La paraula

Escrit per Peix - dijous, 28 de setembre de 2017
Al principi només existia la paraula. Amb el temps aparegué el nostre univers, el nostre sistema solar, el nostre planeta...

Després de moltes coses vam aparèixer nosaltres, sense saber en un principi que tot ens pertanyia ja que encara no teníem la definició: Allò que és dit.

Imagino una tarda d'estiu assegut davant la cova mirant el cel blau sense ni un núvol. El vent del tot absent. Cap animal rondant a la vora. La resta de la tribu dormint o fent dibuixos al terra amb el dit amb els ulls mig clucs. El que seria una típica tarda avorrida. Encara no existia l'era de la sobre-estimulació. El nostre pre-ésser humà protagonista entre badalls sent l'avorriment extrem però no té com expressar-lo però, ben aviat, sense adonar-se'n, crearà la paraula. Estirant els braços enlaire proferirà un crit:
-Aaaaaa (estirarà el coll endavant) buuuu (tancarà fort els ulls i estirarà els llavis) riiiii (es relaxarà un xic) meeent.
I la resta de la tribu, despertats alguns pel crit, se'l miraran i assentiran amb el cap. Com que tot és molt recent els temps verbals van d'una banda a l'altra. Alguns tornen a dormir, altres miren a terra per contemplar el seu dibuix. El nostre protagonista se sent marejat i recolza el cap a una pedra. Si tingués una mica de vocabulari podria pensar que és perquè acaba d'inventar la paraula, que ja existia al principi, però tots sabem que si ho pogués pensar la paraula no l'hauria inventat ell. Realment s'ha marejat perquè el seu crit amb els seus moviments han provocat que li baixés per uns segons la tensió. Amb el temps la tribu i els seus descendents, i amb alguna norma ortogràfica afegida, arriben a la conclusió que la paraula és avorriment. Sí, en català. La paraula primogènita.

Al principi només existia la paraula. I la paraula era avorriment.

Crec que tot plegat podria donar per escriure un tractat de filosofia de forces volums.
 

0 comentaris.

Alguna cosa a comentar?