Una estona de tranquil·litat

Escrit per Peix - dimarts, 30 de maig de 2017
M'havia posat al llit ben d'hora per poder descansar el màxim possible. De seguida em devia adormir, no ho recordo. Em vaig despertar d'un sobresalt per un soroll eixordador. El cor em volia sortir per la boca de l'espant. No sabia què passava i vaig aixecar el cap i vaig mirar a banda i banda de l'habitació de l'alberg. Silenci. Tothom dormia a aquelles hores de la matinada. Em vaig tornar a estirar i el soroll sobtat d'un ronc aïllat i d'una potència sobrehumana em va fer esfereir. Una sensació d'angoixa es va apoderar de mi veient-me que ja no podria tornar a dormir. No eren uns roncs continuats, tenien una pausa entre mig prou llarga perquè el meu cos es relaxés durant una estona però no suficient per agafar el son. Cada ronc era un ensurt que deixava el meu cor desbocat. Vaig acceptar la realitat i vaig començar a analitzar aquells roncs tan estranys. Venien precedits d'un silenci absolut, un silenci pregon que em va fer entendre que no respirava durant tot aquell lapse de temps. I aleshores venia l'explosió sonora, com un crit agònic després de l'ofec. Era un ronc que començava amb un so greu que feia tremolar la llitera i pujava de sobte a un agut que foradava els timpans. Després, un xiuxiueig suau i tranquil mentre expirava l'aire per acabar amb el silenci vast i inquietant. Vaig pensar amoïnat que entre ronc i ronc podia morir. La meva ment, entre el cansament i una ira creixent, em va asserenar: potser no era mala idea. Jo tornaria a dormir amb la seguretat que podria descansar la resta de la nit i l'endemà marxaria ignorant una desgràcia que, quan me l'expliquessin, em  sorprendria i em deixaria destrossat ja que en cap moment de la nit hauria sentit res estrany. Els seus roncs, però, sempre acabaven tornant. Estava fastiguejat. Li podia posar un mitjó a la boca, no era una mala idea. O bé fer-li un cop sec amb alguna paella de la cuina. No, no podia ser una mort ràpida, havia de patir com estava patint jo. Amb un ganivet de cuina el començaria a tallar pels peus, i sense dir res l'aniria tallant a rodanxes davant de la seva mirada de dolor i terror. Jo me'l miraria fent-li entendre que si no hagués roncat, això no passaria.
Em vaig despertar abans que sortís el sol. La majoria encara dormia però ell estava acabant de preparar-se motxilla per continuar. Em va preguntar si em molestava el soroll que feia. Li vaig dir que no patís, que jo em llevaria de seguida i vaig desitjar-li buen camino mentre em girava per fer el mandra uns minuts. Ja no tenia son ni em sentia cansat. Em deuria adormir pensant idees macabres per aconseguir una estona de tranquil·litat.
 

0 comentaris.

Alguna cosa a comentar?