Hiperrealisme oníric

Escrit per Peix - dilluns, 13 de novembre de 2017

Una setmana dura en aquest aspecte. Somnis de persones antigues que malmeten les connexions neuronals. Somnis de persones actuals amb temes tan banals que representen una total pèrdua de temps en el fet de somiar. I somnis inexistents de persones que provoquen una certa estupefacció. Estupefacció pel fet que siguin inexistents. És una sort que el meu cervell ho eviti però al mateix temps em preocupa per la manca de sensibilitat que això significa. Somnis més vius i reals que la vida mateixa. I és en aquesta diferència on puc discriminar quan estic despert i quan no.

Nota: Sento un cert odi al títol de l'entrada.

Nota 2: La llista d'altres entrades que tinc per llegir comença a ser preocupant.

Continua llegint...

 

Somni

Escrit per Peix - divendres, 10 de novembre de 2017

I aleshores, quan decideixo que no, que la meva vida ha de seguir un camí diferent, et somio. El teu somriure, els teus cabells; somio el meu silenci, la meva por i el meu bucle mental que em paralitza: "Què he de dir?" Ell porta pantalons de pana negra, bruts i gastats de tant rebolcar-se per terra. Sempre rient i dient estupideses. El miro palplantat, em sento invisible, vull ser invisible. Corre cap a mi i es deixa caure sobre el terra de fulles. Arribes de no sé on i t'hi llences a sobre. Portes uns pantalons grisos amb línies negres que formen una quadrícula irregular i amb alguns, pocs, rectangles pintats de vermell. Ara que hi penso no recordo quin jersei portaveu, no em sona que m'hi fixés. Ell deixa anar una frase de les seves i tu rius. Perquè jo ja no les sé dir? En sabia abans, en sabia molt. Ens criden i marxem turó avall, vosaltres corrent i jo caminant per un lateral entre els arbres. Et gires i vens cap a mi. Em dius una frase que ja he oblidat, em somrius i em desperto.


He buscat una explicació del somni:

Els set anys vinents seran d'una gran abundància en tot Egipte. Després seguiran set anys de fam que esborraran a Egipte el record de l'abundància dels set anys precedents, perquè la fam consumirà tot el país. Serà tan aclaparadora, aquesta fam, que ningú no sabrà què és l'abundància.



I ara una cosa del tot diferent:

Ahir al migdia caminava amb alegria cap a treballar i vaig passar pel davant d'una perruqueria. Aquesta tenia com a únic element de decoració del seu aparador un barret. El primer que em va passar pel cap va ser la paraula "Fedora" i me la vaig repetir diverses vegades. Un barret en una perruqueria.

Continua llegint...

 

Cagart

Escrit per Peix - dilluns, 6 de novembre de 2017

Cagart

Era un text en català
que buscava una rima.
I quan la tenia a tocar
va donar una sorpresa desagradable.

Adrublar la vindarrama.
Cutrufacta istiloma,
dubita fa nalestim
e troga du, limtó dibà.

gggghghgggghhhghgg
gghghggggggg
fffggfgfhffhhgggghf
aaaaaaaggghhfffffghttt

0 19839879
3957,287592...
498502e2
2358 13+21j

`+`-$!\+
[.+=%%&
/^\$[^&]$/
"&/´{..}"

   
 
  
    

Fi


Anàlisi:
El poema està format per sis quartets d'una mètrica variable i amb una rima gairebé sempre assonant. L'autor vol visualitzar en aquesta manca de consonància la sensació d'angoixa que ha patit el darrer cap de setmana. Això ho sabem perquè qui analitza el poema és el propi autor. L'angoixa ha vingut donada per un trencament molt dur. Aquest trencament, del tot fictici, es tracta de la suposada aparició d'una esquerda en una peça d'un trencaclosques de forma cúbica que ha acabat separant-la en dos, però no és veritat. Un quartet per cada cara, un quartet perquè aquest trencaclosques de forma cúbica és de 4x4x4. Tot plegat fa molta llàstima. Començar i acabar així.

Poeta del Mató

Continua llegint...

 

Dues peces

Escrit per Peix - diumenge, 5 de novembre de 2017

Peça I
Calma, les paraules eren bones i l'ofensa és pròpia de cadascú. Qui vol continuar quan la distància entre les parts és tan gran que ni el temps, gairebé infinit, les podrà tornar ajuntar? Que qui tingui la ment podrida no pugui entendre mai més cap de les meves paraules.

Peça II
"El carrer serà tan fosc que no podré veure el terra que trepitjo". La pluja és intensa però la foscor només es troba a la meva imaginació. Camino cap a la plaça però abans que em vegis giro cua i corro per amagar-me. Culpo a la pluja de la meva cara xopa. Abaixo el paraigua perquè no em vegin els ulls i m'allunyo cap al bosc on l'aire té l'olor de la terra fèrtil. Arraulit sota unes roques m'adormo.

M'he fet una cabanya amagada de totes les mirades. No vull que em busquis, no vull que m'estimis. Sense mi seràs feliç.

Continua llegint...