Una estona de tranquil·litat

Escrit per Peix - dimarts, 30 de maig de 2017

M'havia posat al llit ben d'hora per poder descansar el màxim possible. De seguida em devia adormir, no ho recordo. Em vaig despertar d'un sobresalt per un soroll eixordador. El cor em volia sortir per la boca de l'espant. No sabia què passava i vaig aixecar el cap i vaig mirar a banda i banda de l'habitació de l'alberg. Silenci. Tothom dormia a aquelles hores de la matinada. Em vaig tornar a estirar i el soroll sobtat d'un ronc aïllat i d'una potència sobrehumana em va fer esfereir. Una sensació d'angoixa es va apoderar de mi veient-me que ja no podria tornar a dormir. No eren uns roncs continuats, tenien una pausa entre mig prou llarga perquè el meu cos es relaxés durant una estona però no suficient per agafar el son. Cada ronc era un ensurt que deixava el meu cor desbocat. Vaig acceptar la realitat i vaig començar a analitzar aquells roncs tan estranys. Venien precedits d'un silenci absolut, un silenci pregon que em va fer entendre que no respirava durant tot aquell lapse de temps. I aleshores venia l'explosió sonora, com un crit agònic després de l'ofec. Era un ronc que començava amb un so greu que feia tremolar la llitera i pujava de sobte a un agut que foradava els timpans. Després, un xiuxiueig suau i tranquil mentre expirava l'aire per acabar amb el silenci vast i inquietant. Vaig pensar amoïnat que entre ronc i ronc podia morir. La meva ment, entre el cansament i una ira creixent, em va asserenar: potser no era mala idea. Jo tornaria a dormir amb la seguretat que podria descansar la resta de la nit i l'endemà marxaria ignorant una desgràcia que, quan me l'expliquessin, em  sorprendria i em deixaria destrossat ja que en cap moment de la nit hauria sentit res estrany. Els seus roncs, però, sempre acabaven tornant. Estava fastiguejat. Li podia posar un mitjó a la boca, no era una mala idea. O bé fer-li un cop sec amb alguna paella de la cuina. No, no podia ser una mort ràpida, havia de patir com estava patint jo. Amb un ganivet de cuina el començaria a tallar pels peus, i sense dir res l'aniria tallant a rodanxes davant de la seva mirada de dolor i terror. Jo me'l miraria fent-li entendre que si no hagués roncat, això no passaria.
Em vaig despertar abans que sortís el sol. La majoria encara dormia però ell estava acabant de preparar-se motxilla per continuar. Em va preguntar si em molestava el soroll que feia. Li vaig dir que no patís, que jo em llevaria de seguida i vaig desitjar-li buen camino mentre em girava per fer el mandra uns minuts. Ja no tenia son ni em sentia cansat. Em deuria adormir pensant idees macabres per aconseguir una estona de tranquil·litat.

Continua llegint...

 

Més u

Category: Escrit per Peix - diumenge, 28 de maig de 2017

He estat molts dies pensant què he de dir en una entrada com aquesta però ara que m'hi poso ja no recordo res del que havia imaginat. Però bé, escriuré alguna cosa.

Aquest any ha sigut dels bons:

Tema feina, massa bé. Dic massa perquè hi ha hagut dies que he tingut por de veure com qualsevol repte que tenia amb un no res ja havia trobat la solució. A mi em fa por perquè ara mateix no tinc ganes de cansar-me de la feina que faig, i, sense reptes durs, puc perdre la il·lusió. És com quan vaig en bicicleta, m'encanten les pujades dures, les que no acaben mai, on les forces van al límit i arribar a dalt sembla una tasca impossible. Tancant el tema de feina, em sento, ho reconec, una mica vanitós i sobretot molt afortunat.

Tema bloc de notes, aquest any m'he passat pel forro la premissa que tinc de no escriure sobre la meva vida. Ara bé, després de llegir per sobre el que havia escrit, tampoc és tant greu, ja que la meva imaginació ha fet d'anècdotes sense pena ni glòria històries amb algun rerefons o finals més espectaculars. Realitat i ficció, una combinació perfecte. Curiosament s'ha repetit amb força un tema que, ara que he fet un repàs de l'any, em sorprèn. No sabia que el meu cap m'hi fes pensar tant sovint. Tres o quatre vegades en un any em sembla excessiu.

Tema esport, de tant que n'he fet he hagut de fer una dieta per no aprimar-me més. No cal preocupar-se, estic bé. No només estic bé sinó que m'ha servit per poder anar a més i exprimir una mica més el meu cos. No crec que sigui el més sa portar-se un mateix al límit, però hi ha dies que no me n'he pogut estar.

Tema personal, no entraré en detalls perquè no cal. Aquesta última setmana  he fet vacances (de tot) i m'ha deixat com nou i m'ha resumit gairebé tot l'any. Entremig d'un conversa parlant de temes força banals amb una persona que havia conegut hores abans em diu: la gent té por d'escoltar-se i de fer-se preguntes, i em va fer mirar un grup que estaven davant de l'alberg. Tots es miraven el mòbil absents de la resta. Em va preguntar si jo m'escoltava, si jo parlava amb mi mateix. La conversa aleshores es va tornar profunda i transcendental, un tipus de conversa que he intentat evitar moltes vegades per les filosofies barates s'escolen en aquest joc. Aquesta vegada no va anar així, i el moment va ser bonic i vull creure que vaig aprendre molt. Jo bàsicament escoltava. No sé perquè ho escrit això. El que volia dir és que aquest any he pres algunes decisions que a més d'un li podrien semblar estranyes, però a mi em fan ser feliç, i, al cap i a la fi, això és el que importa.

Vaja, que llarg...

Continua llegint...

 

El cavaller irritant

Escrit per Peix - dissabte, 20 de maig de 2017

La meva aportació a Relats conjunts:


Si pogués ser capaç de sentir la teva por, el teu ofeg i la teva angoixa; si pogués sentir com el teu pit t'aixafa intentant arrencar-te el plor; si tant sols pogués sentir una punta del fàstic que et faig, aleshores seuria a la meva banda, deixant lliure la teva vida, et miraria una sola vegada i si en aquesta mirada coincidíssim, et faria un somriure plàcid amb la intenció que et sentissis tranquil·la i amb confiança perquè el teu viatge fos feliç.

Continua llegint...

 

Lectura

Escrit per Peix - divendres, 19 de maig de 2017

Llegeixo i un gust agre omple la meva boca. Escupo i tot seguit m'avergonyeixo del meu instint. Potser ja era hora veure aquest text, fins i tot sé que em podria ajudar. Aquella esquerda profunda que em va crear l'estiu caracteritzat pel zum-zum que m'estrenyia el cap portant-me a la bogeria no s'ha tancat. Al fons d'aquesta esquerda hi queden líquids de plor i d'odi. I per aquesta raó el gust agre que ha pujat de les profunditats s'ha apoderat de mi durant uns segons.

Canviant de tema, ara toca una versió d'un himne de quaresma que per alguna raó estranya el meu cap ha començat a cantar aprofitant el pedal musical creat pel soroll insistent de la nevera:

Ara és el temps que invita a penedir-te,
traieu d'error la humana criatura,
que, altra vegada, del seu viure indigne,
el vostre amor oblida amb menyspreu.

I, per acabar, ara n'és el mes de maig, regalada primavera.

Continua llegint...

 

Postal

Escrit per Peix - dimecres, 17 de maig de 2017

Avui mentre anava amb la bicicleta a tota velocitat entremig de la gent, m'agrada ser imprudent, ves, m'ha semblat veure a una persona amb qui fa uns anys vaig tenir una gran amistat. No he tingut temps per fixar-me si era ella ni molt menys per saludar-la.

Com la resta, la vaig deixar perdre fent el que algú podria arribar anomenar "ghosting" lleuger. Vaig desaparèixer del mapa. El cas és que el trencament final de la nostra amistat va venir donada per una maleïda postal que mai vaig arribar a enviar i en aquell moment va començar el meu silenci. Culpo a aquest fet i em culpo a mi perquè estic segur que si hagués enviat la postal ara la situació seria la mateixa.

Sé que hauria de demanar-li perdó. Però suposo que mai més, molt a pesar meu, recuperaré la seva amistat. De vegades hi penso i em dono cops de cap contra la paret, ara ho faré, però la resta del temps ni ho recordo, aquest és el meu mal.



Nota: Utilitzo la paraula "ghosting" perquè es va fer servir per primera vegada al 2014. Aquest va ser l'any que no vaig enviar la postal.

Continua llegint...

 

Viatge

Escrit per Peix - diumenge, 14 de maig de 2017

Introducció
On ets? De vegades et trobo a faltar, saps? Aleshores busco i faig les meves investigacions però sempre acaben en un cul de sac. Espero que tard o d'hora et deixis veure, no perdo l'esperança.

Viatge
Hi ha dies que m'agrada viatjar lluny. Avui viatjo gairebé dos anys enrere. Em trobo a mi mateix. Dorm. No veu el que li espera. Començo amb una bufetada seca a la galta. Després una altra. I una altra. Aleshores colpejo amb el puny a la panxa, al mentó, a la panxa una altra vegada. Està desconcertat, no ho entén. Gira el cap a banda i banda buscant a algú, però no hi ha ningú. -Desperta!- Crido. -S'ha acabat la treva, desperta d'una vegada!- Amb el peu li clavo puntades a la panxa que intenta aturar sense èxit amb les mans tremoloses. Balbuceja alguna cosa, però no se l'entén. Sé que demana ajuda però no en sap. Ni en sabrà mai. Segueixo una bona estona fins que em sento satisfet. -Ara torna a dormir que en pocs mesos torno i et despertaré de veritat-.

Llavors no ho vaig entendre. Ara, en canvi, sé que era necessari. Però de tant en tant em fa mal i no pas pels cops sinó per despertar-me.

Continua llegint...

 

Lluerna

Escrit per Peix - divendres, 12 de maig de 2017

Fa un any: El descobriment de la por em paralitza. Vaig lligat pels peus i una caiguda seria fatal. Em deslligo i baixo a pas de tortuga amb una precaució extrema. El meu cos crida que no està fet per aquestes coses.

Fa una setmana: Vaig lligat pels peus i baixo fent salts a una velocitat de vertigen. Tinc respecte al recorregut perquè és perillós però la força i l'empenta em fan vibrar per dins. El meu cos crida que pot fer això i molt més.


En aquest punt de l'entrada podria parlar sobre la superació personal o alguna cosa semblant. El gran poeta Poeta del Mató, però, us mostrarà la seva última obra. Endavant:


Lluerna

Ets presa del vent,
lluerna de l'interior.
La teva imatge m'encega,
és evident.

Les teves germanes
no brillen. Ja no neden.
I les miro amb gran pesar,
mes el seu gust em captiva.

Poeta del Mató


Mai hauria pogut esperar una traïció d'aquesta magnitud. La meva decepció, tristesa i indignació és absoluta amb aquest poema.

Continua llegint...

 

La coherència definitiva

Escrit per Peix - dimecres, 10 de maig de 2017

Avui no publicaré res.

Continua llegint...

 

Merda

Escrit per Peix - dissabte, 6 de maig de 2017

No tinc ganes de buscar una descripció o una línia que doni sentit a una idea que em sembla brillant. És un pes que no em veig en cor d'alçar. Apuntaré només la idea i em deixaré caure en silenci damunt del sofà.

Al final no ha anat així. He apuntat la idea i n'ha sortit alguna cosa més, tampoc una història acabada. No és brillant però m'agrada. Potser m'havia oblidat de la sensació que crea una història quan tota sola agafa forma. He imaginat llum, sons, olors i sensacions. He imaginat el tràfec del dia dia, he imaginat la calor que desprèn el cos humà quan s'abraça amb un altre. He imaginat el dolor, he imaginat el gust de la terra i la pressió de la gravetat al meu cos estirat. No he escrit ni la meitat de tot això. No hi ha temps. La vida és frenètica, no puc aturar-me a contemplar. Ni tu tampoc. No hi ha temps per absurditats com aquestes. Què estem fent? Som impulsius i prou? El cap ja no existeix, només el cor accelerat. On queda la calma i la reflexió? És aquest el pes que no em veig en cor d'alçar. Avui potser l'he alçat una mica, però no he sigut prou fort.

Seguint amb títols que no tenen res a veure amb el text. En aquest cas el títol ha vingut donat per la lectura dels meus posts anteriors.

I aquest.

Continua llegint...

 

Fada

Escrit per Peix - divendres, 5 de maig de 2017

La meva força podria portar-me pels camins que em vingués de gust imaginar. Però darrere aquesta frase s'amaga un viarany pedregós. El veig i el cor em fa un salt. No crec que es deixi endinsar a les seves entranyes. I jo el miro de lluny, lligat a un corda que surt des d'un racó amagat del meu cervell. Els meus peus es tornen de cristall. Si avanço em trenco, si reculo també. Em quedo quiet mentre la meva sang s'enfosqueix del verí que dóna la corda. Compto el temps. Arribo a cinc-cents i em sento tan cansat que m'adormo.

Nota: No sé què té a veure el títol, però ha de ser aquest.

Continua llegint...

 

Fets

Escrit per Peix - dijous, 4 de maig de 2017

Una senyora amb una maleta crida al mig del carrer envoltada de policies locals. Els increpa. Li han posat les manilles. La situació és estranya i violenta. Però també és tan còmica que no puc aguantar el riure.

Un pare diu al seu fill petit que miri endavant quan camini. El nen no ho fa. Per molt que jo ho intenti evitar, el pas erràtic de la criatura fa que el xoc sigui inevitable. El nen xoca contra les meves cames. El pare em demana perdó i jo no puc aguantar el riure.
_________

Allò que pensava que era impossible, ara és una realitat. I ara què, eh? Piscina.

Continua llegint...