El càstig

Escrit per Peix - dimarts, 18 d’abril de 2017
El càstig
Així que li van aixecar el càstig va treure el peu per la porta. Va notar com el sol cremava i li va encantar. Després d'una setmana reclòs tornava a ser lliure. Altres que ja havien estat castigats li deien que no es queixés tant, que una setmana no era res, però quina setmana que s'havia perdut, la més rica i ufana de l'any. Per no caure en la desesperació va decidir aprendre i malgrat no veure el sol es va sentir enlluernat de tot un món de coneixement que fins ara havia sigut desconegut. Potser se sentia castigat, però va valdre la pena. I diuen que gràcies al que havia après de tant en tant crida: "Sóc un geni!".

La distància
La por que alguna mà o peu o braç toqués la seva pell, ni que fos una carícia suau, el feia estar en alerta constant. No podia suportar la descàrrega elèctrica que els seus nervis llançaven quan algú decidia entrar en contacte amb el seu cos. Aleshores s'estremia gairebé amb violència causant estupefacció i les paraules: "Perdona, estàs bé?". Odiava amb totes les seves forces aquesta reacció i com que no havia sigut mai capaç de controlar-la va començar a caminar abatut per allunyar-se de qualsevol mà o peu o braç que el pogués abastar.