Esperit

Escrit per Peix - dijous, 17 de novembre de 2016
No negaré que, de petit, competir em feia tanta por que sempre trobava la manera d'escapar-me'n. Però quan vaig tastar la victòria em va enganxar, i molt. Cada dia que passa sóc més competitiu. Ho sóc tant que alguns experts arribarien a dir que és malaltís. M'encanta. És vigor, és poder, és alegria, és cridar, és mirar endavant amb seguretat i sense por.

Vull ser el millor en tot el que em proposo, vull objectius que en un primer moment semblin impossibles, vull sentir la força que em donarà quan els acompleixi. I quan veig algú que em va per davant o un mur infranquejable, superar-lo és el meu repte i m'agrada. Hi ha reptes fàcils, hi ha reptes difícils i n'hi ha qualsevol mena. Els reptes són la saba del meu anhel.

Guanyar: el fruit d'una ambició desbocada.
 

2 comentaris.

  1. XeXu - 17 de novembre de 2016 a les 11:20
    M'hi sento força reflectit. Són els reptes el que em mantenen a l'aguait i motivat. Però arriba un moment que també vols descansar, què vols que et digui. I també s'ha de ser molt conscient de les teves possibilitats. Pensar-te que pots més del que en realitat pots, no serveix per res. Només per generar frustració, a tu, i a aquells a qui hagis generat expectatives.
  2. Peix - 17 de novembre de 2016 a les 23:27
    M'agrada que algú s'hi pugui sentir reflectit. I tens tota la raó, no s'ha de perdre el seny.

    Salut!

Alguna cosa a comentar?