Mandarina

Escrit per Peix - dilluns, 11 de desembre de 2017

Avui al migdia quan he arribat feies olor de mandarina i m'he sentit feliç. M'esperaves i m'has deixat entrar sabent que la teva olor em sorprendria. De seguida l'he oblidat però més tard, quan ja havia marxat, m'han dit: Fas olor de mandarina. I jo no he sabut fer res més que somriure.

A la tarda m'ha trucat el veí preguntant per què l'escala estava plena de peles de mandarina. És la meva dieta, he respost. Ha mirat el pis amb cara estranya: Si al teu pis hi deixes podrir la merda és cosa teva però no embrutis l'escala, si us plau. Jo, trist, volia explicar-li que l'edifici estava content perquè feia olor de mandarina, que havia parlat amb ell i li agradava, però no ho he fet. Em fa por que el meu veí pensi que sóc el preferit de l'edifici. És així però no vull que ho sàpiga. Recolliré les peles de mandarina de l'escala, perdona'm. Fes-ho ara, que per aquí no es pot passar, brut, més que brut!

Continua llegint...

 

El gust de dormir

Escrit per Peix - dijous, 7 de desembre de 2017

I
De lluny les veig jugar i saltar al voltant de les escales mecàniques. Jo estic corrent i vaig veient que hauré de pujar per les escales laterals on hi ha una nena que sembla que s'espera. Penso que quan arribi em deixarà passar. Té un somriure estrany i no aparta la mirada de mi. Començo a pujar les escales saltant i quan passo pel seu costat faig un gran salt feliç de sentir-me tan en forma. Ella aprofita l'instant per empènyer el meu cos per desviar la meva trajectòria més enllà de la barana. La caiguda d'una distància de més de tres pisos serà inevitable. L'agafo fort pel braç i me l'emporto avall.

II
Som un grup nombrós i entrem a l'hotel. És vell, amb el terra de fusta que no para de grinyolar i les parets emmoquetades amb colors foscos. M'agrada l'estètica. El guia ens avisa que hi ha un problema i que no podem trepitjar el mig de la sala. No en fem cas i apareix una bola fum blanca flotant al nostre davant. S'està uns segons quieta i de cop s'escampa per tot el nostre voltant. El fum és molt fred. Sento crits de terror i un sorolls estranys. Una esgarrifança em recorre tot el cos. Pocs segons més tard el fum s'esvaeix deixant cossos mutilats indistingibles. [...]


Continua llegint...

 

Bicicleta

Escrit per Peix - diumenge, 3 de desembre de 2017

M'aixeco ben d'hora, just abans que surti el sol. Prenc la bicicleta i m'allunyo de la ciutat saludant els pocs vianants que passegen o van cap a treballar. M'agrada la solitud dels carrers quan la ciutat encara dorm. M'endinso per camins gelats amb el fred que vol entrar als meus ossos i intento agafar calor deixant els pinyons petits a les primeres pujades. El meu cor bombeja amb força. No el porto al límit, no encara. A les baixades el vent em talla la cara però no m'importa, volo. Durant unes hores gairebé no veuré a ningú i la idea no m'espanta. Sobre la bicicleta, perdent-me per camins que mai he fet, notant el mal a les cames i el fred per tot el meu cos, seré feliç. Em canso fins al punt que hi ha moments que dubto si podré seguir. Però continuo i no penso en la tornada cada vegada més allunyada. El vent alça la pols de terra i el que veig són fantasmes juganers que em saluden i em marquen el camí. M'agradaria tornar-los la salutació però de seguida s'esvaeixen. Estols d'ocells s'aixequen al meu pas i aquests sí que els saludo. Alguns ocells es posen a volar al meu costat a gran velocitat i jo intento seguir-los fins que ja no puc més i he d'abaixar el ritme per recuperar les forces. Piulen i jo els dic adéu amb un crit ben alt. Al meu cap es formen cares, converses, idees i records. Venen i marxen sense avisar, encavallant-se els uns amb els altres sense cap mena d'ordre fins que em centro amb la pedalada, amb la força de les cames o amb el pas complicat que em trobaré pocs metres al meu davant. Quan decideixo tornar tot just estic a la meitat del recorregut. Agafo camins nous que no sé on em portaran però m'acosten a casa, o almenys això és el que crec. És d'hora i potser una part de la ciutat encara dorm. Arribaré al migdia, just abans de dinar, i em trobaré altra vegada al món de les persones i mentre escolti i parli, sense voler, ja estaré pensant en la propera sortida.

Continua llegint...