El mut

Va decidir ser mut, la decisió més difícil de la seva vida. Dins seu una veu cridava amb força, presa i embogida, dient tot el que callava. No volia fer mal. Potser lluny, potser cec, sord, tot seria més fàcil.

 _______

Avui escriuria fins que sortís el sol. Escriuria paraules sense ordre, frases sense sentit, històries curtes, històries llargues. Potser ho faré.

_______

Dels records que, com una bala, fereixen, avui me n'han arribat molts. Potser han sigut masses anys oblidant una vida disfressat sota la pell d'un xai. Vaig fer mal. Un camí, una olor. Una olor que m'ha aclaparat. M'ha transportat a un món oblidat. Com demanes perdó a algú que ja no recordes?

Tecnologia punta

Quan estava a punt d'escriure la història de la meva vida, el mòbil d'última generació va avisar-me que per dormir les hores necessàries havia d'anar al llit en aquell precís moment.

- Ja!- Va exigir en un segon avís, més enfadat.

- Perdó, perdó.

Nota final:
Si tinc temps, prometo escriure menys al bloc de notes.

Tercer avís.
- Ja va, ja va! No cal que ens posem així tampoc! Ai! Que em fas mal!
(violència gratuïta per fer aquesta entrada més punyent)

Quart.
Davallà als inferns.
(moment tràgic, estem tristos, la situació ens colpeix, la impressió és forta sobre la pantalla sense ser crítics)

Quint.
- Ja prou no?
(Ara no és el mòbil, sóc jo)

Oh signe colpidor de la suor de sang. (No ve a cuento, però triomfa dins d'un ambient eclesiàstic en una ciutat perduda del Principat).

Epíleg:
El mòbil ha agafat la porta i ha marxat.

Realitat innegable

Els nadons fan pudor de caca ofegada sota litres de colònia Nenuco.

T'odio

T'odio. T'odio amb totes les meves forces. Al matí, al migdia, a la tarda, al vespre i a la nit. Quan respiro, quan menjo, quan bec i quan cago. Treballant, jugant, descansant i estudiant. T'odio quan et parlo. T'odio quan no et parlo. I si estic dormint també t'odio. Però em masturbo pensant en tu.

____

Era una bonica tarda de primavera quan, no, no em ve de gust, saps? Piranya del riu amazones que et menges el turista inconscient, jo m'emparo a tu. Piruleta quadrada que malmets les meves galtes, on tens la decència? Castanyes torrades, la vostra olor em transporta al record d'una foto. És curiós pensar que de la foto només en conservo la jaqueta. Una jaqueta lletja com poques s'han fet, però massa bona per fer-se malbé.

____

Vaig menjar-me una pipa i vaig llençar la closca a terra. Un marrec va acostar-se i em va recriminar. Me'l vaig mirar avorrit i vaig posar-me una altra pipa a la boca. El noi va demanar que no embrutés el carrer i que em busqués una feina. Jo, mirant-me'l i sense dir res, vaig escopir la closca. Va marxar amb cara d'enfadat dient que els grans d'avui dia som uns maleducats. Vaig aixecar-me amb parsimònia, vaig caminar cap a ell i quan el tenia a un pam li vag donar un cop de puny al nas. Imbècil, li vaig dir, quan tinguis la meva edat tampoc treballaràs.

Una inundació a Java

La meva aportació a Relats Conjunts.

El nostre producte feia anys que es venia sense problemes i la cartera de clients era prou ufana per viure amb totes les comoditats i luxes que volguéssim. De tant en tant fèiem retocs per adaptar-lo als canvis de les lleis, arreglàvem petits errors que no afectaven al funcionament normal, implementàvem algunes millores, no masses, a petició dels clients més inquiets; el programa feia el que havia de fer i cada mes facturàvem per les llicències sense gairebé treballar.

Qui ho aniria a dir que, d'un any per l'altre, el nostre programa quedaria obsolet i amb un degoteig constant tots els clients es passarien a la competència, ofegant-nos sota línies antigues de Java.

Ulls

Li va donar els seus ulls sabent que mai més podria veure allò que el món li presentés.  No li va saber greu. Potser ella hauria preferit rebre qualsevol altre regal; ell, cec, ja no hi podia fer res.

La pruna

La pruna pudia i podia haver-la llençat, però aleshores no hauria escrit aquesta merda de frase. La pruna, que quan la vaig comprar era verda, ara havia agafat un color fosc i s'havia estovat. Una floridura blanca l'estava envaint des de la part inferior que havia rebentat. Tota la nevera desprenia una fortor desagradable. La carn de feia dies havia perdut el to vermell i havia fet una espècie de crosta al seu voltant. El tàper destapat de la sopa que havia sobrat fa dues setmanes feia una olor agre, com el bric de llet on de la seva obertura en sortien uns fils blancs que de mica en mica semblava que volguessin colonitzar l'espai. I és que, de fet, la pruna no es trobava en un ambient hostil.


I ara us deixo amb una aportació del gran poeta Poeta del Mató (ho sento):

Execució

Els dies periran
sota la mà ferma
del botxí fidel
a la sentencia dictada.
De les fonts en brollarà sang,
les muntanyes es deixaran caure,
els arbres arrencaran el vol
i el cel s'esvairà.

Els àpats familiars en seran testimonis,
l'ofec començarà pels més menuts
i els grans veuran el destí que els espera.
Deixeu tot el que esteu fent,
canteu l'al·leluia per places i carrers
i anuncieu amb joia els dies que vindran.

Fa un any

Repassa apunts i esbossos de fa un any quan descobreix un text que no recorda haver escrit però sap, sense cap mena de dubte, que és seu. El text és una reflexió en un moment que tot li és còmode i fàcil i parla de records d'un temps boig i difícil i de la por que té a tornar-lo a viure. Vist ara, el text dóna a conèixer la vida dels mesos que vindrien. Se sent frustrat. Com podia intuir-ho? Com podia saber en aquell moment que tornava a entrar en un temps boig i difícil i, a l'hora, no veure-ho? Ara es pregunta, si se'n hagués adonat llavors, canviaria alguna cosa? La resposta és molt fàcil per a ell: Per suposat que no.

Sap que quan seu a escriure passa a ser una altra persona, aquella que voldria ser al món real. Li agafa enveja i vol insultar-la, vol arrencar-li la seva pell i posar-se-la sobre. No l'insulta ni li arrenca la pell, prefereix perdre-ho tot abans que ella. I és que és la seva vida. Potser solitària, on els pensaments i les idees es creuen amb una realitat que l'avorreix i que no vol entendre. I, de fet, encara que això l'allunyi de persones que desitjaria no perdre mai, no vol deixar de fer la seva vida.

Clec

Jo era d'enamorar-me ràpid i un dia va deixar de ser així. De fet, vaig deixar d'enamorar-me del tot. Vaig pensar que havia perdut la capacitat i vaig sentir llàstima de la meva condició. Però com que no volia passar la resta de la meva vida lamentant-me vaig acceptar, malgrat tot, la situació. I així s'ha mantingut durant anys.

L'altre dia m'acabava de despertar i estava decidint si llevar-me o fer el mandra durant una estona quan vaig estirar-me i vaig sentir un "clec" dins del meu cos. Va ser estrany però no li vaig donar cap importància i vaig quedar-me entre els llençols uns minuts més, els justos per no arribar massa tard a treballar. Aquell dia va canviar tot.

Ara m'enamoro de la companya de feina del pis de dalt, de la noia que veig cada tarda entrar al gimnàs de la plaça, de la noia que veig en un concert, de l'amiga que veig sovint, de l'amiga que no veig mai però que avui gairebé atropello amb la bicicleta, de la noia de la piscina que ja m'he trobat dos dies aquesta setmana...

Jo no m'hi veig massa a la piscina, sense les ulleres graduades, i més a més és força fosc. Per aquesta raó la noia de la piscina em té intrigat. El dilluns gairebé m'ofego quan la vaig veure. I avui he hagut de parar diverses vegades perquè cada vegada que ens hem creuat m'he begut com a mínim dos litres d'aigua. Ostres, quin cos que té. Quasi que xoco contra ella quan estava parada posant-se bé les ulleres. I m'ha agradat la seva veu. Clar que només li he sentit dir "Passa, passa" quan he preguntat si la podia avançar.

Demà, demà potser m'enamoro de la noia de la farmàcia, o de la noia que passeja el gos, o de la noia que...

Babau

Els teus dards intel·ligents i amagats em tenen enamorat.
Em sorprèn la meva capacitat d'entendre'ls a l'instant.
Però la incapacitat que té el meu cos a reaccionar encara em sorprèn més.
Sóc un babau.


I ara una cosa del tot diferent (fragment):

És que és difícil viure amb coherència. Les idees i els actes sovint es troben tan lluny que fa por. Fa anys vaig voler escurçar la distància. El camí fàcil era portar les idees cap als actes i vaig decidir que fos al revés. I com que no en sé més vaig començar amb petits fets quotidians. Reconec que vaig lent; cadascun l'he d'assimilar i ha de formar part de la meva vida com si sempre hi hagués sigut. Si no ho sabies és perquè vaig decidir no explicar-ho a ningú. Vaig decidir no fer-ne gala.