts abans havíem baixat a banyar-nos al riu. Aprofitant el tràfec de la preparació del dinar, ens havíem escapat sense que ens veiessin. Vam sentir una forta explosió que ens va deixar atordits durant uns segons. Vam sortir del riu i vam anar cap on era tothom. No estàvem preparats per veure el que ens vam trobar. Una esplanada de forma circular d'uns cent metres de diàmetre. Allà on hi havia hagut una caseta amb les barbacoes, taules i bancs de pedra i una font, ara era un camp buit, d'un color gris fosc. Fora de la rodona hi havia troncs, pedres i cossos indistingibles amuntegats i carbonitzats.

No vam cridar ni buscar supervivents, era ben clar que no n'hi havia hagut. Vam allunyar-nos de la nova esplanada. Un cos que creiem que va sortir disparat s'havia encastat a un arbre que, a causa de la força de l'impacte, s'havia partit. El cos havia quedat rígid, havia perdut les mans i els peus i els braços i les cames estirades que sobresortien a banda i banda del tronc trencat semblaven les manetes d'una llitera. El seu cap havia quedat deformat. Vam alçar el cos i, per sorpresa nostra, el tronc també va alçar-se. I ens vam endur el cos i el tronc vora del riu. Vam deixar el cos i ens vam banyar una estona més com si res.

No sabria dir en quin moment vam començar a utilitzar-lo com a taula pels àpats i les estones de joc. Era una taula baixa i havíem de menjar asseguts a terra, però era còmode i la rigidesa del cos ens permetia jugar a les cartes amb cert entusiasme. Havíem decidit que ens quedaríem a viure al costat del riu, tornar a les vides de la ciutat no ens va passar pel cap. Al principi el menjar era fàcil de trobar.  L'explosió va matar també a tota mena d'ocells, alguns conills i també esquirols. Fins i tot, ens va semblar que hi havia trossos de senglar, encara que ara, vist amb perspectiva, ja no ho tenim tan clar. Ens ho vam menjar tot sense manies. Quan es va acabar el menjar de l'explosió ja teníem muntades xarxes de pesca i torns per anar a recollir fruites, plantes i alguns bolets. Era una vida senzilla. Cada dia era més o menys igual, però en cap moment ens vam plantejar voler canviar.

Un dia, mentre preparàvem el sopar, ens vam preguntar com s'aguantava el cos al tronc. Si he de ser sincer, a cap de nosaltres ens interessava la resposta, però, per un impuls que no sabem d'on va venir, vam començar a furgar per sota els braços de la taula. Entre el tronc i el cos hi havia alguna cosa més que havia quedat tapada per cendres i sorra. Era un material gomós i elàstic. I de mica en mica vam anar separant el tronc del material estrany i el material estrany del cos. Un cop separat vam descobrir que tenia la forma de cos. Semblava com si, conservant la forma, la pell, els músculs i els ossos s'haguessin desfet entre ells convertint-se silicona o algun material similar. Només s'havien conservat els ulls, que s'amagaven entre plecs del que en algun moment havia sigut una cara. Era un cos petit, d'una alçada de poc més d'un metre. Va ser aleshores que vam adonar-nos del que realment havia passat.

3 comentaris:

NoName ha dit...

Deixo això a veure si et passa una mica aquesta manía d'anar cremant cossos i bestieses:

https://ro.wikipedia.org/wiki/Incendiul_din_clubul_Colectiv

Et ficaria també algun enllaç sobre el rigor mortis, però crec que et serà més fàcil que ho busquis tu mateix en l'idioma que et vingui millor.

Peix ha dit...

M'han dit que era un text massa violent, massa macabre i indecent. Crec que podria arribar a ser molt pitjor. És una història on no hi ha cabuda cap raonament científic, ni cap intent de buscar la realitat.

Recordo haver vist per les notícies aquest desastre que m'has enllaçat. Aquestes històries, quan són reals em fan mal, com li han de fer mal a qualsevol que les vegi o senti. Devia ser molt dur per les víctimes i els familiars i amics.

NoName ha dit...

Quan escrius has d'intentar no perdre el seny. Aquest tipus de coses són com a molt vomitives, els jocs de paraules han de seguir tenint gràcia sino es converteixen en una perdua de temps - millor mires series de Bollywood! :-P