La paraula

Escrit per Peix - dijous, 28 de setembre de 2017

Al principi només existia la paraula. Amb el temps aparegué el nostre univers, el nostre sistema solar, el nostre planeta...

Després de moltes coses vam aparèixer nosaltres, sense saber en un principi que tot ens pertanyia ja que encara no teníem la definició: Allò que és dit.

Imagino una tarda d'estiu assegut davant la cova mirant el cel blau sense ni un núvol. El vent del tot absent. Cap animal rondant a la vora. La resta de la tribu dormint o fent dibuixos al terra amb el dit amb els ulls mig clucs. El que seria una típica tarda avorrida. Encara no existia l'era de la sobre-estimulació. El nostre pre-ésser humà protagonista entre badalls sent l'avorriment extrem però no té com expressar-lo però, ben aviat, sense adonar-se'n, crearà la paraula. Estirant els braços enlaire proferirà un crit:
-Aaaaaa (estirarà el coll endavant) buuuu (tancarà fort els ulls i estirarà els llavis) riiiii (es relaxarà un xic) meeent.
I la resta de la tribu, despertats alguns pel crit, se'l miraran i assentiran amb el cap. Com que tot és molt recent els temps verbals van d'una banda a l'altra. Alguns tornen a dormir, altres miren a terra per contemplar el seu dibuix. El nostre protagonista se sent marejat i recolza el cap a una pedra. Si tingués una mica de vocabulari podria pensar que és perquè acaba d'inventar la paraula, que ja existia al principi, però tots sabem que si ho pogués pensar la paraula no l'hauria inventat ell. Realment s'ha marejat perquè el seu crit amb els seus moviments han provocat que li baixés per uns segons la tensió. Amb el temps la tribu i els seus descendents, i amb alguna norma ortogràfica afegida, arriben a la conclusió que la paraula és avorriment. Sí, en català. La paraula primogènita.

Al principi només existia la paraula. I la paraula era avorriment.

Crec que tot plegat podria donar per escriure un tractat de filosofia de forces volums.

Continua llegint...

 

Dues maneres d'escriure perdre

Escrit per Peix - dimarts, 26 de setembre de 2017

La carta

De matinada escric la carta que no t'enviaré. Una carta que només explica un terç de la veritat. L'altre terç és d'ella i el que resta és teu:

Jo no els coneixia. Eren simpàtics i no paraven de fer conyes. M'ho estava passant bé i em sentia còmode per primera vegada en forces anys. Vaig riure, vaig cantar i vaig ballar. Per unes hores vaig tastar la llibertat.


El collaret

Porto hores escrivint no més de quatre frases i ara que ja les tinc, les esborro i les guardo per a mi. Vas decidir quedar-te a la terra dels Elfs entremig de volcans i platges de sorra negra. Potser un dia quan torni et trobo i aleshores tornaràs a penjar sobre el meu pit.

Continua llegint...

 

Una mica d'exercici

Escrit per Peix - divendres, 22 de setembre de 2017

M'aixeco de l'ordinador i em canvio de pressa. Em poso les lentilles, preparo la motxilla, em poso música que m'agrada i agafo les claus.

Em deixo caure al sofà.
Se m'assequen els ulls.
Miro la filera de llibres que no tornaré a llegir.

Passen els minuts, les hores, els dies... Em ve al cap una vegada i una altra la mateixa frase, ni lluito per treure-la del cap, fent de la frase una veritat absoluta de la situació. Estic perdut.

La sequedat del ulls se m'ha escampat cap a la cara i ara es fa a bocins. El que queda dels meus cabells s'escampen per terra, a dos pams de mi. El coll, el cos, els braços i les cames, tot s'assecarà i a la llarga es convertirà en pols. Pols que no volarà. El vent ja no vol jugar amb mi.

Continua llegint...

 

Finestra

Escrit per Peix - dimarts, 19 de setembre de 2017

Mentre observo embadalit el xàfec per la finestra des de l'última fila de l'autobús, els meus núvols s'escampen i un sol radiant il·lumina records clars i purs. Esdevenen un cop de puny a la meva panxa. Em mossego els llavis i tremolant demano al cel, al món o a Déu si hi ha Déu que les orelles, per una sola vegada, siguin orelles. Escolto el repic de gotes al vidre que intenten en va superar la mida de les meves llàgrimes. Vull els records fora de la meva memòria. Miro des de la finestra d'un cotxe que m'han deixat el cel blau que envolta una ciutat trista i endurida per la violència de disputes i guerres. És la ciutat qui crea violència i els seus habitants, com peons, participen de la seva desgràcia. Vull escriure però ella, assedegada de tragèdia, m'ataca amb crits i plors. És el final. El terror que em crea em paralitza i m'invento una falsa realitat per continuar vivint. Setmanes més tard m'arriba un text darrere murs infranquejables. M'amago. Perdo més del que em puc permetre però no me n'adonaré fins anys més tard des de l'última fila d'un autobús. Ara sé que no és culpa meva. El xàfec ha deixat pas a una pluja fina. Vull que les orelles siguin orelles i que la boca sigui boca.

Continua llegint...

 

Paràfrasi al vent

Escrit per Peix - dissabte, 2 de setembre de 2017

El món s'atura. Una platja sense banyistes, sense ningú que jugui a la sorra negra. Ni para-sols, ni tovalloles; tant sols uns monstres que es van convertir en pedra una albada de fa centenars d'anys.

Qui dret tinc jo? Serà màgic, em dic. Deixaré que s'alci davant meu al so del trencar de les onades. Llavors faré una reverència fins que em toqui el cap a terra i perdré per sempre la por.

Continua llegint...