I
Dins d'una roca escarpada i fosca els cristalls blancs que s'hi troben atapeïts seran cada dia més fràgils. Amagats de tothom s'esberlaran fins a fer-ne una pols que s'escaparà per les esquerdes provocades pel pas del temps. I quan la roca s'hagi convertit en una cavitat buida i freda ja no hi haurà consol i força que la pugui mantenir dreta. Les esllavissades es tornaran constants i la por i la desgràcia allunyarà de tothom a la muntanya.
II
Convertida en una figura incòmode es passejava sola entre les branques esperant que alguna fulla reposés sobre seu i li fes companyia. Darrere seu, mirades silencioses seguien els seus passos i si ella es girava, no era capaç de veure'n cap sinó els arbres secs que temps enrere havia plantat amb innocència i confiant que es veurien més enllà de tots els límits.
III
La finestra enlluernava i portava a un món desolat on només la imaginació hi tenia cabuda. Al seu voltant la nit calmada era interrompuda pel soroll d'unes tecles premudes i la respiració tranquil·la de qui les premia. Saciat, i a l'hora sorprès davant la paraula utilitzada, se'n anava a dormir.
dimecres, 30 de març del 2016
diumenge, 27 de març del 2016
La llibertat
Va agafar la carpeta de l'escola i la va llançar contra l'armari. Tots els fulls van saltar per l'aire. La seva mare no entenia perquè el Gerard no volia fer els deures. Eren només deu minuts de concentració i després ja podria jugar. Li estava repetint una vegada i una altra que fes els deures i que ja tindria temps per altres coses. L'havia fet seure a la cadira i li havia posat la carpeta damunt de la taula i li havia dit que havia de fer els deure tant sí com no. I aleshores en un atac de ràbia el Gerard havia llançat amb fúria la carpeta contra l'armari. La seva mare va fer un crit espantada i va marxar corrents de l'habitació arrencant a plorar. No sabia com tractar el seu fill i es preguntava què en seria d'ell quan es fes gran.
El Gerard no volia llançar la carpeta. Es va sentir tan trist que també es va posar a plorar. Es va quedar assegut a la cadira durant una bona estona. Ell sí que volia fer els deures i de fet, quan havia arribat a casa després de l'escola, tenia moltes ganes de fer-los. Havia berenat corrents i quan anava cap a l'habitació per posar-se a la feina, la seva mare, no pas amb mala intenció, l'havia renyat perquè havia de fer els deures. I així, de cop i volta, ja no els va voler fer.
Va passar tota la tarda i finalment el Gerard no va ni jugar ni fer els deures. Però va anar recollint els papers que hi havia per terra i els va ordenar dins de la carpeta. Mentre ordenava els papers es va decidir que a partir de llavors sempre faria els deures. Va posar-hi fulls blancs i va repassar els noms de les assignatures als separadors de la carpeta. Es va ordenar la taula i també l'habitació i quan ja estava tot ordenat va decidir que era el moment de treballar, però el van cridar per anar a sopar. Veient que havia endreçat l'habitació els seus pares el van felicitar i no li van preguntar si havia fet els deures. Alleujat però frustrat perquè no havia pogut posar-se a fer la feina va culpar a la mala sort i va desitjar que l'endemà a classe tingués uns minuts per fer ràpid els deures.
Aquest fet es va anar repetint moltes vegades durant tots els anys que va estar estudiant fins que la seva família, els seus professors i els seus amics ja van deixar de dir-li el què havia de fer, donant-lo per perdut pensant que la vida ja li passaria comptes. I lliure d'imposicions el Gerard finalment va començar a estudiar fent créixer les seves ganes d'aprendre més i més i la seva curiositat per entendre el món no tenia límit. Es va adonar que hauria pogut fer més cas als consells de la gent que tenia al voltant i que qui tenia la culpa de no haver estudiat abans no va ser mai la mala sort. Però també sabia que mai podria fer res que li fos obligat per moltes ganes que en tingués. Quan li prenien la llibertat, ell, inconscient, es tancava fins que el deixaven en pau.
dimarts, 15 de març del 2016
Composition I
La meva aportació a Relats Conjunts.
(M'han sortit dues històries molt semblants i a l'hora molt diferents)
I
A vegades tinc la sensació que em desitja. A vegades diria que la seva mirada vol travessar la meva pell. A vegades creuria que el seu silenci, un davant de l'altre, diu tot allò que mai m'ha dit. A vegades confonc un gest amb amb un somni. A vegades la meva il·lusió vol veure més enllà de qualsevol realitat.
II
En un món on jo hi veig distància tu hi veus calma.
En un món on jo hi veig proximitat tu hi veus por.
En un món on jo hi veig amor tu hi veus dolor.
En un món on jo hi veig passió tu hi veus angoixa.
En un món on jo hi veig plaer tu hi veus llàgrimes.
En un món on jo hi veig ordre tu hi veus blaus.
En un món on jo hi veig correcció tu hi veus vermell.
En un món on jo sóc cec, tu hi veus negre.
(M'han sortit dues històries molt semblants i a l'hora molt diferents)
I
A vegades tinc la sensació que em desitja. A vegades diria que la seva mirada vol travessar la meva pell. A vegades creuria que el seu silenci, un davant de l'altre, diu tot allò que mai m'ha dit. A vegades confonc un gest amb amb un somni. A vegades la meva il·lusió vol veure més enllà de qualsevol realitat.
II
En un món on jo hi veig distància tu hi veus calma.
En un món on jo hi veig proximitat tu hi veus por.
En un món on jo hi veig amor tu hi veus dolor.
En un món on jo hi veig passió tu hi veus angoixa.
En un món on jo hi veig plaer tu hi veus llàgrimes.
En un món on jo hi veig ordre tu hi veus blaus.
En un món on jo hi veig correcció tu hi veus vermell.
En un món on jo sóc cec, tu hi veus negre.
diumenge, 13 de març del 2016
Llista de reproducció
La música a tot drap dificulta que els pensaments flueixin. Les cançons que escolto són de llistes de fa anys.
Mec.
No penso. És impossible. Bé, mentida: per cada cançó que sona tinc algun record, o si més no, alguna cosa em passa pel cap.
I ara alguna cosa completament aleatòria:
Patata! La cadira sona de moment en els meus braços. Tobogan, la finestra salta en una entrada de sofàs. Els diaris nuen les corbates. Les presidentes canten damunt de les formigues mentre els instants s'allarguen. Les penombres passen intentant somriure sobre les camises i les flautes. I una guitarra vola entre crits i ovacions. El futur és lliure, el futur sobrepassa qualsevol cel. Sonata. El públic aclama entre el blau de la cançó. Línies corbades entre blanc in negre. I quan ja no pots més, una solemne infàmia, o bicicleta. El tacte de les mandarines gaudeixen de les fronteres. Va, no em diguis que no arribes en un punt il·luminat. És la lluna plena que s'amaga entre els núvols de pluja. És la mà buida entre els vasos de plàstic. Jo no sóc de plàstic, diga-li a aquest senyor. No li facis cas, és una manera de dir les coses. És una espurna a l'univers, la recerca intensa de vida fora del nostre planeta. És viure en una il·lusió que no et correspon. És anar a casa buscant el camí més llarg, deixant que el sol de l'hivern t'escalfi tot i l'aire gelat. És viure la felicitat pels carrers buits d'un diumenge al matí. És sentir de lluny algunes terrasses plenes amb gent rient. És caminar per un passat i veure que tampoc ha canviat tant. És viure, amb molts malgrats, allò que de tant en tant volies. És escriure per escriure, és deixar que lliurement una paraula darrere una altra vagin apareixent. És viure entre línies de text, ja sigui en un codi que soluciona un error molt greu, com en una història sense sentit. És escoltar rumba i ballar. És ballar sense vergonya, potser és ballar malament, potser és ballar com una figura de Festa Major, però a qui li importa? És riure, és perdre la por, és cridar ben fort. És arribar a un final feliç i que sobretot tingui sentit.
:)
Mec.
No penso. És impossible. Bé, mentida: per cada cançó que sona tinc algun record, o si més no, alguna cosa em passa pel cap.
I ara alguna cosa completament aleatòria:
Patata! La cadira sona de moment en els meus braços. Tobogan, la finestra salta en una entrada de sofàs. Els diaris nuen les corbates. Les presidentes canten damunt de les formigues mentre els instants s'allarguen. Les penombres passen intentant somriure sobre les camises i les flautes. I una guitarra vola entre crits i ovacions. El futur és lliure, el futur sobrepassa qualsevol cel. Sonata. El públic aclama entre el blau de la cançó. Línies corbades entre blanc in negre. I quan ja no pots més, una solemne infàmia, o bicicleta. El tacte de les mandarines gaudeixen de les fronteres. Va, no em diguis que no arribes en un punt il·luminat. És la lluna plena que s'amaga entre els núvols de pluja. És la mà buida entre els vasos de plàstic. Jo no sóc de plàstic, diga-li a aquest senyor. No li facis cas, és una manera de dir les coses. És una espurna a l'univers, la recerca intensa de vida fora del nostre planeta. És viure en una il·lusió que no et correspon. És anar a casa buscant el camí més llarg, deixant que el sol de l'hivern t'escalfi tot i l'aire gelat. És viure la felicitat pels carrers buits d'un diumenge al matí. És sentir de lluny algunes terrasses plenes amb gent rient. És caminar per un passat i veure que tampoc ha canviat tant. És viure, amb molts malgrats, allò que de tant en tant volies. És escriure per escriure, és deixar que lliurement una paraula darrere una altra vagin apareixent. És viure entre línies de text, ja sigui en un codi que soluciona un error molt greu, com en una història sense sentit. És escoltar rumba i ballar. És ballar sense vergonya, potser és ballar malament, potser és ballar com una figura de Festa Major, però a qui li importa? És riure, és perdre la por, és cridar ben fort. És arribar a un final feliç i que sobretot tingui sentit.
:)
divendres, 11 de març del 2016
Somnis
Últimament tinc uns somnis que em sorprenen pel seu contingut i realisme.
Em pensava que la meva vida s'havia reduït fins al punt de transformar-me en una massa en moviment sense vida. Una massa que podia pensar però que no vivia. Un seguit d'ossos, músculs i pell sense sentit humà. I es veu que no, que en el fons, potser sí que alguna mica de vida tinc. Quins somnis...
I jo em pregunto, per què ara? Per què? Què em vol dir el meu cos que jo no sé interpretar?
I ara una cosa completament diferent:
La cigala i la formiga
La vida és alguna cosa més que llevar-se, treballar, menjar, fer esport, mirar sèries i pel·lícules i dormir. Oblides el contacte humà, tot allò que et va donar tanta felicitat ara ho rebutges. Potser vols fer com les formigues, treballar i treballar, per quan arribi l'hivern. Perquè una part del conte de la cigala i la formiga va fer forat dins teu i va germinar prenent espai a tota la resta, i és un conte bo, però el dia que voldràs viure ja no seràs el mateix que ara. No saps com relacionar-te amb ningú més que amb aquells que no t'importen. I per aquesta raó has oblidat tots el que en un moment van significar alguna cosa per tu. Els has expulsat de la teva vida perquè tens por que et jutgin, que s'adonin que no ets més que una farsa de tu mateix. Arraulit entre quatre parets t'has aïllat de tothom. I tard o d'hora la teva salut es doblegarà, i cauràs en un pou de brutícia i deixadesa. No podràs seguir en una feina on l'esforç i la dedicació que hauràs abandonat per tu són importants. Et trauran de casa i amb unes botes cada dia més velles vagaràs entre mofes i repugnància. La teva pell envellirà prematurament per les inclemències del temps, l'alcohol i el poc menjar que tindràs. El dolor i la solitud ja mai t'abandonaran. Seràs odiat per tothom i per tu mateix. Canviaràs de ciutat on les possibilitats de supervivència són millors, però allà t'apallissaran, et robaran i t'insultaran fins al punt que no et reconeixeràs com a persona. I un dia simplement et trobaran mort surant al llac del parc de la ciutat i diran que havies caigut borratxo, però la realitat serà que t'hi hauries tirat delirant per tornar a nedar com anys enrere havies nedat. Però amb un cos sense força ni voluntat, ben aviat la mort et vindria a buscar entre intents fallits de tornar a la superfície i la passivitat de tots els qui serien al parc passejant o corrent o simplement descansant abans de tornar a casa.
Em pensava que la meva vida s'havia reduït fins al punt de transformar-me en una massa en moviment sense vida. Una massa que podia pensar però que no vivia. Un seguit d'ossos, músculs i pell sense sentit humà. I es veu que no, que en el fons, potser sí que alguna mica de vida tinc. Quins somnis...
I jo em pregunto, per què ara? Per què? Què em vol dir el meu cos que jo no sé interpretar?
I ara una cosa completament diferent:
La cigala i la formiga
La vida és alguna cosa més que llevar-se, treballar, menjar, fer esport, mirar sèries i pel·lícules i dormir. Oblides el contacte humà, tot allò que et va donar tanta felicitat ara ho rebutges. Potser vols fer com les formigues, treballar i treballar, per quan arribi l'hivern. Perquè una part del conte de la cigala i la formiga va fer forat dins teu i va germinar prenent espai a tota la resta, i és un conte bo, però el dia que voldràs viure ja no seràs el mateix que ara. No saps com relacionar-te amb ningú més que amb aquells que no t'importen. I per aquesta raó has oblidat tots el que en un moment van significar alguna cosa per tu. Els has expulsat de la teva vida perquè tens por que et jutgin, que s'adonin que no ets més que una farsa de tu mateix. Arraulit entre quatre parets t'has aïllat de tothom. I tard o d'hora la teva salut es doblegarà, i cauràs en un pou de brutícia i deixadesa. No podràs seguir en una feina on l'esforç i la dedicació que hauràs abandonat per tu són importants. Et trauran de casa i amb unes botes cada dia més velles vagaràs entre mofes i repugnància. La teva pell envellirà prematurament per les inclemències del temps, l'alcohol i el poc menjar que tindràs. El dolor i la solitud ja mai t'abandonaran. Seràs odiat per tothom i per tu mateix. Canviaràs de ciutat on les possibilitats de supervivència són millors, però allà t'apallissaran, et robaran i t'insultaran fins al punt que no et reconeixeràs com a persona. I un dia simplement et trobaran mort surant al llac del parc de la ciutat i diran que havies caigut borratxo, però la realitat serà que t'hi hauries tirat delirant per tornar a nedar com anys enrere havies nedat. Però amb un cos sense força ni voluntat, ben aviat la mort et vindria a buscar entre intents fallits de tornar a la superfície i la passivitat de tots els qui serien al parc passejant o corrent o simplement descansant abans de tornar a casa.
dijous, 10 de març del 2016
Dirigida a la persona correcta
Un dia potser la meva resposta anirà dirigida a la persona correcta.
Un dia pot ser la meva resposta.
Anirà dirigida a la persona correcta.
Un dia potser la meva resposta anirà dirigida.
A la persona correcta, un dia pots ser la meva resposta.
Anirà dirigida a la persona.
Correcta un dia pots ser.
La meva resposta anirà dirigida.
A la persona correcta:
Un dia potser.
La meva resposta anirà.
Dirigida a la persona correcta.
Un dia pot ser la meva resposta.
Anirà dirigida a la persona correcta.
Un dia potser la meva resposta anirà dirigida.
A la persona correcta, un dia pots ser la meva resposta.
Anirà dirigida a la persona.
Correcta un dia pots ser.
La meva resposta anirà dirigida.
A la persona correcta:
Un dia potser.
La meva resposta anirà.
Dirigida a la persona correcta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
