Finestra

Escrit per Peix - dimarts, 19 de setembre de 2017
Mentre observo embadalit el xàfec per la finestra des de l'última fila de l'autobús, els meus núvols s'escampen i un sol radiant il·lumina records clars i purs. Esdevenen un cop de puny a la meva panxa. Em mossego els llavis i tremolant demano al cel, al món o a Déu si hi ha Déu que les orelles, per una sola vegada, siguin orelles. Escolto el repic de gotes al vidre que intenten en va superar la mida de les meves llàgrimes. Vull els records fora de la meva memòria. Miro des de la finestra d'un cotxe que m'han deixat el cel blau que envolta una ciutat trista i endurida per la violència de disputes i guerres. És la ciutat qui crea violència i els seus habitants, com peons, participen de la seva desgràcia. Vull escriure però ella, assedegada de tragèdia, m'ataca amb crits i plors. És el final. El terror que em crea em paralitza i m'invento una falsa realitat per continuar vivint. Setmanes més tard m'arriba un text darrere murs infranquejables. M'amago. Perdo més del que em puc permetre però no me n'adonaré fins anys més tard des de l'última fila d'un autobús. Ara sé que no és culpa meva. El xàfec ha deixat pas a una pluja fina. Vull que les orelles siguin orelles i que la boca sigui boca.
 

0 comentaris.

Alguna cosa a comentar?