Vaig aixecar el cap i vaig veure els rius secs. Els arbres havien perdut les fulles i morien mentre el vent passava en silenci vora meu, a pas feixuc, sense mirar-me. Em vaig girar i la imatge no canviava. No quedava res, tan sols una casa que s'ensorrava. Vaig quedar-me quiet, aterrit. Vaig adonar-me que tot s'havia acabat, de cop el buit omplia el món. Era un dia assenyalat, un moment que sense saber-ho m'importava de tal manera que es va clavar amb un dolor tan gran que vaig tancar el ulls per sempre. I el món creix i creix i creix, i per més que corri no me'n puc escapar. Tinc la meva resposta però no la puc explicar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada