Més u

Category: Escrit per Peix - dissabte, 28 de maig de 2016

Aquest any el definiria com a any de contrastos. Per una banda molt bé, però per l'altre un desastre. Qui em conegui una mica es podria imaginar a què em refereixo quan dic desastre, però segur que s'equivocaria ja que la realitat es molt més complexa del què he volgut fer veure. Diga'm recelós i complicat.

Ara farà un any, tot just al començar, vaig tenir una de les decepcions més grans dels últims anys. Tan gran que em va costar molt acceptar-la. fins al setembre, perquè  durant l'estiu no em vaig sentir capaç d'enfrontar-mi. He de dir que, mirant amb perspectiva, la decepció me la podria haver imaginat des de mesos enrere i segurament l'hauria evitat. Però ara és fàcil dir-ho.  A la tardor vaig poder superar la decepció, que ho vaig aconseguir acceptant la situació i posant-me objectius nous amb les seves respectives fites, i alguns completament allunyats de la causa, però així va anar.

Després van venir dies molt intensos de feina, sovint autoimposada, que em van donar reconeixement i una confiança en mi mateix molt gran, però alhora em van provocar una mica d'estrès que aquest cop es van manifestar en dies d'insomni en un principi. Gràcies aquestes nits llargues, he pogut determinar com baixa la meva productivitat a la feina l'endemà. Entre un 60 i un 70%. És moltíssim. Tot anava més o menys bé però a començaments d'any normal vaig tenir uns dies que no vaig poder complir prou amb la feina, que no passava res, però em va crear molta ansietat i erròniament ho vaig amagar. Després d'això vaig caure en uns dies de malestar que intentant que no es notés la cosa va anar a pitjor fins que  un cap de setmana amb una pressió de feina que em vaig fer jo mateix i personal molt gran vaig quedar completament aïllat del món malgrat que la situació i els elements que em van envoltar haurien hagut de fer tot el contrari. Lògicament no vaig explicar res (fins avui) i va tenir unes conseqüències poc agradables però inevitablement necessàries.

Després d'això vaig estar dos mesos que em sentia molt sol, i no perquè no tingués gent al voltant, sinó que devia ser una reacció a tot plegat. Un fet curiós d'aquests dies va ser que, després d'una nit d'insomni i una mica d'ansietat em tocava revisió mèdica i a l'hora de fer l'electrocardiograma la doctora em va dir que tenia arítmia. Em vaig posar a riure i li vaig explicar com havia anat la nit. I em va dir que anés en compte. Durant aquests mesos vaig canviar de cop. Prou de cursos durant un temps, seguir amb els objectius àmpliament superats de la decepció, millorar la tècnica a la de piscina, sumar a la piscina nous esports, alliberar-me de responsabilitats innecessàries, tornar a riure i dir estupideses fins que em demanin que calli per pesat (com ho trobava a faltar) i intentar tornar al nivell de rendiment a la feina que havia tingut a la tardor.

Ara ja han passat molts dies i surto amb bici el màxim que puc i estic descobrint que els voltants d'on visc també mereixen ser respectats. M'he posat una mica més fort que abans, m'he aprimat més i em vaig comprar un rellotge molt simple que em calcula el meu exercici diari. Es veu tan minimalista que ningú es creu que ho faci. M'encanta. I a la feina mica en mica vaig tornant a la normalitat encara que he fet molts dies de vacances. Ah, i he tornat a escriure molt publicant alguna cosa lletja, trista i incòmode perquè són molt divertits els personatges foscos. Però també alguna cosa més agradable, espero.

Respecte a un objectiu que em vaig posar l'any passat, l'he complert i aquest any el seguiré complint. Me'n sento orgullós.

Ostres que llarg m'ha quedat. Paro aquí. Espero que no ho llegeixi gaire gent. Per sort les visites d'aquest bloc són molt escasses. Intento cada any fer un repàs públic sense esperar res a canvi. Total, no em coneixes, oi?

(Nota: aquesta és l'única entrada de l'any on tot el què hi diu es refereix a l'autor. La resta no)

Continua llegint...

 

Peça. Ni cas

Escrit per Peix - divendres, 20 de maig de 2016

Vol saltar i a cop de pinça apareix una irritació intensa que fa mal de veure i de sentir. La fulla afilada passeja sense raó en un rostre net d'amenaces que temps enrere havien causat reaccions d'incredulitat. La vista és rodona, neta d'arestes afilades tal com durant anys havia estat. Una trompeta comença a sonar acompanyada d'una gran orquestra amb bateria italiana. La velocitat de la música augmenta donant entendre que tot és pur entreteniment. El tors nu com mai, fi, suau i rar, s'estremeix de la brisa que deixen passar les finestres obertes.

De cop un crit violent de la màquina fa saltar pels aires tot allò que estava fent. El món s'atura i la reacció per posar-lo en marxa ha de ser immediata. Hi ha massa en joc per permetre que una fallada duri més del previst. La velocitat de creuer finalment torna a ser estable.

La campana, pocs minuts més tard, anunciarà que el moment de posar-se darrere la llum i el so canviants haurà arribat. Tocarà deixar córrer els rius tot esperant les millors històries i desitjant que la màquina no faci cap més crit violent.

Continua llegint...

 

Activitat en grup

Escrit per Peix - dimecres, 18 de maig de 2016

Cadascú va apuntar en unes cartolines de manera completament anònima l'adjectiu que creia que més se'ns adeia. Vaig posar adjectius com alegre, divertida, compromès, intel·ligent... I quan tots vam haver acabat, el responsable les va recollir i les va posar en un sobre amb el nostre nom.

Tot seguit ens va fer de dir un a un en veu alta quin adjectiu ens posàvem nosaltres mateixos. Quan em va tocar a mi vaig triar distret. Ho vaig triar perquè tenia la sensació que mai acabava de posar els dos peus a terra. Tenia el pressentiment que sovint em deixava alguna cosa en tot el què feia i vivia. Creia també que la resta del grup pensava el mateix de mi i que per aquesta raó no sempre em tenien en compte, però mai ho havia vist com un problema. Un cop dit l'adjectiu el responsable el va apuntar amb una cartolina d'un altre color i la va posar al meu sobre.

Un cop vam acabar tots, ens va repartir els sobres i pel mateix ordre anterior cadascú els va anar obrint per llegir els adjectius anònims i tots es van satisfer molt en veure que s'ajustaven al què havien dit. I quan va arribar el meu torn, vaig treure primer la meva cartolina. Fent-me el graciós vaig llegir l'adjectiu afegint que qui ho havia escrit l'havia encertat de ple. Veient que la meva broma no havia aixecat somriures vaig començar de seguida a treure les altres cartolines. I els adjectius deien solitari, indiferent, fred, egoista, prescindible...

Continua llegint...

 

Núvols

Escrit per Peix - dilluns, 16 de maig de 2016

La meva aportació a Relats Conjunts.



Enfilem ben amunt per la torre de guaita. Som dos soldats que lluitem contra l'enemic que s'acosta. Demanen que vigilem mentre seguim per una escala de cargol interminable i com que som molt valents, no necessitem ajuda per arribar a dalt de tot. El vent de la tarda ja refreda, ens tapem bé i després mirem avall i veiem que els arbres s'han fet tan petits com formigues. I les muntanyes marquen una silueta fosca que fins i tot fa una mica de por.

- Allà! Mira allà al fons Arnau! Ens ataca l'enemic!

I jo faig un crit d'alegria i em preparo per disparar les fletxes.

- N'he mort un!
- I jo un altre!
- Vigila Roger, per l'altre banda també en vénen!
- Els dispararé totes les meves fletxes.

I així aconseguim guanyar la millor batalla de la nostra vida. Quan ens hem apropat a les vores de la torre ens han agafat però hem pogut matar tots els soldats que venien a l'atac. I diuen que hem de baixar però des de les muntanyes els dolents han portat uns núvols vermells i taronges cap a nosaltres.

- No volem baixar perquè hem de salvar la torre!

Expliquen que es fa tard i que hem de marxar o no arribarem a temps per sopar si ens entretenim gaire estona més. Aleshores disparem les últimes fletxes als núvols maleint l'enemic i comencem a baixar amb molt de compte per l'escala de cargol desitjant poder-les tornar a pujar un altre dia.

Continua llegint...

 

Et vull

Escrit per Peix -

No vull que em miris.
No vull que em diguis res.
Però si us plau, mira'm,
parla'm ara, cada dia i sempre.

Et vull.
Et vull sentir.
Els teus plors.
I els teus gemecs.

Continua llegint...

 

Fets

Escrit per Peix - dijous, 12 de maig de 2016

Fet número 1. Campana
Fet número 2. Debussy es pentinava el bigoti quan li van fer la foto. I n'hi ha d'altres que es posaven bé el barret.
La samarreta suada i un ball frenètic sota la premissa que la música és el primer element.

Jo no m'he trobat en situacions així. M'imagino que m'ho passaria bé, però em sento incapaç. Estic segur que no estaria a l'alçada i aleshores la riota seria col·lectiva. I amb aquesta por profunda sé que mai hauré viscut prou. El cor se m'accelera, la visió se m'enfosqueix, no puc articular paraules, les mans em tremolen, noto una esgarrifança per tot el cos, m'ofego i em marejo fins al punt que alguna vegada he arribat a caure. Suo, tinc fred i em trobo completament esgotat. Si puc vaig corrents cap al llit, m'hi poso dins i passaran hores fins que m'adormi. L'escalfor del nòrdic em protegeix.

Veig passar els núvols entre els edificis alts que tapen la llum del sol durant tot l'any. L'enveja per poder rebre un dels seus raigs càlids em pertorba i els meus pensaments volen com vespes que m'ataquen. No em puc concentrar, no hi ha manera. Faig un crit i pico contra les parets. Crido més fort i em llenço a terra, rodolo i topo amb el cap contra els mobles i el mal és tan intens que me'l frego amb ràbia i tenso cada un dels músculs del meu cos. Torno a cridar ara tan fort com els meus pulmons poden. I quan em quedo sense aire les vespes han marxat i el mal s'esvaeix. Estic uns minuts panxa enlaire amb una respiració feixuga, cansat i abatut.

Fet número 3. Cor.
Fet número 4. Ella mira a la càmera aguantant-se el cap amb la mà. N'hi ha d'altres que s'estan drets mirant el riu.
La música ha parat fa una estona. Ara només se sent de fons les màquines de la casa i algunes persones que passegen pel carrer.

Continua llegint...

 

Un matí

Escrit per Peix - dimarts, 10 de maig de 2016

De lluny veig com inútilment intentes no mullar-te passant per sota dels balcons. Diria que no ets tu, que el meu inconscient m'enganya però el caminar ràpid que fas et delata i des de l'altra banda del carrer alço la mà sense sort. Vinc corrents cap a tu i abans que et faci un crit em veus i t'acostes de seguida per posar-te a recer del meu paraigües. Em dones les gràcies, em saludes atabalada i em dius que fas tard a la feina i que t'estàs quedant xopa. Et dic que jo passo pel davant, que si vols anem junts i així no et mulles. I t'agafo per l'espatlla i et faig caminar al meu costat. Uns metres més endavant et començo a deixar anar però amb un moviment evites que el meu braç s'escapi, em mires, somrius, i em passes la teva mà per la cintura. Callats i amb el teu cap que es recolza suaument al meu pit anem caminant distrets sota la pluja.
-Vindràs a buscar-me a la tarda?

Continua llegint...

 

Aquest cop no

Escrit per Peix - dissabte, 7 de maig de 2016

Doncs avui volia escriure alguna història plena de metàfores sobre la realització personal i com pot afectar al teu entorn ser referència en en diferents aspectes de la vida però tinc la necessitat d'estudiar.

Dit això, m'endinso dins l'apassionant món de les idees de l'abstracció profunda on el meu cap s'aïllarà hipnòtic de qualsevol altre pensament.

No sé què vol dir.

Continua llegint...

 

Gàbia

Escrit per Peix - diumenge, 1 de maig de 2016

M'estic escrivint a sobre des de fa dies però m'espero que sigui el moment correcte. Aleshores agafaré dies de descans per a trobar les paraules més adients.


I ara una cosa completament diferent

Em vaig despertar a mitja nit. Les parets de l'habitació havien desaparegut i al seu lloc l'havien ocupat unes barres metàl·liques convertint el meu espai en una gàbia. Aterrit vaig implorar ajuda de veritat per primer cop en anys i tot el que vaig rebre va ser indiferència. Em vaig sentir tan traït, tan abatut i tan desconcertat que vaig oblidar que em trobava sense saber com dins d'una gàbia. Van passar hores i quiet vaig plorar. Mentre s'anava fent de dia vaig veure que la llum que entrava no arribava al llit. Es quedava entre les barres. Una ombra m'envoltava no deixava passar els raigs del sol encara que a mi no em va estranyar. De fet feia mesos que hi era. Al principi devia ser tan petita que no la vaig sentir arribar malgrat que anys enrere ja m'havia acompanyat. Perquè no me'n vaig adonar? Mesos i mesos que havia deixat passar estaven agafant sentit. Al final vaig aixecar-me, vaig acostar-me a les barres i fent una força increïble les vaig separar amb les meves mans. Vaig sortir de la gàbia deixant que bona part de la meva ombra es quedés a dins. I amb els peus descalços damunt l'herba, l'aire net i fresc i el soroll de l'aigua d'un riu a la vora vaig tornar a sentir la vida.

Prou, vaig a sopar.

Continua llegint...