dissabte, 28 de març de 2020

L'assassinat del vell

[…]

I aleshores, quan pensava que res no podia anar pitjor, es va plantar davant meu un militar. De tan a prop que es va posar gairebé podia rascar amb el nas la seva jaqueta blau fosc. Era gegant i d'unes proporcions molt estranyes. Devia fer més de dos metres. Les seves espatlles eren tan amples que semblava que ocupessin tota l'amplada del carrer. En canvi, el seu cap pelat era molt petit. Tenia unes mans enormes i aspres que es van plantar sobre meu. Vaig aixecar el cap. La seva veu era nasal i estrident.
–Escolta, on et creus que vas?
Vaig explicar amb una veu molt prima que tenia l'entrada del pis uns metres més avall, que volia arribar a casa per rentar-me. Per sort només va grunyir i em vaig estalviar escoltar de nou la seva veu tan desagradable. Però, en lloc de deixar-me passar, em va alçar com si res i em va acostar cap a la seva cara. Tenia un alè que marejava. Se'm van assecar totes les fosses nasals i els pulmons es van estrènyer quan van rebre aquell aire podrit. Em va tenir alçat uns segons que se'm van fer eterns. No gosava respirar, no volia sentir altre cop la seva veu. Els seus ulls, que no miraven enlloc, no em feien por i vaig observar-los. Eren esgrogueïts i apagats, feien llàstima de mirar i no imposaven cap mena de respecte. Suposo que va adonar-se de què estava pensant i em va llençar direcció a casa. Vaig volar uns cinc metres i en arribar a terra vaig notar com cruixien els ossos del meu braç dret. Vaig rodolar uns metres fins a topar amb els peus d'un vell. I el vaig fer caure. No sé si era de vidre o que era massa vell per viure aquells dies. El seu crani en topar amb les lloses de la vorera va quedar fet a bocins. Tot esquerdat però, des de fora, no es veia. Em vaig posar dret i el vaig intentar aixecar mentre el braç em cremava de mal. El vell va quedar estirat a terra, estava ben mort. El militar es va acostar cap a mi:
—Assassí!— Va cridar amb la seva veu estrident. —Quedes detingut en nom de la llei—.

[…]

5 comentaris:

NoName ha dit...

Anava a dir que hauria de ser obligatori que els vells sortissin de casa amb un casc ben posat i fixat amb corretja, però de cop em va semblar haver notat un patró i em vaig posar a buscar l'altre text per comprovar-ho:

"El seu avi, jugant i fent moixaines, el deixa caure, sense voler, a terra. La gravetat fora de l'aigua actua de pressa i jo no soc capaç ni de moure'm quan se sent el soroll d'un ou que s'esclafa, però més fort. Vaig a recollir-lo. L'avi té la cara ben blanca. El nen no es mou i ha perdut la poca força que tenia. Intento, sense sort, trobar-li el pols."

És el mateix crani fent-se bocins, oi? Ja ho sospitava!! Tens certes imatges pre-gravades al cap, ara només ens fa falta endevinar de on venen ^^

artur ha dit...

Un militar amb molt de "jeta" !
Salut ;)

NoName ha dit...

Recordem la qualitat de dia feiner d'aquest dilluns sense poder sortir al carrer, i l'immensa generositat del Pons d'estar publicant 4 dies feiners a la setmana! Fer esport passejant pels blocs és d'allò més recomanable ^^

Peix ha dit...

NoName, m'has fet adonar que algun trauma tinc. I no quin és, de quan ve ni, per descomptat, el perquè. El dissabte vaig mirar una pel·lícula molt avorrida que hauria d'haver deixat a mitges, però la meva curiositat em va portar a mirar-la fins al final. Aquesta pel·lícula es diu Dark Shadows i hi ha un personatge que es trenca com si fos la closca d'un ou. I la imatge em va semblar fantàstica, el millor de la pel·lícula. Potser el fet de trencar la closca d'un ou dur sempre m'ha fet respecte. Quina merda de trauma, ha de ser alguna cosa més.
El pons i les seves publicacions metòdiques és un tema que no se'n parla prou als telediaris.


Artur, t'he de dir que el militar l'imagino com uns dibuixos animats, mentre que la resta real. Molt estrany...

NoName ha dit...

Encara vens amb escuses barates sobre rotllos televisius! Avui dia amb la quantitat d'informació que tenim per enfonsar-nos a l'Internet, a qui li pot importar el telediari? A més a més, hi ha tantes coses els telediaris obliden donar-te... Per exemple, aquests cabells:

https://www.youtube.com/watch?v=oC_VPXkGxBE