Trajectòries

Escrit per Peix - dimecres, 27 de desembre de 2017

Camino en un enfrontament mental que m'esgota. Tinc ganes de sentir l'angoixa, la por o la desesperació però el meu cos radia felicitat en un matí fred de principis d'hivern. El vent intenta en va despentinar-me. El tallat arran de closca ha tornat els meus cabells immutables a les inclemències del temps. M'anoto un punt. Faig grans gambades enfundat en unes botes velles que m'escalfen i que aguantaré fins que es desfacin. M'anoto un altre punt pels meus peus calents i se m'escapa un somriure que si algú el veiés no podria saber gens d'on ve. Miro com cada dia la finestra de la casa que queda darrere del solar. Avui té les persianes aixecades. S'hi poden veure tres quadres petits, dos de rodons i un de quadrat, amb el marc blanc. No sé què deuen mostrar aquests quadres i de tant en tant imagino què hi pot haver: fotos en blanc i negre d'algun avantpassat, quadres en miniatura de paisatges com ara un bosc o un llac, o bé són miralls amb la funció, degut a la seva mida, de tant sols decorar. Avui no ho penso. Veig de lluny una persona que ve directe cap a mi trepitjant la meva trajectòria. "Em faràs canviar el meu recorregut?", penso mirant-la fixament. No li veig la cara. Em recordo que he d'anar a l'oculista perquè em revisin la vista. Porta un gorro de colors blanc i blau i un abric fosc. Jo no cedeixo, ella tampoc i ens anem acostant. El xoc es produirà si cap des dos no gira. Un xoc de dues persones que caminen en un carrer solitari un matí d'hivern. Un xoc massa absurd i evitable. Per aquesta raó, ella, en un últim moment, es mou i em deixa pas. Li veig la cara i la reconec d'altres dies que ens trobem més o menys a la mateixa hora. Ella em somriu i em diu hola. I jo, amb un micro-atac de cor, intento dir qualsevol cosa. Continuem, cadascú en direccions oposades. La meva cara d'embadalit no pot reprimir un somriure d'orella a orella. Reprimeixo les ganes boges de girar-me. Camino radiant felicitat, ara sense complexes. M'anoto un tercer punt; aquest no es mèrit meu. I arribo a l'entrada de la feina.

Em pregunto hores més tard si estic una mica boig, però això ja forma part d'una altra història.

Continua llegint...

 

Mandarina

Escrit per Peix - dilluns, 11 de desembre de 2017

Avui al migdia quan he arribat feies olor de mandarina i m'he sentit feliç. M'esperaves i m'has deixat entrar sabent que la teva olor em sorprendria. De seguida l'he oblidat però més tard, quan ja havia marxat, m'han dit: Fas olor de mandarina. I jo no he sabut fer res més que somriure.

A la tarda m'ha trucat el veí preguntant per què l'escala estava plena de peles de mandarina. És la meva dieta, he respost. Ha mirat el pis amb cara estranya: Si al teu pis hi deixes podrir la merda és cosa teva però no embrutis l'escala, si us plau. Jo, trist, volia explicar-li que l'edifici estava content perquè feia olor de mandarina, que havia parlat amb ell i li agradava, però no ho he fet. Em fa por que el meu veí pensi que sóc el preferit de l'edifici. És així però no vull que ho sàpiga. Recolliré les peles de mandarina de l'escala, perdona'm. Fes-ho ara, que per aquí no es pot passar, brut, més que brut!

Continua llegint...

 

El gust de dormir

Escrit per Peix - dijous, 7 de desembre de 2017

I
De lluny les veig jugar i saltar al voltant de les escales mecàniques. Jo estic corrent i vaig veient que hauré de pujar per les escales laterals on hi ha una nena que sembla que s'espera. Penso que quan arribi em deixarà passar. Té un somriure estrany i no aparta la mirada de mi. Començo a pujar les escales saltant i quan passo pel seu costat faig un gran salt feliç de sentir-me tan en forma. Ella aprofita l'instant per empènyer el meu cos per desviar la meva trajectòria més enllà de la barana. La caiguda d'una distància de més de tres pisos serà inevitable. L'agafo fort pel braç i me l'emporto avall.

II
Som un grup nombrós i entrem a l'hotel. És vell, amb el terra de fusta que no para de grinyolar i les parets emmoquetades amb colors foscos. M'agrada l'estètica. El guia ens avisa que hi ha un problema i que no podem trepitjar el mig de la sala. No en fem cas i apareix una bola fum blanca flotant al nostre davant. S'està uns segons quieta i de cop s'escampa per tot el nostre voltant. El fum és molt fred. Sento crits de terror i un sorolls estranys. Una esgarrifança em recorre tot el cos. Pocs segons més tard el fum s'esvaeix deixant cossos mutilats indistingibles. [...]


Continua llegint...

 

Bicicleta

Escrit per Peix - diumenge, 3 de desembre de 2017

M'aixeco ben d'hora, just abans que surti el sol. Prenc la bicicleta i m'allunyo de la ciutat saludant els pocs vianants que passegen o van cap a treballar. M'agrada la solitud dels carrers quan la ciutat encara dorm. M'endinso per camins gelats amb el fred que vol entrar als meus ossos i intento agafar calor deixant els pinyons petits a les primeres pujades. El meu cor bombeja amb força. No el porto al límit, no encara. A les baixades el vent em talla la cara però no m'importa, volo. Durant unes hores gairebé no veuré a ningú i la idea no m'espanta. Sobre la bicicleta, perdent-me per camins que mai he fet, notant el mal a les cames i el fred per tot el meu cos, seré feliç. Em canso fins al punt que hi ha moments que dubto si podré seguir. Però continuo i no penso en la tornada cada vegada més allunyada. El vent alça la pols de terra i el que veig són fantasmes juganers que em saluden i em marquen el camí. M'agradaria tornar-los la salutació però de seguida s'esvaeixen. Estols d'ocells s'aixequen al meu pas i aquests sí que els saludo. Alguns ocells es posen a volar al meu costat a gran velocitat i jo intento seguir-los fins que ja no puc més i he d'abaixar el ritme per recuperar les forces. Piulen i jo els dic adéu amb un crit ben alt. Al meu cap es formen cares, converses, idees i records. Venen i marxen sense avisar, encavallant-se els uns amb els altres sense cap mena d'ordre fins que em centro amb la pedalada, amb la força de les cames o amb el pas complicat que em trobaré pocs metres al meu davant. Quan decideixo tornar tot just estic a la meitat del recorregut. Agafo camins nous que no sé on em portaran però m'acosten a casa, o almenys això és el que crec. És d'hora i potser una part de la ciutat encara dorm. Arribaré al migdia, just abans de dinar, i em trobaré altra vegada al món de les persones i mentre escolti i parli, sense voler, ja estaré pensant en la propera sortida.

Continua llegint...