L'ocell

Category: Escrit per Peix - diumenge, 20 d’agost de 2017
Quan els núvols trenquen, el cel es mostra amb el seu blau intens. És un instant, de seguida es tanca i el color gris envolta el firmament. Mai ho he pogut veure. Qui ho ha vist diu que és el color més bonic que existeix.

La pluja fina cau sobre l'herba de diferents tons verds, m'estiro panxa enlaire i em deixo envair per la fresca del matí. Els blancs i grisos van prenent formes diverses i els seus moviments m'embadaleixen. Un ocell negre passa volant sobre meu. Les seves plomes capturen tota la llum que concentra cap els seus ulls brillants. Sento de sobte l'escalfor que em toca la cara. Una escletxa entre els núvols deixa passar un raig de llum que em m'encega. Durant aquest instant i sense adonar-me'n l'ocell m'ha agafat amb les seves urpes. Quan recupero la visió veig petita la terra. Faig un esforç per sentir la por. No en tinc. Només sento l'angoixa d'haver-me perdut un esdeveniment únic. Em deixo endur cada vegada més a la vora dels núvols fins que ens endisem dins seu. Les ràfagues de vent tallen la meva cara i l'aigua ens mulla per totes bandes. Passen els minuts i el vent i la pluja intenten fer-nos caure però l'ocell, inflexible a les inclemències del temps, continua batent les ales seguint el seu vol. De cop el vent i la pluja desapareixen i se'm mostra un mar blau sobre un llit blanc. L'ocell obre les urpes.
 

0 comentaris.

Alguna cosa a comentar?