Medi natural

Escrit per Peix - dijous, 13 d’abril de 2017
I
En una cova vermella veig com plora la meva ombra. Em giro i esgarrapo l'aire que no em deixa respirar. El meu cos crida ple de dolor i el meu voltant s'evapora. No puc, la por em guanya.


II
Passen els anys i les pròpies promeses són records vagues que, enganyat, no he complert. I vull demanar perdó. Però a qui? I dubto. De tu, de mi, del tot i del res. Sóc feliç? Em ve al cap una escena. Entremig de la gent m'adono que desitjo tornar a casa però m'espero que acabi el sopar. Em sento estrany entre antics coneguts en un món que ja no entenc i ara avorreixo. El joc que fem m'agrada. No hi participo gaire encara que faig el meu paper intentant ser com esperen que sigui. Estic còmode i marxo somrient amb paraules amables que m'han dit. Dormo. Prenc decisions que no entendran. Ni jo mateix. Pas a pas. Em desperto. I la resposta crec que és la següent: Sí, ho sóc, però de vegades m'arrossego en una cova on la pau no hi té cabuda. Em demano perdó. No m'ho mereixo. No encara.


III
En intervals curts el meu cap fa un salt. De vegades veig una cara, de vegades sento una veu, de vegades veig un cos caminar. I si agafo el mòbil i envio un missatge? No ho faig. Les nostres converses no han arribat mai a terrenys personals. Què diria? Jo no sóc de parlar gaire.
 

2 comentaris.

  1. XeXu - 13 d’abril de 2017 a les 19:20
    S'ha d'anar en compte amb alguns missatges de mòbil... si no estan ben meditats la cosa es pot embolicar.
  2. Peix - 13 d’abril de 2017 a les 21:04
    Cert, i no seria pas el que voldria. Evitar una trobada on el temps permet parlar més enllà dels temes que pertoca era primordial. Encara em coneixerien massa....

Alguna cosa a comentar?