El carrer

El sol cau al meu darrere i l'ombra s'avança impacient. Sense voler espanto quatre coloms que alcen el vol batent les ales amb força i valentia. El temps, que no acostuma a aturar-se, ha fet una pausa per agafar aire i els ocells, il·luminats pel sol ataronjat, han quedat parats davant meu amb les ales ben obertes. Quan els ocells desapareixen cel enllà, veig la meva ombra girada, esperant-me per travessar la plaça.

El carrer és estret, amb preferència per als vianants i sempre té algun cotxe sortejant les enormes torretes que el decoren. El terra de llambordes sembla un corredor ple de paranys com a les millors pel·lícules d'aventures per arribar a un tresor ocult. I aquests dies que plou, cada passa pot fer aflorar un gran toll amagat sota les pedres. I com que les cases tenen les parets altes i enreixades és un carrer ombrívol durant bona part de l'any. A més a més, per una banda, donen l'esquena, ja que prefereixen fer-se boniques a la rambla, i per l'altra s'han fet velles i no sembla que ningú les vulgui cuidar.

Quan s'acosta l'estiu, a les tardes, el sol s'escola entre els edificis i el carrer s'omple de llum. Les cases sembla que prenguin vida i els vianants hi caminen alegres i se saluden amb un somriure als llavis. Aleshores les ombres s'allargassen porugues i intenten escapar-se per esperar-se al cap del carrer.