Dues peces

Escrit per Peix - diumenge, 5 de novembre de 2017
Peça I
Calma, les paraules eren bones i l'ofensa és pròpia de cadascú. Qui vol continuar quan la distància entre les parts és tan gran que ni el temps, gairebé infinit, les podrà tornar ajuntar? Que qui tingui la ment podrida no pugui entendre mai més cap de les meves paraules.

Peça II
"El carrer serà tan fosc que no podré veure el terra que trepitjo". La pluja és intensa però la foscor només es troba a la meva imaginació. Camino cap a la plaça però abans que em vegis giro cua i corro per amagar-me. Culpo a la pluja de la meva cara xopa. Abaixo el paraigua perquè no em vegin els ulls i m'allunyo cap al bosc on l'aire té l'olor de la terra fèrtil. Arraulit sota unes roques m'adormo.

M'he fet una cabanya amagada de totes les mirades. No vull que em busquis, no vull que m'estimis. Sense mi seràs feliç.
 

2 comentaris.

  1. Gerònima - 14 de novembre de 2017 a les 19:57
    No hi ha ofensa si els cors són purs.
    Quan era petitona el meu pare em deia: "no ofenen les paraules sinó les persones, hi ha persones que no poden ofendre mai". Era la seva manera de dir-me que res del què jo pogués dir li faria mal, crec.

    De vegades no cal ajuntar les parts, perquè en certa manera, no s'han distanciat mai.

    p.d. Potser sense tu, també és feliç, malgrat que t'estimi i de tant en tant et busqui per saber de tu.
  2. Peix - 17 de novembre de 2017 a les 19:34
    Potser tens raó amb tot el que dius per tant no m'hi capficaré.

    I si em busca no sé si em trobarà. Estic molt molt molt amagat!

Alguna cosa a comentar?