Setmana

Com un cangur va fent salts que el mouen d'un estat d'ànim alegre a trist en un moment. De tranquil a agitat en menys d'un segon. I buscant la semblança del falcó es llança avall a gran velocitat a buscar la presa arran de terra amb la diferència que no hi ha presa ni sap com desplegarà les ales a l'últim moment, no en té. No obstant confia que alguna força el frenarà abans. Li ploren els ulls pels cops de vent que assoten la seva cara. En un intent desesperat i que li sembla inútil, però un cop perduda la lluita contra el vent ja no tem perdre res més i si tingués quelcom tampoc temeria, gira el cos tal com si fos un dofí i la necessitat de respirar de sobte l'angoixa quan se n'adona que el seu cos el priva. La seva pell nota el fred intens d'un llac gelat. Intenta moure el braços dins un medi estrany. Obre la boca en un últim intent de lliurar-se d'una mort que l'espanta quan un soroll eixordador l'envia dins de la calidesa dels llençols. És hora de treballar.

La brisa

Una brisa suau deu haver trencat el mur que havia construït. Era infranquejable. Me n'he adonat quan buscava algun color en un món apagat. Tots els colors van marxar fa molt de temps. Els vaig deixar escapar davant dels meus ulls i no vaig fer res per aturar-los. I ara entenc quan a la nit em desperto amb un sobresalt i crido: Torna! Però el mur ja no existeix.

aabcehmu

La paraula aabcehmu, que en català voldria dir més o menys "tot té un ordre que embelleix quan s'observa en el temps", ens evoca a una estabilitat i a un creixement personal intens i valuós que no hem de menystenir.

Feu-la servir tantes vegades com pugueu.

Demà diuen que ens hem de disfressar però jo ja porto tota la setmana amb la disfressa a sobre. És cultura. És aabcehmu.


Poeta del Mató, què en penses?

- I tu què creus animalot aeroespacial?
- A la cua perds elefants calidoscòpics
- I no fas prou. Cabòries babilòniques.

Fi

No patiu, estic bé

Diuen que et passa tota la vida per davant. Jo no ho he experimentat mai encara. Ni avui. L'eix s'ha trencat sense que tingués temps de sentir el soroll del crec, he notat com les meves mans alçaven la roda amb una facilitat inusual, el seient s'ha tombat endavant i la meva vista ha baixat a confirmar la sospita. La bicicleta s'havia partit en dos. He pensat: "Ara cauré i segurament em faré molt de mal". He caigut a terra i gràcies a la meva velocitat m'he arrossegat forces metres deixant la jaqueta ben rascada. Dos nois han corregut de seguida a ajudar-me i a preguntar-me si estava bé. Ha vingut un tercer, que tenia tard, també preocupat. Una senyora gran que seia en un banc no s'ha immutat. Quan els tres han marxat després d'agrair diverses vegades la seva ajuda he fet una trucada per demanar que em vinguessin a recollir. He saludat a la senyora mentre esperava al seu costat. Ni m'ha mirat. Suposo que l'alcalde deu haver decidit posar maniquins asseguts als bancs, però no sabria dir el perquè. Ha vingut un quart noi a preguntar-me com em trobava. Ja estava millor i tenia la seguretat que la meva mà no s'havia trencat. He agraït la seva preocupació i m'ha preguntat si necessitava ajuda o qualsevol cosa. "No cal, moltes gràcies", he respost i ha seguit el seu camí. Poc més tard m'han vingut a recollir. La bicicleta al maleter i cap a casa.

Preocupacions principals que he tingut durant els minuts següents a l'alteració sobtada del curs normal del meu desplaçament habitual amb bicicleta plegable als migdies:

• Si he d'anar a l'hospital, en sortiré viu d'aquell lloc? Els seus precedents corroboren la meva por.
• Com escriuré al bloc de notes?
• Què cony fotré si no puc treballar aquesta setmana? Només aquesta setmana.

Evidentment, preocupacions sense fonament. De moment. Ment.

La gran conca

Caminar, caminar i caminar. Les muntanyes del fons ara són tan altes que la neu del cim sempre és visible i atrapen al seu darrere els vents càlids del sud fent la ciutat molt més freda que de costum. Entre les llambordes del carrer l'herba hi pot créixer ufana. El clima és més humit i de vegades traïdor però no t'importa. La imatge de la imponent muralla de roca fan de la gran conca un espai únic i extraordinari. T'acostes a la plaça i el soroll de cotxes passar i la gent atrafegada et tornen a la ciutat de sempre on les muntanyes que l'envolten es perden entre els edificis i ja no trepitges herba entre llambordes sinó asfalt. Ja no et trobes a la gran conca sinó en una de petita on rares vegades l'any veus emblanquinat el seu voltant.

Vella fregint ous

La meva aportació a Relats Conjunts:

- De debò que has de ser el meu ajudant? Jo t'he demanat una cabeça d'alls. La meva vista, a la meva edat, potser em falla una mica, ho reconec, però per la mida del que portes sota del braç em sembla que no són alls. I a més a més això és una cuina tradicional, no fem servir un matràs Erlenmeyer per elaborar el menjar; t'he demanat el moscatell per beure-me'l jo, babau, més que babau. I para de fer aquesta cara i porta'm els alls d'una vegada que se m'estan cremant els ous.

Inspiració

Aixeco el cap i les millors històries que mai he imaginat es perden entre els arbres que creixen omplint de vida la muntanya. Et miro de lluny sabent que t'agrada que et miri. I a mi m'agrada mirar-te. Les idees volen mentre avancem a pas decidit i els dos sabem que només són idees que s'esmunyiran tan ràpid com han arribat. No ens sap greu que siguin efímeres. Ens veurem sovint i ens saludarem amb un somriure algun dia, o tímids un altre. Però ja ningú ens prendrà l'instant on la felicitat ens haurà acollit i embolcallat demanant, a canvi, la meva inspiració.

Composició

Combat
Doncs no, no penso cedir, vull guanyar aquesta vegada. El silenci pregon que ens separa és el joc que sé guanyar. I la paciència. Sóc pacient fins l'avorriment més feixuc i sufocant que puguis imaginar. He perdut masses vegades i el meu orgull no resistiria perdre un altre cop.

Company
Em diu que a la porta de casa meva mai hi haurà cap truc, que és una porta vella i les portes velles ningú les vol. Però jo tinc altra feina, responc, no tinc temps per anar a trucar, ni ganes. A més a més a casa meva hi ha lloc per a tothom, fins i tot pels arbres que penetraran a la sorra. Ell em diu que un arbre sec no es recupera. I jo, buit de jocs de paraules, per desídia i cansament, li dono la raó.

Comoditat
Entre les mates el soroll m'espanta. Camino desprotegit vorejant la timba de tres-cents metres de desnivell que maregen i hipnotitzen. Gairebé petrificat la meva marxa és penosa. Avanço a poc a poc procurant no mirar avall. Algun animal mou frenèticament els arbusts molt a la vora meu. Sóc de la plana, em lamento.

Comiat
Massa previsible.

Pèrdua

Ahir a la tarda mentre caminava pels carrers de la meva ciutat, se'm va escapar un braç. No us podeu imaginar la vergonya que em va fer. El vaig empaitar fins a arreplegar-lo i tot vermell vaig córrer cap a casa. Quan vaig arribar vaig adonar-me que tots els meus llibres havien desaparegut. Vaig oblidar de sobte l'incident del carrer. Què fa una persona sense llibres? Em vaig preguntar. Vaig seure una bona estona al sofà, envoltat de solitud. Sense llibres ja no era res. Qui m'acompanyaria a veure món? Qui em faria costat quan estigués malalt? Qui m'abraçaria abans d'anar a dormir i m'esperaria per la pròxima nit? Vaig col·locar-me bé la jaqueta i vaig sortir a comprar, ara sense llibres, intentant fer veure que era una persona normal. Em va fer la impressió que la gent em descobria. No em vaig sentir tranquil fins que vaig tornar a casa. El meu pentinat era divertit, però als llibres perduts ja no els importava. La casa era buida i fosca, il·luminada només per un llum de peu vell i ple de pols. M'agradava la casa i malgrat els somnis de cases plenes de finestres i plantes, amb mobles antics restaurats i estanteries arrebossades de llibres, m'hi volia quedar. No vaig sopar. Vaig excusar-me de l'assaig de la coral i vaig anar a dormir ben d'hora. Una casa sense llibres era esfereïdora. I mentre m'adormia vigilant que el meu braç no s'escapés altra vegada, vaig recordar amb un somriure les històries que havia llegit.

Sol d'hivern

El sol avui m'ha tocat amb força, m'ha abraçat amb tot el seu esplendor i he tingut la sensació que en qualsevol moment la seva escalfor em fondria.

I entre pàgina i pàgina penso que si pogués fer girar els molins, deixaria que el seu vent s'endugués l'angoixa de no haver-te fet un petó.